Quan governar volia dir controlar
El febrer de 1939 les tropes franquistes entren a la Bisbal d’Empordà. La guerra s’acaba, però el poble no recupera la normalitat: entra en una nova etapa marcada pel control, la por i la precarietat. El franquisme no arriba com una idea abstracta, sinó com una pràctica quotidiana. Es veu als carrers, en les decisions municipals, en allò que es pot fer i en allò que queda prohibit.
A la Bisbal, el règim no entra: s’imposa.
Ocupar el poble: els primers dies del nou règim
Les primeres decisions municipals són ràpides i reveladores. En pocs dies, el consistori acorda canviar els noms de carrers i places, organitzar el repartiment de queviures, recollir armes i obligar a presentar-se aquells que havien estat vinculats a l’exèrcit republicà. També es demana als veïns que declarin habitatges disponibles per allotjar militars i forces d’ordre.
Aquestes mesures tenen un objectiu clar: assegurar el control del territori i de la població. El poder municipal no actua com una administració neutral, sinó com una extensió directa del nou règim.
El missatge és clar: abans de res, cal saber qui és qui.
No són representants escollits. Són designats pel governador civil, a dit, sense possibilitat de dir que no.
El 9 d’octubre de 1939 es constitueix formalment el nou ajuntament. L’encapçala Robert Figueras de Almar, membre d’una família amb importants propietats agràries i conegut al poble per un estil directe i intimidatori ja abans de la guerra. Al seu costat hi trobem noms com Josep Reinal i Fàbrega, vinculat al món financer local, Manuel Escoda i Guiteras, Joan Rasós i Casas o Josep Cama i Avellí: homes dels sectors acomodats, amb pes social i, algun d’ells, amb afinitat amb el nou règim.
Abans d’aquesta configuració definitiva, una comissió gestora provisional —encapçalada per Ferran Ramió i Servitja— ja havia començat a aplicar les primeres mesures de control des del febrer de 1939.
El nou ajuntament no representa el poble: representa el règim.
El relleu d’una etapa a l’altra no implica cap canvi de fons: només la consolidació d’un sistema que ja funciona des del primer dia.
Esborrar el passat: la Bisbal que deixa d’existir
Un dels primers objectius del nou poder és fer desaparèixer qualsevol rastre del passat recent. Els carrers canvien de nom, els rètols en català desapareixen i tot allò que recorda la República és eliminat.
No és només una qüestió simbòlica. És una manera de reescriure el poble.
Però el control va més enllà dels carrers. Arriba a la cultura. El 1943, la Bisbal ho viu de manera directa: es prohibeix la representació de La Passió. El telegrama del governador civil la defineix com un acte de “rojos y separatistas”. Alguns actors són advertits que, si hi participen, poden ser expulsats del Foment Catòlic.
Ni tan sols una representació religiosa tradicional queda fora de sospita. A la Bisbal, fins i tot la Passió pot ser perillosa.
Vigilar i depurar: la repressió que no es veu
La repressió no sempre és espectacular. A la Bisbal, sovint és discreta, però constant.
Prop d’un centenar de persones són objecte d’expedients de responsabilitats polítiques. Però darrere les xifres hi ha una realitat més profunda: un clima de sospita permanent. Qualsevol passat pot convertir-se en problema.
Molts dels afectats són gent corrent: funcionaris, treballadors, persones amb alguna vinculació amb entitats republicanes. El càstig no sempre és exemplar, però sí efectiu. Multes, inhabilitacions, silencis.
El control també arriba a la vida quotidiana. L’alcalde decideix qui pot entrar a l’hospital i qui no. Els ajuts es revisen amb desconfiança. Ser pobre no genera compassió, genera sospita.
I després hi ha els gestos petits que ho expliquen tot. El 1947, l’ajuntament paga un taxi per expulsar un grup de gitanos fins a Corçà. No és una gran operació repressiva. És una decisió administrativa, però defineix perfectament el sistema.
La repressió no fa soroll… però es nota.
Molta fe, molta propaganda
Mentre es vigila i es depura, el règim construeix el seu relat. Processons, missions religioses, homenatges als “caídos”. Adhesions constants al poder. La religió no és només fe: és instrument polític.
Alguns actes arriben a un nivell gairebé teatral. La desfilada de taüts en honor a les víctimes del bàndol vencedor es prepara amb tota solemnitat, tot i que ni tan sols és clar que totes les restes hi siguin realment presents.
El que importa no és la veritat. És el missatge.
I mentrestant, la vida
Mentre tot això passa, la vida a la Bisbal continua, però amb dificultats. Hi ha fam. Hi ha racionament. Hi ha estraperlo. Hi ha problemes amb l’aigua. Molts. Avaries, manca de cabal, restriccions. El 1943 es limita el consum a 20 metres cúbics per casa. I el problema continua.
Hi ha manca de llum, de serveis, de recursos. L’ajuntament rep queixes, peticions, problemes que es repeteixen.
Fins i tot el cementiri queda petit. Cal construir nous nínxols.
La postguerra no és només una etapa política. És una realitat dura i quotidiana.
El poder: personal i sense fre
Robert Figueras de Almar encarna aquest poder local dels primers anys del franquisme. Procedent d’una família amb propietats i conegut al poble ja abans de la guerra pel seu caràcter i actitud intimidatòria, exerceix l’alcaldia amb un estil autoritari, directe i poc inclinat a la sensibilitat social.
Governar, per ell, és decidir. I decidir sense gaire límits.
És dur amb els més pobres, restrictiu amb l’ajuda social i fidel al règim en les formes, però també actua amb una clara autonomia, fins al punt de moure’s sovint al marge dels equilibris interns del mateix sistema. No té problemes a col·locar persones de confiança —incloent-hi familiars— en llocs clau, ni a intervenir de manera directa en assumptes que considera propis.
Aquest estil no és una excepció, sinó una conseqüència d’un sistema sense control democràtic. Però fins i tot dins del franquisme hi ha línies que no es poden traspassar. El 1942 és suspès de les seves funcions per un expedient obert per la Fiscalia de Taxes, en un context marcat pel control dels preus i els abastaments en plena postguerra.
La seva trajectòria, però, acabarà de manera més abrupta el 1947. Aquell any, durant una gran nevada, uns inspectors d’Abastos queden atrapats a la Bisbal i aprofiten l’estada per imposar multes als comerciants locals. Figueras reacciona de manera contundent: els fa confinar a les seves habitacions per impedir que continuïn sancionant.
El gest, que pot semblar anecdòtic, té conseqüències. No és una qüestió de formes, sinó de jerarquies: ha interferit en l’actuació d’un altre aparell del règim. I això sí que no es tolera. El 8 de febrer de 1947 és destituït.
Figueras no cau per ser autoritari —això era la norma— ni per la seva duresa —que també formava part del sistema—, sinó per haver entrat en conflicte amb altres peces del mateix engranatge.
La seva caiguda no marca el final d’una manera de governar, sinó només el límit d’on podia arribar.
Acaba sancionat i destituït. Però la manera de governar no desapareix amb ell.
Poques obres, moltes mancances
El balanç d’actuacions és limitat. Projectes que no arriben, obres que s’allarguen, millores que es queden a mig camí.
El monument als “caídos” acaba sent una placa ceràmica al costat de la porta principal de l’església de Santa Maria.
Els grans problemes —aigua, serveis— duraran anys. El règim és capaç d’organitzar actes amb gran desplegament… però no de garantir serveis bàsics amb eficàcia.
El problema no és només la manca de recursos. És la manca de prioritat.
La Bisbal com a exemple
La història del franquisme sovint es mira des de dalt, però és en pobles com la Bisbal on es veu com funciona de debò.
Aquí el règim no és teoria. És pràctica: és un carrer que canvia de nom, és un veí que calla, és una ajuda que no arriba... és una Passió que no es pot fer.
El franquisme no es manté només per la força. Es manté perquè entra en la vida quotidiana, perquè condiciona els límits del que és possible.
A la Bisbal, això es va notar des del primer dia.
