En Bernat va sortir del Monestir de Sant Feliu de Guíxols abans que claregés, amb el mar encara fosc darrere seu i una sensació que no era por, però tampoc tranquil·litat. Caminava cap a l’interior amb el sarró penjant-li de l’espatlla; a dins hi duia pa, vi i un pergamí segellat que pesava més que tot plegat. No l’havia obert, però en coneixia el contingut: paraules que no eren seves, però que li havien confiat perquè les fes obeir.
A la vall, la gent ja era desperta, però no hi havia salutacions. Un home va aixecar el cap mentre llaurava i el va tornar a abaixar sense dir res. Una dona el va mirar de reüll i es va girar. En Bernat va fer el senyal de la creu.
—Déu us guardi —va dir.
Ningú no va respondre.
Va continuar caminant amb una incomoditat creixent fins que, cap al migdia, va veure la silueta del Castell de Benedormiens. No era un castell fet per impressionar, sinó per resistir: pedra nua, murs gruixuts, una torre que semblava més un avís que una defensa.
El porter el va aturar amb un gest sec.
—Què voleu?
—Porto un missatge del monestir.
—Els missatges no omplen el celler.
—Aquest sí.
El van deixar passar. Dins, l’aire era fred i pesant. El castlà l’esperava dret, sense oferir-li res.
—Parleu —va dir.
En Bernat va desplegar el pergamí amb cura.
—Aquest document confirma els drets del monestir sobre aquestes terres.
El castlà el va mirar com si escoltés una llengua estrangera.
—Quan els homes d’aquí pugen amb sacs de blat —va dir finalment—, venen a mi. No a vosaltres.
—Perquè aquí hi ha murs —va respondre en Bernat—. Però els murs no fan llei.
—No? —el castlà va fer un pas endavant—. I què la fa?
—La memòria. I qui la conserva.
El silenci es va tensar.
—Aquí —va dir l’home, assenyalant la pedra al seu voltant—, la memòria la guardo jo.
Durant un instant, en Bernat va pensar que allò acabaria malament. Però el castlà no va fer res més. Només el va mirar, llargament, fins que el monjo va entendre que havia dit tot el que podia dir.
Va marxar aquella mateixa tarda, amb la sensació incòmoda que les seves paraules havien quedat suspeses, sense arrelar enlloc.
El camí cap a Solius s’endinsava cap al bosc, i amb cada pas el món semblava menys ordenat. Allà no hi havia murs ni soldats, només focs baixos i gent que no tenia pressa per parlar.
—Vinc del monestir —va dir en arribar.
Un jove va riure, sense alegria.
—Sempre veniu d’allà.
—He vingut a recordar els drets que…
—Aquí els drets es mengen? —el va tallar.
Un home vell, assegut prop del foc, va aixecar el cap.
—El castell ens pren el blat. Vosaltres ens demaneu el delme. I el bosc… —va mirar cap a la foscor— s’ho queda tot.
En Bernat no va saber què respondre. Aquella frase li va quedar clavada mentre es retirava a descansar, més incòmode que cansat.
Va marxar abans de l’alba. Ningú no el va aturar.
El bosc el va envoltar sense avís. La llum es va apagar entre les branques i el silenci es va fer espès, com si amagués alguna cosa. En Bernat caminava més de pressa del que volia admetre, amb la sensació creixent que no estava sol.
—No sou d’aquí —va dir una veu.
Es va girar, però no va veure ningú.
—Sóc servidor de Déu.
—Aquí no entra.
Van aparèixer de sobte, tres homes sortits d’entre els arbres. No portaven cap senyal, cap color, cap llei visible.
—Què portes? —va dir un.
—Paraules.
—Les paraules no sagnen.
El van envoltar. Un d’ells li va arrencar el sarró. El pergamí va caure a terra, el segell es va esquerdar.
—Això diu qui mana, oi?
En Bernat no va respondre.
L’home va escopir sobre la cera trencada.
—Doncs que vingui ell a dir-m’ho.
Va llençar el pergamí al foc.
—No! —va cridar en Bernat, llançant-s’hi.
El cop el va fer caure abans d’arribar-hi. Quan es va aixecar, el document ja cremava, enrotllant-se sobre si mateix fins a desaparèixer.
Quan va mirar al seu voltant, els homes ja no hi eren.
Només quedava el fum.
Va sortir del bosc hores després, amb la roba bruta i una buidor que no era només física. Davant seu, escampat sobre la pedra i el vent, hi havia Romanyà de la Selva.
Una dona el va observar mentre s’acostava.
—El bosc us ha deixat tornar.
No hi havia sorpresa en la seva veu.
Aquella nit va dormir dins l’església. L’endemà, el rector el va fer cridar.
—Heu passat pel castell?
En Bernat va mirar les mans. Encara li semblaven buides.
—Sí.
—Hi ha problemes.
Podia haver-ho explicat tot: el castlà, el bosc, el foc. Tot. Però no ho va fer.
—No —va dir—. El castell reconeix l’autoritat del monestir.
El rector, incrèdul, el va mirar en silenci.
—Així sigui —va dir finalment.
En Bernat va marxar aquell mateix dia, amb la sensació que la mentida ja caminava sola.
El retorn al Monestir de Sant Feliu de Guíxols va ser ràpid. Quan el prior el va rebre, ell ja tenia la història preparada.
—Parleu.
—El castell obeeix. La vall és estable. Els drets es respecten.
El prior va callar un moment.
—El pergamí?
En Bernat va dubtar només un instant.
—Perdut en el camí.
—El segell?
—Trencat.
El prior es va aixecar i va caminar fins a la finestra.
—Sabeu què és el més difícil de governar, Bernat?
No va esperar resposta.
—No són els homes. Ni les terres. Són les mentides útils.
En Bernat no va dir res.
No el van castigar. No calia.
Des d’aleshores, no va tornar a sortir del monestir. Copiava textos, dia rere dia, repetint paraules que afirmaven un ordre que ell sabia incomplet. I cada cop que escrivia un nom, recordava el foc al bosc, el silenci del castell i el moment exacte en què havia decidit mentir.
Perquè havia entès una cosa que ja no podia desentendre: que aquell món no se sostenia sobre la veritat, sinó sobre allò que encara ningú no havia gosat desmentir.
—Benedormiens —va murmurar un dia, escrivint el nom.
I per primer cop, li va semblar una paraula buida.
