Abans era costum que quan el jovent anava a ballar les noies esperessin assegudes que algun noi els digués si volien ballar amb ell, el que en dèiem demanar el ball. El ballador pregunta per treure a ballar la noia que més li agradava i la noia, a la vegada, si veia que el xicot era atractiu hi anava, però si no li acabava de fer el pes li donava una excusa: sovint li deia que estava cansada o qualsevol altra justificació. També era costum que demanessin si li reservaves per ballar el pas doble o el vals.
La Teresa Valls Santamaria, que va néixer a can Santa de Corçà, ens explica algunes de les vivències de finals dels cinquanta i principis dels seixanta, quan anava a ballar a la Bisbal. Els diumenges, diu, es reunien una colla d’amigues per anar a la Bisbal en bicicleta. Començaven a les quatre de la tarda al cinema, i en sortir passejaven una estona per les Voltes i després anaven al ball a Can Met, el cafè centenari situat al mateix carrer. De vegades després del cinema no anaven a ballar, depenia de si l’orquestra que tocava els agradava.
El cinema no ho recorda de segur, però creu que costava dues pessetes, i el ball, una. “Els diumenges normals les mares no venien a acompanyar-nos. Només ho feien per festes senyalades, quan seien a les camarilles, des d’on observaven amb qui ballàvem i quants balls fèiem amb un mateix xicot”, explica la Teresa. “No estava ben vist ballar més de dues vegades seguides, si en fèiem tres deien que semblàvem un home. Qui sap si era perquè es donava a entendre que teníem autonomia”, afegeix.
De sala de ball també hi havia la de l’Aliança Bisbalenca, una societat recreativa que la van fer els socis de la clínica l’Aliança. De primer el local era a Can Peracaula, al Passeig, i l’any 1960 el van traslladar a les Voltes, on després hi hauria el Long John. Celebraven totes les diades importants i també s’hi escollien les pubilles. Era, però, un saló de més categoria que el de Can Met.
“És veritat que les noies de la Bisbal deien que eren molt guapes”, continua la Teresa, “però passava també que anaven molt ben vestides. A la Bisbal hi havia hagut modistes molt bones, i a Corçà també”. La Teresa no ho diu, però és sabut que tenia ambdues coses: presència i forma de vestir. Es va casar amb Albert Roldós i el 2009 hi vam tenir una conversa per parlar del seu marit.
Es diu que a Pals les noies dels pobles veïns hi anaven a ballar amb espardenyes i duien les sabates de ballar a dins la bossa. “Nosaltres no ho fèiem, perquè a més anàvem amb bicicleta, però sí que es feia a la llar dels jubilats abans de la pandèmia. Hi havia qui duia posades les sabates normals i en arribar es posava per ballar les de taló”, apunta la Teresa. Que no manqui presumir!
