Pocs episodis de la història contemporània de la Bisbal d’Empordà han generat una llegenda tan persistent com l’obtenció del títol de ciutat l’any 1906. Encara avui, més d’un segle després, és fàcil sentir explicar una història que molts bisbalencs han escoltat dels seus pares o avis.
Segons aquesta tradició, Alfons XIII havia de visitar la Bisbal. En algun moment de la preparació del viatge, el rei s’hauria referit a «la ciutat de la Bisbal». Algú del seu entorn li hauria fet notar que, en realitat, la població encara tenia oficialment la categoria de vila. Sorprès, el monarca hauria ordenat corregir immediatament aquella situació i, poc després, un Reial Decret elevava la Bisbal a la categoria de ciutat.
És una història atractiva, fàcil de recordar i perfectament coherent amb la imatge popular que sovint tenim dels reis i de les seves decisions. Però què hi ha de cert? Va ser realment un caprici d’Alfons XIII el que va convertir la Bisbal en ciutat?
La resposta és més complexa i, probablement, més interessant.
Una vila que ja exercia de ciutat
A principis del segle XX, la Bisbal era molt més que una simple vila empordanesa.
La població exercia la capitalitat administrativa del Baix Empordà, era cap del partit judicial i concentrava una activitat comercial que atreia gent de tota la comarca. El mercat setmanal era un dels més importants de la demarcació i la indústria ceramista començava a donar fama al nom de la Bisbal molt més enllà de les seves fronteres.
En realitat, molts contemporanis consideraven que la població ja actuava com una ciutat molt abans que ho reconegués cap document oficial.
La visita reial que no va ser
L'any 1904 Alfons XIII va fer una important gira per Catalunya. El seu recorregut havia de portar-lo fins a Palamós i, segons la documentació i les fotografies conservades, la Bisbal es va preparar per rebre el monarca.
La població es va engalanar per a l'ocasió. Al pont Nou s'hi va aixecar un gran arc floral dedicat a Sa Majestat i els bisbalencs esperaven veure passar el rei en direcció a la costa.
Finalment, però, Alfons XIII no va visitar la Bisbal, només hi va passar.
Aquest fet és especialment interessant perquè demostra que el nom del rei ja circulava intensament per la població dos anys abans de la concessió del títol de ciutat. Aquella expectativa, les decoracions, els preparatius i les converses generades al seu voltant quedarien gravats en la memòria col·lectiva.
I probablement aquí comença la història de la llegenda.
Una iniciativa nascuda a la mateixa Bisbal
Si fem cas a les investigacions de Pere Lloberas a Un segle de vida bisbalenca, la iniciativa de demanar el títol de ciutat no va sorgir de Madrid ni de la Casa Reial.
Va néixer a la tertúlia que es reunia a casa del rellotger Rodolf Oliver.
Aquell grup de prohoms locals, de tendència carlina però profundament enamorats de la seva vila, considerava que la Bisbal mereixia un reconeixement oficial que estigués a l'altura de la seva realitat econòmica i social.
Per aconseguir-ho van buscar suports polítics. El paper clau l'hauria jugat Roura, de Llagostera, aleshores vinculat al romanonisme, que va actuar d'intermediari davant el govern presidit pel comte de Romanones.
La petició prosperà.
El Reial Decret de 1906
El 10 de maig de 1906, Alfons XIII signava finalment el decret pel qual la Bisbal obtenia el títol de ciutat.
El text és ben explícit:
«Queriendo dar una prueba de Mi Real aprecio a la Villa de la Bisbal, provincia de Gerona y teniendo en cuenta el aumento de población, así como su importancia agrícola, comercial e industrial. Vengo a concederle el título de Ciudad.»
La justificació oficial no deixa lloc a dubtes.
El rei argumenta la decisió pel creixement demogràfic de la població i per la seva importància agrícola, comercial i industrial.
No hi ha cap referència a visites, itineraris ni qüestions protocol·làries.
Una recepció inesperadament discreta
La notícia arribà al consistori el 17 de maig de 1906.
L'alcalde Josep Maria Fina informà oficialment els regidors de la recepció del decret i aclarí immediatament que el nou títol era purament honorífic i no comportava cap modificació en la tributació ni en les obligacions administratives de la població.
L'Ajuntament acordà donar-se per assabentat i expressar el seu agraïment «als qui hagin contribuït perquè aquesta població es vegi honorada amb una distinció tan assenyalada».
Tot seguit es passà al següent punt de l'ordre del dia.
La manca d'entusiasme resulta sorprenent.
Dels deu regidors que formaven el consistori només n'assistiren tres: l'alcalde Josep Maria Fina, Jaume Graupera i Robert Mercader.
Pere Lloberas interpreta aquesta absència massiva en clau política. Catalunya vivia aleshores els moments d'efervescència de Solidaritat Catalana i molts sectors veien amb recel les polítiques impulsades des de Madrid. Alguns regidors podrien haver preferit no visualitzar cap mostra especial de gratitud envers el govern de la monarquia.
Com neixen les llegendes
I és aquí on tots els fils comencen a unir-se.
L'any 1904 la Bisbal s'engalana per rebre un rei que finalment no arriba.
Entre 1904 i 1906 un grup de bisbalencs impulsa una campanya per obtenir el títol de ciutat.
El 1906 arriba finalment el Reial Decret signat per Alfons XIII.
Durant dècades aquests episodis es transmeten oralment de generació en generació.
És fàcil imaginar com, amb el pas del temps, els records es van simplificant. Els preparatius de la visita reial, el nom d'Alfons XIII i la concessió del títol acaben fusionant-se en un únic relat.
I així neix la història que encara avui s'explica:
«El rei va dir que anava a la ciutat de la Bisbal i, com que encara era una vila, la van haver de fer ciutat.»
Mite o realitat?
Probablement les dues coses alhora.
La documentació disponible indica que la Bisbal va obtenir el títol de ciutat gràcies al seu creixement, a la seva importància econòmica i a les gestions impulsades per destacats bisbalencs que van saber portar la seva reivindicació fins als centres de decisió política.
Però també és cert que la preparació de la visita reial de 1904 va deixar una empremta profunda en la memòria popular. Aquells arcs florals, aquells carrers engalanats i aquella expectativa frustrada probablement van contribuir a crear una història que amb els anys es va transformar en llegenda.
Potser Alfons XIII mai no va ordenar convertir la Bisbal en ciutat perquè hagués pronunciat una paraula equivocada.
Però gràcies a aquesta llegenda, generacions de bisbalencs han continuat recordant un episodi que, d'una manera o altra, forma part de la construcció de la identitat moderna de la ciutat.
I al capdavall, les llegendes més perdurables no acostumen a néixer de la fantasia. Neixen d'un petit nucli de veritat que el temps, la memòria i l'orgull col·lectiu acaben convertint en història compartida.
