No sé si pot portar malastrugança començar el curs amb una paraula com aquesta, tot i que certament ja no ens vindria d’aquí, però trobo que és ben llaminera i sobretot està més que justificada.
Dic que error és paraula llaminera en el sentit de prometedora, perquè m’hi ensumo una etimologia interessant, derivats curiosos, qui sap si fins i tot algun compost inesperat… I només d’obrir el diccionari etimològic, pam!, ja m’adono del meu ídem: error no és cap de família sinó derivat d’errar, anostrament d’un verb llatí tan previsible com… errare. Errare humanum est, que deien ells, precisament. Segona pífia.
Amb els derivats la cosa ja s’anima una miqueta. Si em féssiu dir quins mots de la família són menys o menys corrents, pensaria en errada, tan freqüent en l’àmbit esportiu, per ex.; o en errata, encara més present en el meu àmbit de gent de llibres (i coneguda popularment gràcies a la locució ‘fe d’errates’); segurament també en erràtic, un adjectiu que quasi sempre acompanya el substantiu ‘comportament’; i finalment en el famosíssim errant, un altre que també té parella fixa: el ‘cavaller’ (que deu ser màgic, perquè tot sovint es transforma en ‘jueu’). Només caldria afegir-hi el duet erroni i erròniament i ja tindríem la part coneguda de la família.
Ara bé, com sol passar, el més interessant rau en la part no coneguda. En aquest cas, per exemple, l’antic substantiu erra (del XV) i sinònim d’errada; el seu fill errabund, germà semàntic i formal de vagabund; o el petit ramal de tres branques que formen aberrant, aberració i el preciós aberrància, que no en va provenen d’una mare amb personalitat: el llatí aberrare significava ‘errar lluny’, que no em direu que no té alguna cosa de poètic.
I així, amb lirisme, conclourem aquesta família d’una vintena de membres que al final gairebé sí que ha estat a l’alçada de les expectatives. Concretament amb l’adjectiu erradívol (amb tota la força poètica que confereix aquest sufix), el duet inerràtic i inerrància (que ja em diràs tu quanta filigrana per dir, simplement, ‘estàtic’) i, en la mateixa línia, inerrable. Que no es pot equivocar, vaja.
Qui sí que s’equivoca, en canvi, repetidament i amb poc afany d’esmena, pel que sembla, són els funcionaris que han muntat el sidral amb les proves PISA i que fan pensar que si els les fessin passar a ells els resultats segurament encara serien pitjors. Tornem a la feina, doncs, amb els pitjors presagis.
