Quan l’avi Forns, després de ser fora tota la vida, va tornar a Platja d'Aro, no va sentir res.
Ni alegria. Ni tristesa.
Això és el que el va espantar.
Va baixar del cotxe i es va quedar dret, quiet. Davant seu, carrers rectes, hotels, apartaments. Però ell no mirava el que hi havia.
Mirava el que hi havia hagut.
—Aquí hi havia vida —va dir.
I no era cap exageració.
Fins a mitjan segle XX tota aquella plana era un cos viu: maresmes, rieres, pinedes litorals. Aigua que s’estenia, que s’infiltrava, que desapareixia sense fer soroll. Un sistema que absorbia, retenia, protegia.
No era paisatge.
Era defensa.
Després va arribar el creixement.
Als anys seixanta i setanta, amb l’explosió turística, tot es va accelerar. Es van dessecar zones humides, es van rectificar rius com el Ridaura (abans era més sinuós i s’escampava), es van canalitzar marges per evitar desbordaments, es va fixar una desembocadura més estable, quan abans podia variar, i es va construir damunt del que abans s’inundava.
El que abans retenia l’aigua, va desaparèixer.
I l’aigua no oblida.
L’avi va començar a caminar.
—Els pins —va murmurar.
Les pinedes litorals, que fixaven la sorra i frenaven el vent, van ser substituïdes per carrers i edificis. No van caure. Les vam treure.
Per fer lloc.
I ara no hi ha res que aguanti.
El gener del 2020, el temporal Gloria va negar carrers, va rebentar aparcaments, va fer sortir de mare el Ridaura i va estendre una làmina d’aigua bruta allà on abans hi havia vida.
Hi havia cotxes surant lentament, com si no pesessin. Portes obertes amb l’aigua entrant a dins. Gent traient fang amb galledes, en silenci, sense entendre del tot què havia passat.
Durant unes hores, el paisatge antic va tornar.
No com a record.
Com a advertència.
I no serà l’última.
Els episodis com el Gloria no només es repetiran: es preveu que siguin més freqüents i més intensos. Més aigua en menys temps. Més mar entrant més endins.
I aquí, on ja no queda res que absorbeixi, cada cop farà més mal.
L’avi Forns es va aturar davant d’un edifici massa a prop de la plana.
—Aquí hi passava l’aigua —va dir.
No era memòria.
Era topografia.
Quan impermeabilitzes el sòl, quan ocupes les zones inundables, quan tanques els camins naturals, no elimines el risc.
El concentres.
I quan arriba, no pregunta.
Entra.
Va seure en un banc, calent de sol. Va tancar els ulls. I aleshores va sentir aquella melodia lenta, com un eco tossut: La Balada d'en Lucas.
Una cançó de retorns que ja no són possibles. De llocs que només existeixen perquè algú els recorda.
Va obrir els ulls.
El mar era allà.
Quiet.
Massa a prop.
Amb la pujada del nivell del mar i la regressió de les platges, el litoral empordanès perd metres cada any. Sense dunes, sense maresmes, sense pinedes, no hi ha filtre.
Només hi ha impacte directe.
—Tornarà —va dir.
No era una intuïció.
Era una evidència física.
El mar tornarà. I quan torni, no distingirà entre el que era seu i el que li hem pres. No sabrà què és un passeig marítim ni què és un pàrquing.
Només ocuparà.
I aleshores en direm desastre.
Però no ho serà.
Serà el territori funcionant com sempre ha funcionat.
El desastre és haver pensat que el podíem domesticar.
L’avi Forns es va aixecar lentament. Ara sí que sentia alguna cosa.
No era només tristesa.
Era ràbia.
Va mirar per última vegada Platja d'Aro.
—No ho heu entès —va dir.
I va marxar.
El mar no oblida.
Nosaltres sí.
