Durant les festes de Nadal de l’any 1907 es van programar diverses obres al Teatre Principal de la Bisbal. El cronista de teatre del setmanari L’Avenç de l’Empordà, que signava com a Pau Bambalina, oferia la ressenya de les peces escrita a correcuita a mig dinar de Sant Esteve perquè entre tantes festes no hi havia pensat més —o això volia fer creure als lectors.
Oh, el sagrat deure del revister de teatres! M’estic despatxant —avui dijous, diada de Sant Esteve— la carcanada d’un pollastre escadusser que havia quedat incòlume de la destrossa del dia abans, en companyia de la meva Laia (que per una d’aquelles coses que semblen miracles, fa molt temps que tenim la festa en pau) tot esperant dos quarts de tres per tornar al Teatre. Quan em disposo a clavar queixalada en un tallet de tendrum, per un marrec, rebo una targeta del meu burgès —el director de L’Avenç— demanant-me incontinenti la Secció de Teatres. Pobre de mi! Amb tant de gall i tantes festes, no m’havia recordat que fóssim dijous i figureu-vos com he hagut de quedar, jo que refiat del ja farem no havia fet una plomada. De sobte, em queden les dents amassades, perdo la gana […] armant-me de valor agafo la serietat d’un barba de melodrama i dic al vailet “espera’t”, entro al quarto i escric. […]
Funció d’ahir, Nadal: Obres, «La Czarina», «El Chiquillo» i «El dinero y el trabajo». En aquesta funció, en què el públic va prendre per assalt totes les localitats fent que resultés en ple d’aquells que fan època i fan estar content l’empresari, l’execució de les obres no passà de regular. […]
La tercera anà així, perquè llevat d’en Rodríguez no va agradar-me ningú més. En Parra equivocà completament el paper, no sempre en totes les obres s’ha de fer riure. […] La Tarrés, […] la veu l’hi féu xiu xiu, que la benevolència del nostre públic sabé dispensar […] Per l’amor dels Sants, senyora companyia, no m’atorrolli amb tantes ressenyes!
L’Avenç de l’Empordà, 27/12/1907, p. 3
La Laia a què fa referència el cronista és la seva dona, que signa Laieta Cros de Bambalina quan substitueix el revister habitual en algunes ocasions, esgrimint qualsevol excusa. És el cas del Nadal de l’any següent, que comença el text amb el to característic i amb nota del director inclosa:
Diumenge passat vaig haver de deixar el meu Pau al llit amb el maleït dolor reumàtic i ara em toca, per la mateixa persistència del reumatisme del de casa, escriure per ell la ressenya de la vetllada benèfica que l’esmentat diumenge va celebrar-se en el Teatre Principal.
Ja em dispensaran si ho faig en estil telegràfic: el director de L’Avenç, que es torna rondinaire com un vulgar Colillas (1), ha enviat ja dos encàrrecs […]
(1) Cinc rals de penyora per desacatament i insults a la meva autoritat. Comparar-me amb un tabernacle! —N. de la D.
L’Avenç de l’Empordà, 26/12/1908, p. 3
Colillas és l’àlies de Vicenç Martí, que és tractat sovint de “tabernacle” i de “tarot-lirot” pel setmanari pels seus posicionaments contraris a l’Escut Emporità, editora de L’Avenç, que explicava en altres publicacions.
