Temps enrere no era estrany veure pel carrer gossos sospitosos de tenir la ràbia, que desencadenaven l’alarma entre els veïns quan intentaven mossegar altres gossos o persones. A la Bisbal, el setmanari El Eco Bisbalense recollia alguns episodis d’aquestes característiques a finals del segle XIX. Els mateixos ciutadans solien perseguir-lo per matar-lo, a vegades d’un tret.
Dimecres passat hi va haver una veritable alarma als nostres carrers amb motiu de l’aparició d’un gos rabiós. Perseguit i assetjat per homes armats amb bastons, va ser mort d’un cop de garrot al carrer Ample. En un primer moment es va dir que havia mossegat alguns nens de Fonteta, però, afortunadament, no es va confirmar la notícia. El que sembla cert és que va mossegar diversos gossos, alguns dels quals van ser morts pels propietaris. […]
També caldria que comencessin a donar-se botifarres d’estricnina a tant de gos vagabund que pul·lula pels nostres carrers.
El Eco Bisbalense, 28/3/1886, p. 2
Tres mesos després, la mateixa publicació insistia en la gravetat del problema amb una al·lusió directa a l’alcalde:
Aquests gossos, senyor alcalde, aquests gossos! Si continua la tolerància amb tots els gossos que es passegen pels nostres carrers, el dia més inesperat tindrem algun disgust greu. Què se n’ha fet de l’ordre que manava que no circulés cap gos sense morrió? Lletra morta! Per això els gossos […] es presenten cada dia més nombrosos i fanfarrons i es burlen dels pregons d’alcaldia i de les boles amenaçadores. […] Valdria més que no es dictés cap disposició si no s’ha de fer complir, així, com a mínim, l’autoritat que la dicta no faria el ridícul.
El Eco Bisbalense, 6/6/1886, p. 2
Dos anys després un cas arribava al ple de l’Ajuntament. L’alcalde va explicar que un gos foraster “havia destrossat més o menys els vestits de tres o quatre persones sense arribar-los a la pell” i que dos nois havien estat examinats per dos veterinaris i dos cirurgians per si havien de ser traslladats a Barcelona per rebre tractament contra la ràbia. Les mossegades, però, no havien arribat a la pell.
