La història del nostre país és plena de cèlebres bandits que fins i tot han donat renom a llurs pobles. El llogarret de Pins n’és un, molta gent no el coneixeria si el seu nom no estigués relacionat amb un famós bandoler, el Menut de Pins.
Pins forma part del municipi de Vilopriu i és ric en importants masies. En una d’aquestes, a can Muní, hi havia un mosso, anomenat Bonaventura Gusó, que semblava una excel·lent persona i en qui tothom confiava.
Aquest home tenia una doble vida. Davant de la gent del poble apareixia com un honrat treballador, però de fet era el primer lloctinent del famós bandoler anomenat el Rellotger de Creixell, qui a finals del segle XIX va tenir atemorit tot l’Empordà.
Al llarg dels darrers segles el nostre país ha estat pròdig en bandolers famosos. Els noms d’en Serrallonga, en Boquica o en Becaina eren ja ben coneguts pels seus contemporanis. Però el que cap veí no sabia era que aquell aparentment bon home de tracte afable, el Rellotger, fos un dels criminals més destacats de la nostra terra, com tampoc no sabia ningú que el mosso de can Muní, el Menut, era el seu lloctinent i no quedava gens enrere en l’art de fer mal.
Moltes cases de la comarca empordanesa varen ser desvalisades per aquests lladres com també la rectoria de Jafre o l’església de Garrigoles. Però el crim més terrible que se’ls imputà va ser el del recaptador de contribucions de Flaçà. El tancaren en una masia i demanaren rescat pel seu alliberament. Quan ja no pogueren treure més diners a la família el cremaren viu mentre la quadrilla ballava una esgarrifosa sardana al seu voltant.
Sembla ésser que fou aquest crim el que motivà la detenció de tan grans malfactors gràcies a les investigacions del sometent, que en domà part a l’autoritat.
El Rellotger de Creixell, el Menut de Pins i un encobridor d’ambdós anomenat Savalls foren executats el dia 28 de juny de 1882 a les forques de la Font del rei de Girona perquè, com diu la cançó:
“Mal usar no pot durar,
la justícia mai se cansa”.
Text revisat i ampliat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
