A finals del segle XIX el castell de la Bisbal era la seu dels jutjats i també feia de presó. El setmanari El Eco Bisbalense va publicar un article en què demanava un local més adequat. L’autor trobava que la ubicació de llavors era impròpia i es proposava “cridar l’atenció de qui correspongui, potser en va”. En traduïm un fragment del castellà:
En una plaça deserta, abandonada i poc cèntrica, destinada més aviat a les peixateries públiques, s’hi aixeca un edifici vell i caduc que potser té el seu mèrit arqueològic i històric, però que és extravagant com pocs, cadavèric, de mal gust i d’aspecte pitjor. Aquest edifici és una presó […]
Al primer pis, fred com les neveres pirinenques, hi ha, entre altres, dos locals no gaire grans, però tampoc gaire petits, destinats un al jutjat de primera instància del partit i l’altre al jutjat municipal d’aquesta vila i el seu districte. En el primer, que és el millor, hi ha un sant Crist que tanca els ulls misericordiosament a la justícia humana del temps dels jueus i, a mà dreta, en un marc senzill, la figura superba del nostre malaguanyat monarca. En fi, el que és estrictament necessari, ni més ni menys. La taula presidencial amb la cadira corresponent per al M. I. Sr. Jutge i tres tauletes més per a l’escrivent i les defenses. Unes quantes cadires per a procuradors i testimonis, interessats o curiosos que rarament assisteixen a les vistes públiques […] La resta és tot aire, que a l’hivern no fa cas de l’estufa, imprescindible.
J. Cama i Cirés. “El juzgado de la Bisbal”. El Eco Bisbalense, 20/2/1887, p. 1
Al número següent l’autor dóna a entendre que alguns responsables municipals s’han sentit al·ludits pel text i matisa les opinions “més o menys pessimistes” de l’article anterior tot afirmant que la seva intenció no era pas ofendre l’administració i que “com ens han advertit molt bé, en la majoria de jutjats de primera instància de la província de Girona les comoditats són menors i les condicions de l’edifici, pitjors”.
