Ha nascut una estrella. Una estrella de la qual avui amb prou en veurem un fulgor, perquè si no, no acabaríem mai. Es tracta de tendir, un verb que ens sona ma non troppo, i que si mai ens demanessin quin lloc hauria d’ocupar a la llista dels importants per anar per la vida, segur que quedaríem lluny del que realment ocupa. Perquè resulta que és molt amunt, al número 8, just per sobre, ni més ni menys, de venir, un verb que aparentment té molta més presència en les coses de cada dia. Però és que tendir, ves per on, ha generat amb els segles prop de cent trenta derivats, dels quals avui ens conformarem a repassar la branqueta (només són mitja dotzena) de la nostra protagonista: intenció. Si la setmana passada vam parlar del fenomen en ell mateix (incendis, flames, espurnes...), avui toca el torn a la manera com apareixen. I, per tant, als causants.
De fet, per al títol he fet servir l’adverbi perquè el llegim sovint a les peces on els mitjans expliquen com es va declarar aquell incendi tan inesperat, però també hi podia haver posat intencional o intencionat, dos adjectius sinònims que també trobem als titulars. O, pujant en graó en l’escala evolutiva, directament intenció, que és un dels deu derivats cultes de tendir, cadascun dels quals amb les seves sub-branquetes respectives. De fet, el substantiu és el membre més cèlebre de la família, començant per locucions com tenir males intencions i seguint amb dites com la famosa ‘De bones intencions l’infern n’és empedrat’.
Ara bé, una cosa que crida l’atenció en aquest assumpte dels incendis provocats deliberadament és que nosaltres fem servir aquest lèxic, però en altres llocs no tenen tants miraments. A Itàlia, per exemple, l’adjectiu més recurrent és doloso, força més contundent, que ves per on en català també existeix, però no el fem sevir gens: dolós/osa, ‘enganyós, fraudulent’ i també ‘dit de l’acció o omissió punibles fetes amb voluntat conscient i lliure’. El diccionari especifica que es tracta d’un adjectiu que només s’usa en l’àmbit del dret penal, però tenint en compte la quantitat de piròmans enxampats o per enxampar, no veig quin impediment hi hauria per estendre el terme també al camp que ens ocupa. Ara que hi penso, no deixa de tenir certa (sarcàstica) gràcia que la pronúncia central i oriental de dolós coincideixi amb la de dolors, però això ja és més un acudit que altra cosa, de manera que, tal com pinten ara els bastos, ho deixo aquí.
Que no n’hi hagi (gaires) més.
