Pam, pam-pam; pam-pam... ressona el tabal en la nit de lluna plena marcant l’acurat ritme amb què es mouen cinc esquelets. A cada cop de timbal salten i fan un quart de volta alhora que avancen.
La processó camina lentament. Han passat ja els quadres de la Samaritana, de Jesús amb els apòstols, les Manages, la Verònica... i ara la Dansa de la Mort ocupa l’estret carrer dels cargols. Pam, pam-pam; pam pam-pam...
Dels cinc esquelets, dos són persones adultes, els altres tres són mainada. Un dels grans porta la dalla de la mort que segarà a tothom, l’altre és el banderer que aixeca ben alt l’ensenya on hi ha escrit “Nemini parco” en una banda i “Lo temps és breu” a l’altra. Dels tres petits, dos porten un platet de cendra que ens ve a dir “recorda que ets pols i en pols et convertiràs” i el que tanca la comitiva porta un rellotge sense broques que assenyala que podem morir a qualsevol hora. Els acompanyen el tabal i les torxes.
El Tabal que acompanya la dansa no va vestit d’esquelet, només porta la màscara amb una túnica negra i va marcant el ritme, senzill i poderós. El ritme repetitiu del Tabal és el so sobre el qual els esquelets executen els seus moviments.
Les torxes, afegides al segle XX, són dos adults i dos infants, que flanquegen el tabal i van vestits com ell. Porten una torxa cadascú per il·luminar mínimament els carrers de Verges al pas de la Dansa de la Mort i donar-li un to sinistre i esotèric.
La processó de Dijous Sant a Verges és una de les manifestacions religioses més emblemàtiques de Catalunya, especialment coneguda per la seva singular combinació d'elements tradicionals i religiosos, que la fan única i autèntica.
La història de la processó es remunta a l'edat mitjana, una època en què les representacions teatrals religioses eren comunes arreu d'Europa. Aquestes representacions, anomenades "misteris", estaven destinades a explicar episodis de la vida de Jesucrist i altres passatges bíblics a un públic sovint analfabet. La Dansa de la Mort cal remuntar-la al segle XIV, quan la pesta negra va fer estralls a tot Europa.
El document més antic que fa referència a la processó data de l'any 1666, tot i que es creu que la tradició és molt anterior. Amb el pas dels segles, la processó ha incorporat elements distintius que li confereixen una personalitat pròpia. Un dels aspectes més destacats d'aquesta representació és la seva capacitat per mantenir viva la tradició al llarg dels segles, malgrat els canvis socials i culturals.
Text adaptat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
