Quan vaig arribar a Perpinyà, per primera vegada en la meva vida no sabia què faria l'endemà.
Fins aleshores tot havia seguit un camí més o menys previsible. L'escola. La botiga familiar. L'Escut. La política. Els amics. La Bisbal.
Ara ja no tenia res d'això.
Només una maleta, alguns parents llunyans i moltes preguntes sense resposta.
A Perpinyà vaig retrobar alguns amics de la Bisbal. Entre ells en Lluís de Vehí i en René Pagans. Compartíem hores de conversa, cafès eterns i una incertesa que semblava no acabar-se mai. La ciutat tenia una atmosfera estranya. Als cafès se sentien totes les llengües. Català. Francès. Castellà. Italià. Alemany. Hi circulaven periodistes, exiliats, aventurers, comerciants oportunistes i personatges que ningú no sabia ben bé qui eren. Uns parlaven de negocis. Altres de conspiracions. Tothom afirmava tenir informació privilegiada. La majoria no sabia res.
Ningú no imaginava encara la magnitud de la tragèdia que començava.
Nosaltres passàvem els dies esperant notícies...
Però mentre nosaltres esperàvem notícies a l'altra banda de la frontera, Espanya s'enfonsava definitivament en la guerra.
Va ser llavors quan molts vam començar a plantejar-nos una decisió que fins aleshores semblava impensable. Tornar a Espanya. Però no per tornar a casa. Per anar al front. Jo no em considerava un heroi. Ni un aventurer. Ni tan sols un soldat. Però estava convençut que el bàndol republicà havia deixat de representar el país que jo coneixia. Veia les esglésies cremades. Llegia les notícies sobre assassinats. Sabia que alguns coneguts havien estat executats. I cada nova informació reforçava les meves conviccions. Avui sé que a l'altra banda hi havia també propaganda, silencis i mentides. Però llavors només veia una part de la realitat. Com gairebé tothom.
Els meus companys es van decantar pel Requetè. Era una elecció natural per a molts joves catòlics i tradicionalistes. Jo, en canvi, vaig triar Falange. Encara avui em costa explicar exactament per què. Potser perquè hi veia joventut. Potser perquè hi percebia energia. Potser perquè em semblava el moviment capaç de construir una Espanya nova després del desastre. Potser simplement perquè tenia vint-i-tres anys i confonia la força amb la veritat.
El cas és que vaig travessar de nou la frontera. Però aquesta vegada en direcció contrària. Deixava enrere l'exili. Entrava en la guerra. No sabia quants anys duraria. No sabia quants moririen. No sabia en què es convertiria el país. Només sabia una cosa. Aquell noi que havia sortit de la Bisbal amb una maleta i por ja no existia. La guerra s'encarregaria de transformar-lo. I el que vindria després seria encara més difícil d'explicar.
Quan vaig tornar a la Bisbal, la guerra ja s'havia acabat. Però la pau no havia arribat. Els carrers eren els mateixos. Les façanes també. El campanar de Santa Maria continuava vigilant la vila des de dalt i el Daró seguia baixant lentament cap a la plana. Tanmateix, tot semblava diferent. Potser perquè havia canviat jo. Potser perquè havia canviat tothom.
Tres anys abans havia marxat a corre-cuita, perseguit per la por. Ara hi tornava amb l'uniforme dels vencedors. Hauria hagut de sentir-me satisfet. Hauria hagut de pensar que la història havia acabat donant-nos la raó. Però no era tan senzill. La guerra deixa massa absències.
Pel camí havien mort coneguts, amics i adversaris. Alguns havien caigut al front. Altres havien estat afusellats. D'altres havien desaparegut enmig del caos dels primers mesos. Hi havia famílies que ja no tornarien a asseure's completes al voltant de la taula. I això no ho podia amagar cap victòria. Els primers mesos del nou règim van ser una successió d'actes oficials, homenatges i cerimònies. A cada poble s'organitzaven misses pels morts, desfilades i commemoracions. Els vencedors construïen el seu relat mentre els vençuts aprenien a callar. A la Bisbal també va ser així. L'abril de 1940 es va celebrar un homenatge als «caídos por Dios y por España», amb les autoritats, les organitzacions del règim i els representants locals de Falange. Jo hi era. Les fotografies encara en donen testimoni.
Aquell mateix any vaig assumir la responsabilitat de cap local de Falange. Quan hi penso avui, encara em pregunto si vaig acceptar per convenciment o per inèrcia. Potser una mica de cada cosa. Després de la guerra semblava natural que els qui havíem lluitat al bàndol vencedor assumíssim responsabilitats. Ens deien que calia reconstruir el país. Restablir l'ordre. Garantir que els errors del passat no es repetissin. I nosaltres ens ho crèiem. Jo m'ho creia.
Però la realitat sempre és més complicada que els discursos. Ben aviat vaig descobrir que governar un poble no consistia a repetir consignes. Els veïns no preguntaven per la grandesa d'Espanya ni per les teories polítiques que apareixien als discursos oficials. Preguntaven per la farina, per l'oli, per les cartilles de racionament. Volien saber quan arribaria el carbó, quan es podrien reparar els camins o si els seus fills trobarien feina.
La guerra havia deixat un país exhaust. Molts dels homes que ara ocupaven càrrecs públics parlaven de victòria. La gent del carrer parlava de supervivència. Era una diferència important.
A més, hi havia una altra contradicció que m'acompanyava sovint. Jo havia crescut en ambients profundament catalanistes. Havia participat a L'Escut Emporità. Havia anat a aplecs, excursions i actes culturals que defensaven la llengua i les tradicions del país. Havia admirat Verdaguer i el Canigó. Havia après a estimar Catalunya molt abans d'aprendre què era Falange.
Ara, en canvi, formava part d'un règim que desconfiava de qualsevol expressió de catalanitat que sortís dels límits que ell mateix imposava. Molts preferíem no parlar-ne. Però la contradicció existia. I la sentíem. Amb els anys vaig anar descobrint que la guerra no havia resolt els problemes que ens havien promès solucionar. Havia canviat els vencedors i els vençuts. Havia canviat els uniformes. Havia canviat els retrats que penjaven als edificis oficials. Però la vida continuava essent complicada per a la majoria de la població.
Els anys van anar passant. La Falange que jo havia imaginat a Perpinyà i als fronts de guerra s'assemblava cada vegada menys a la realitat que tenia davant dels ulls. Ens havien promès una revolució nacional. Però el que jo veia era una altra cosa. Veia antics cacics recuperant influències. Veia oportunistes que durant la guerra s'havien mantingut prudentment amagats i que ara apareixien amb camisa blava i credencials impecables. Veia discussions per càrrecs, favors i petites parcel·les de poder que tenien poc a veure amb els grans ideals que havien omplert tants discursos. Potser era inevitable. Potser totes les revolucions acaben convertint-se en administració.
El cas és que jo començava a sentir-me estrany dins del mateix món que havia contribuït a construir. Ja no era el jove exaltat que havia travessat la frontera per incorporar-se a Falange. La guerra m'havia fet més vell del que deien els papers. I la postguerra encara més. Vaig comprendre que el futur no era a la política. Ni als discursos. Ni als despatxos. La vida real continuava en un altre lloc. A les famílies que intentaven refer-se. Als negocis que tornaven a obrir. Als fills que començaven una vida nova sense voler sentir parlar de les rancúnies dels seus pares.
A poc a poc em vaig anar apartant de les responsabilitats polítiques. Sense escarafalls. Sense ruptures espectaculars. Simplement vaig deixar de creure que aquell era el meu camí.
Més endavant vaig marxar de la Bisbal. No va ser una fugida. Tampoc una derrota. Va ser una decisió. Com tantes altres que prenem al llarg de la vida.
Manresa em va oferir una oportunitat de començar de nou. Una ciutat prou gran per deixar enrere etiquetes antigues i prou propera per no sentir-me lluny del país que estimava. Allí vaig construir una nova etapa, dedicada sobretot a la feina, a la família i als amics.
Els anys van anar esmussant moltes certeses. Vaig continuar tenint les meves idees. Però ja no les defensava amb la mateixa arrogància de joventut. La vida t'ensenya que gairebé ningú no posseeix tota la veritat. I que els grans conflictes solen néixer precisament d'aquells que n'estan massa convençuts.
Quan torno mentalment a la Bisbal dels anys trenta, encara puc sentir l'olor de les botes de vi del negoci familiar, el soroll dels carros pels carrers empedrats i les discussions interminables als locals de les entitats. Veig els rostres dels amics. Dels qui van sobreviure. I dels qui no van tenir aquesta sort. Aleshores entenc que la història no és mai tan simple com la recorden els vencedors ni tan clara com l'expliquen els vençuts. És, sobretot, una suma de vides humanes, amb les seves il·lusions, els seus errors, les seves contradiccions i també els seus penediments.
Potser la lliçó més important que ens va deixar aquella època és aquesta. Cap poble no es divideix d'un dia per l'altre. Primer arriben les desconfiances. Després els insults. Més tard la incapacitat d'escoltar. Finalment, la convicció que l'altre deixa de ser un adversari per convertir-se en un enemic. Cap idea política no val prou per convertir un veí en enemic. Quan això passa, el desastre ja és a prop.
La Bisbal ho va viure! Catalunya ho va viure! Espanya sencera ho va viure!
I els qui ho vam veure amb els nostres propis ulls sabem que no hi ha cap victòria capaç d'esborrar el dolor que deixa una guerra entre germans. Quan camino pels mateixos carrers on vaig jugar de petit, ja vell, m'agrada pensar que les noves generacions no hauran de repetir els nostres errors.
Potser és una esperança ingènua. Però, després de tot el que vaig veure, és l'única victòria que considero realment important.
Bibliografia
DOLL-PETIT, Jordi (2003). La Guerra Civil a la Bisbal d'Empordà. La Bisbal d'Empordà: Ajuntament de la Bisbal d'Empordà.
FRIGOLA, Joan (2003). La repressió franquista a la Bisbal d'Empordà. La Bisbal d'Empordà: Ajuntament de la Bisbal d'Empordà.
LLOBERAS, Pere (1998). La Bisbal, anys enrera (1900-1939). La Bisbal d'Empordà: Ajuntament de la Bisbal d'Empordà.
MARUNY I CURTÓ, Lluís (2009). «Falangistes empordanesos. Un estudi de cas: Josep Maruny Jacas». Estudis del Baix Empordà, núm. 28, Sant Feliu de Guíxols, p. 227-246.
VEHÍ I CABRERA, Lluís (1956). Todos decimos adiós. Barcelona: Editorial Barna.
Fonts hemerogràfiques
El Bisbalenc (1931-1932). Col·lecció consultada a l'Arxiu Comarcal del Baix Empordà (La Bisbal d'Empordà).
El Baix Empordà (1931-1936). Col·lecció consultada a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i a l'Arxiu Comarcal del Baix Empordà.
Ciutadania (1932-1936). Òrgan de l'Ateneu Pi i Margall de la Bisbal d'Empordà.
Arxius consultats
Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE), fons Josep Maruny Jacas.
Arxiu Municipal de Palafrugell, col·lecció completa del setmanari El Baix Empordà.
