Vam començar el Mundial de futbol fent rodar mots d’abast planetari (món, precisament, el pare de mundial) i ara el tanquem estrenyent tant i tant l’objectiu que ens cenyirem al perímetre de casa. Roda el món (ves per on) i torna al Born.
Això sí, avui l’exercici que farem serà el contrari al que fem habitualment en aquesta columna, que és explicar d’on venen i com es desenvolupen les paraules. Perquè avui en busquem una que no existeix, un exercici filològic menys agraït però certament necessari.
Per què necessari? Doncs pel mateix motiu que qualsevol altra realitat social susceptible de ser explicada. Es tracta de trobar un terme per designar un fenomen que, si bé no és exclusivament català, a casa nostra troba una expressió sorprenentment nombrosa: em refereixo a tota aquella gent que, malgrat considerar-se independentistes, o com a mínim catalanistes, es declaren seguidors de la selecció espanyola de futbol com si els fos pròpia i en celebren les victòries. Sociolingüísticament parlant, resulta una mica insòlit que després d’uns quants anys (Espanya va guanyar el Mundial del 2010 i aquest fenomen ja es va registrar, per tant, parlem de prop de vint anys, pel cap baix) encara no hagi aparegut cap etiqueta per designar-lo, cosa que dificulta el tractament a l’hora d’informar dels fets (funció dels mitjans) o simplement de parlar-ne en l’àmbit privat.
En la fase de treball de camp que sempre faig, he de dir que he trobat moltíssimes referències al fenomen (algunes de les quals il·lustrades amb vídeos aclaridors), però cap nomenclatura. Sí que hi he vist, com és natural, descripcions del comportament i, com era d’esperar, insults, però amb això no anem enlloc, perquè evidentment amb desqualificatius no podrem titular notícies, que és una bona mesura de l’èxit o el fracàs d’un neologisme. Penseu en casos recents com ara edatisme, remigració o sensellarisme i entendreu a què em refereixo.
No és tan fàcil com sembla; jo mateix, per provar-ho, he intentat empescar-me alguna cosa a partir de la descripció de la síndrome d’Estocolm (“Teoria psicològica per explicar per què un ostatge o víctima d’una relació d’abús desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador”, segons la Viquipèdia) i no me n’he sortit. Per això voldria encoratjar qui tingui cap proposta a fer-me-la arribar, i em comprometo a analitzar-la aquí mateix. Pel bé de la filologia, naturalment.
