L’altre dia vaig haver de dir a la meva mare de noranta-un anys que el Lada s’havia cremat. Em vaig enrabiar amb la seva reacció: es va entristir molt perquè s’havia cremat el seu cotxe. Li vaig dir: Mare, en Jaume i l’Anaïs ho han perdut tot, no t’entenc! Després, a casa, ho vaig entendre. La meva mare, la persona més resilient que conec, la meva estimada mare, com l’Anaïs, havia perdut la materialitat de la superació, de la felicitat, de la llibertat, allò que les ha fet resilients.
La felicitat i la llibertat dels meus pares era el Lada, els portava a casa, al bosc.
Quan vaig conèixer en Pere sempre em parlava de la barraca que el seu amic i col·laborador Jaume tenia a les Gavarres. Una barraca que bevia del Walden de Thoreau. Vaig tardar a anar-hi. Durant un temps la casa va ser maltractada per uns llogaters que hi malvivien.
Els meus pares són nens de bosc, ho dic volgudament en present. Eren fills, nets i besnets de bosquetans i bosquetanes i van viure la migració de bosc a ciutat a mitjans dels anys cinquanta. Vivien i treballaven a Manlleu, però sempre que podien s’escapaven al bosc, i amb ells en Martí i jo. Quan van rebre el Lada de mans del meu germà Martí ja quasi estaven jubilats i van experimentar la llibertat de submergir-se al bosc a tota hora i sense broques i espigolar aquí i allà i escodrinyar pertot arreu. La meva mare anava per la carretera i veia possibilitats de rossinyols, pinetells i ous de reig a qualsevol clapa de bosc que entreveia des de la finestra del cotxe. Quan era petita i guardava les vaques prop de les perxades de castanyer del Sobirà d’Osor esperava amb els ulls ben oberts els dies que es feien cocous, ella sabia sempre on trobar-los. A l’època dels bolets cada tarda pujaven a cavall del Lada i s’enfilaven Savassona amunt, Sant Sadurní d’Osormort avall. Els últims anys, quan ja havien passat dels vuitanta, feia que em truquessin i em donessin les coordenades d’on anaven perquè es podien estar hores sense trobar ningú. Un dia, mirant fotografies de quan jo era petita em vaig adonar que quasi en totes les que tenia em trobava al mig del bosc.
Potser per tot això quan amb en Pere pujàvem a la barraca, després de sortir de la carretera de la Ganga el meu cos experimentava una calma estranya i tova, em trobava a casa. Sempre deixàvem el cotxe a la barraca de baix i pujàvem entretenint-nos amb tot el que vèiem: fulles, molsa, caus, branquillons… I quan arribàvem a dalt sovint en Jaume ens ensenyava on havia estat treballant: obrint camí, desbrossant un tros de bosc, ideant basses per recollir aigua, fent nou terreny per a l’hort. A tot arreu trobàvem tronquets exquisits penjats d’altres branques: eren les joies d’en Jaume, aquells trossos de poda que trobava bonics, especials i guardava al bosc mateix.
Al bosc cremat la vida continua
Conec la barraca i el tros de terra des de l’època que en Jaume i l’Anaïs la tenien a l’UCI. Li van fer unes cures intensives que van durar mesos. Van fer una llar acollidora plena de detalls senzills i bonics que t’abrigallaven. Un cop va estar curada van continuar amb les cures que sempre havia fet en Jaume al tros de terra amb el mateix tarannà. Netejar el bosc d’arbres i branques mortes, fer llenya, fer clarianes, camins i corriols, recuperar l’espai de la cúpula geodèsica, fer un pont penjant que estalviava caminades i portava directe al surolí, que ja té uns dos-cents cinquanta anys i que pot ser que rebroti… Tenir sempre el bosc present, cuidar-lo, curar-lo, ser bosc.
En Jaume va rebre el tros de terra del seu pare, que ja en tenia cura. També en tenia cura i se’n servia en Godu, un bosquetà que descriu la Zeta Figa al llibre Gent de solana i que va transmetre a en Jaume tot el que sabia del bosc, una herència immaterial gegant que encara preserva.
La barraca d’en Jaume i l’Anaïs estava sempre oberta. Ells hi acollien tothom a tota hora. També literalment: podies entrar-hi per davant, pel darrere, pel costat… El foc també. La seva generositat arribava fins aquí.
La resiliència d’en Jaume i l’Anaïs és forta i estan decidits a treure aquest tros de terra del veïnat de Rabioses de l’UCI, com ja van fer amb la barraca, i nosaltres a darrere seu hi farem el que podrem.
Per acabar, manllevo un dibuix que Pere Noguera va fer servir per a l’exposició Observar el corrent a les Sales Municipals de Girona, l’any 1994. En aquesta instal·lació ell i en Jaume van omplir la sala d’un corrent de taps de suro de les Gavarres. El dibuix, una planxa per a l’Enciclopèdia francesa, il·lustra les artèries que recorren el cos humà. L’editorial Virus va tenir l’encert d’agafar aquest mateix dibuix del segle XVIII per il·lustrar la portada de Ser naturaleza d’Andrea Staid. En aquest cas l’ésser nervi és verd i té el cap ple d’ocells, i estableix així una analogia entre la persona i la natura. Hem de desfer camí, si us plau!
Jaume i Anaïs, bosquetà i bosquetana del veïnat de Rabioses: gràcies infinites per deixar-me SER a casa vostra! He estat una mica més feliç.
I ara el ferro i altres minerals provinents de l’URSS s’aniran escolant entre les roques del Massís de les Gavarres.
