Encara fumeja el tronc gruixut d'un esglaó, i amb ganes. Fa sis dies que va començar l'incendi de les Gavarres a dos quilòmetres d'aquí. Podem distingir prou bé, a mesura que pugem pel vessant de la muntanya, on s'acaben els arbres verds i comença la paleta de grisos, gairebé negres. En Jaume i l'Anaïs ens acompanyen, a L'aguait i a un equip del 30 minuts de TV3, fins a aquest racó de Rabioses. És el tros de bosc que durant anys han compartit amb els animals, amb les alzines i amb tanta gent que hi han convidat i que, com ells, ha volgut barrejar-se amb la natura. Hi tenien la casa, de fusta, que ha desaparegut, com vam explicar fa uns dies. Hi ha, però, altres coses.
De seguida que arribem, en Jaume busca amb la mirada una caixa niu dalt d'un arbre. És al seu lloc, ferma, intacta; la podem veure perfectament. En aquest primer tram el foc va passar molt de pressa i ha deixat algunes clapes sense cremar. Ara, de la barraca que tenien aquí baix, més petita que la principal, només n'han quedat alguns objectes: la taula i les cadires de ferro, coberts, un joc de cartes dins d'una capsa de llauna. La caixa niu ha aguantat. D'ocells, no deixem de sentir-ne en cap moment per tot el bosc. Les cigales també ens recorden sonorament que el capvespre és calorós.
Continuem pujant fins a la primera de les dues basses, on encara queda aigua. La capa de llot és una agradable nota de color enmig del bosc cremat. A dalt de tot, arribem on hi havia hagut la casa, que ara només podem intuir per la base de formigó que l'aixecava un parell de metres. El terra és ple de fragments de vidre i algun filferro. Identifiquem escultures de l'Anaïs, especialment una dona en actitud rebel, ens diu, torsionada per l'escoliosi. S'enfila, semienterrada i amb els braços enlaire, pel mig de l'hort. Ens sobrevola un helicòpter dels Bombers, que aprofita l'última llum del dia per fer un viatge darrere l'altre carregant aigua al bambi, el dipòsit que porta a sota. Deduïm que l'omple a la bassa d'en Botó, i tot seguit va en direcció sud-est fins que el perdem de vista. Repeteix el trajecte moltes vegades. Fa 48 hores que van donar l'incendi per controlat.
A en Jaume se li'n van els ulls, sorprès, cap a un racó de l'hort ennegrit. "Os pedrer! Verd! Això sí que no m'ho esperava!". Han crescut uns brots. S'ajup per tocar-los. "Només fa cinc dies!". Al voltant traginen, enfeinades, un bon grapat de formigues, grosses i esveltes. Al cap d'una estona anem a veure el surolí, un arbre monumental que en Jaume ens diu que té més de 200 anys. Si podrà rebrotar, ho sabrem amb el temps. S'ha quedat sense fulles i la capa de cendra al voltant seu, a terra, és força gruixuda, per tota la matèria orgànica que el foc s'ha menjat. Els seus veïns, d'alçada molt més modesta, estan carbonitzats.
El sol ja s'ha colgat i comença a canviar el paisatge sonor del bosc. Mentre desfem el trajecte i anem baixant, passa per davant nostre un ratolí. Sentim el cant de l'enganyapastors i la melodia d'aire aflautat del xot. En Jaume ens explica que hem de vigilar de no confondre-la amb el so del tòtil, una mena de gripau. Justament ara som molt a prop d'una de les basses i també podem sentir les granotes com rauquen. No s'han deixat veure, abans. Només hem pogut intuir que hi eren perquè l'aigua es movia. Les cigales, els brots verds, les formigues, el surolí que continua dret després de 200 o potser 300 anys, els ratolins, les granotes, l'enganyapastors: ens recorden qui era al bosc abans de nosaltres i qui s'hi quedarà quan d'aquí un moment nosaltres pugem al cotxe i tornem cap a la Bisbal. S'hi quedaran tots, malgrat la cendra.
