El sol encara no havia sortit quan en Pasqual, pescador de tota la vida de l’Estartit, empentà la seva barca de fusta, La Rosereta, mar endins. Coneixia el mar del Montgrí com qui coneix la veu de la seva mare: cada ressò de l’onada, cada canvi de vent, cada olor que anunciava tempesta.
Aquell matí, però, no havia sortit només per pescar. Dins un compartiment secret, sota les xarxes, duia quatre farcells petits, embolcallats amb drap d’oli. No contenien peix, sinó tabac i esperit de vi de França, que havien arribat la nit anterior en un bergantí silenciós. Era una època dura, els impostos eren massa alts, i molts pescadors completaven el jornal fent de correus entre barques i camins amagats del Montgrí.
En Pasqual avançà cap al sud, vorejant els penya-segats. El perfil de la muntanya, ennegrit per la nit, s’alçava com un gegant adormit.
Quan arribà a Cala Pedrosa, el primer recer del dia, el mar estava estranyament quiet. L’illot de la Pedrosa emergia com una ombra enmig de l’aigua. Va fer un petit gir amb el rem i quedà dins l’abric natural entre l’illot i la cala: el seu primer refugi.
—Si la Guàrdia Civil surt de l’Estartit, aquí no em veuran —murmurà.
Descarregà un primer farcell, que deixà en una petita cova al costat del torrent sec. Un grup de carboners d’Ullà el recollirien al vespre.
Des de Cala Pedrosa, en Pasqual remuntà la costa fins a Cala Ferriol, més ampla i oberta. L’illa de Ferriol el protegí del vent de garbí que començava a despertar-se. Entre les ombres de la matinada, les roques semblaven animals de pedra vigilant el mar.
En Pasqual somrigué.
Era la seva cala preferida. Allà hi amagava sovint els farcells en un forat natural, a mitja alçada del penya-segat, accessible només pujant per una cornisa estreta que pocs coneixien. Mentre treia el segon farcell, va veure un grupet de corbs marins volant sobre l’illa. Un bon auguri, pensà.
Quan el sol començava a treure el cap, girà proa cap a la més remota de totes: Cala Falaguer. Aquell racó, tancat entre parets de roca, era el lloc més solitari del Montgrí. Ni pescadors ni, per descomptat, agents del rei s’hi aventuraven.
Allà hi deixà el tercer farcell, sota una roca plana que feia d’altar. Només un home de Torroella, en Mateuet, sabia com trobar-lo. Un home discret, com calia en aquell negoci.
En Pasqual s’assegué uns instants dins la barca.
Només se sentia el respir de les onades petites, trencant entre còdols. Allà, en aquell silenci immens, sempre recordava el seu pare, que li havia ensenyat a navegar de nit “sense llum i sense por”.
El sol ja marcava l’horitzó quan arribà a Cala Montgó. A diferència de les altres, Montgó era oberta, sorrenca, més humana. En Pasqual sempre hi arribava amb prudència: els camins des de l’Escala i l’Estartit podien portar gent no desitjada.
Allà l’esperava una silueta. Era la Joana, una jove que vivia en una barraca de pescadors a tocar del camí vell. Ningú sospitava d’ella, i això la feia ideal per als encàrrecs.
—Has tingut bona nit? —li preguntà mentre ell desembarcava el farcell final.
—Tranquil·la com la lluna —respongué ell, apartant la mirada per no delatar massa afecte.
La Joana guardà el paquet dins el sarró i desaparegué sense fer remor.
Quan en Pasqual va tornar cap a l’Estartit, encara per la ruta costanera, va veure una vela blanca que avançava massa ràpid per ser un pescador. Es va esgarrifar: podia ser una patrulla.
Sense pensar-s’ho, desfeu ràpidament part del trajecte i entrà de nou a Cala Pedrosa. Amagà la barca entre dues roques i s’amorrà al terra, escoltant.
La vela passà. Era només un velam de llagut de Sant Feliu, potser pescadors de sípia.
Quan el perill va marxar, en Pasqual bufà, llargament.
—Un altre dia salvat pels recers del Montgrí… —va dir, mentre el sol començava a encendre els cims del massís.
Aquella nit, les quatre entregues arribarien als seus destinataris. I en Pasqual, pescador, mariner i contrabandista a estones, dormiria sota la teulada de fusta de casa seva, amb la satisfacció d’haver tornat a navegar sense ser detectat per les cales que sempre el protegien.
I així, durant molts anys, es mantingué viu un petit món de silencis i d’acords entre les aigües blaves del Montgrí i els seus racons secrets.
