Encara és negra nit quan el primer toc de campanes de Santa Maria s'escampa damunt les teulades de la Bisbal. No hi ha rellotges a totes les cases. Les campanes són les que desperten la vila i ordenen la vida dels seus habitants.
En Joan Roura obre els ulls gairebé al mateix instant que les sent. Té trenta-cinc anys i és terrisser, com abans ho havia estat el seu pare. Fa anys que cada matí comença igual. La seva dona, la Caterina, ja remena les brases de la llar mentre una lleugera olor de fum omple la casa. Damunt la taula hi ha un tros de pa moreno, una mica de formatge, unes olives i una gerra de vi. No hi ha cafè. Encara és un luxe reservat a ben poca gent.
Abans de sortir, tota la família es senya davant una petita imatge de la Mare de Déu penjada al menjador. Ningú no ho qüestiona. La religió forma part de cada gest quotidià.
Quan obre la porta, l'aire de primera hora és humit. Els carrers continuen sent els mateixos que segles enrere. Estrets, irregulars i sense voreres. Les roderes dels carros retenen l'aigua de les darreres pluges, mentre algunes gallines escarboten davant les portes obertes. Un parell de porcs grunyen dins un corral proper i, més enllà, se sent el renillar d'una mula que espera el traginer.
La Bisbal encara conserva tota l'aparença d'una vila medieval.
Moltes cases continuen recolzades damunt les antigues muralles. Els portals controlen encara l'entrada al nucli emmurallat, tot i que alguns comencen a resultar incòmodes perquè la població ja s'ha estès més enllà dels vells límits.
En Joan arriba al seu obrador abans que surti el sol. El fang descansa sota uns draps humits. Amb les mans acostumades a aquell treball pacient, el pasta una vegada més fins a trobar-li el punt exacte. El torn comença a girar lentament. D'entre aquell tros informe de terra humida en naixeran càntirs, olles, gerres i gibrells que acabaran escampats per moltes cases de l'Empordà.
La feina és silenciosa. Només el fregadís de les mans mullades sobre el fang acompanya el cant llunyà d'algun gall.
A mesura que el matí avança, els carrers es van omplint. Arriben pagesos carregats de sacs de blat, bótes d'oli o feixos de llenya. També hi entren teixidors, corders, paraires, esclopeters, pellaires i algun taper, un ofici encara nou que comença a obrir-se pas aprofitant els extensos boscos d'alzines sureres de les Gavarres.
Els comerciants aixequen les portelles de les botigues. Els traginers descarreguen mercaderies. Els notaris obren els seus despatxos.
La vila desperta lentament.
Quan el sol ja és alt i les ombres gairebé han desaparegut dels carrers, esclata de sobte el gran repic de les campanes. És l'Àngelus:
℣. Angelus Domini nuntiavit Mariæ.
℟. Et concepit de Spiritu Sancto.
En Joan deixa immediatament el torn. Es treu la gorra encara amb les mans plenes de fang.Al carrer passa exactament el mateix.
Un traginer atura les mules. Un pagès recolza la dalla. Una dona deixa el càntir a terra. Uns infants interrompen els seus jocs.
Durant uns instants sembla que tota la Bisbal contingui la respiració.
Les campanes continuen sonant pausadament mentre cadascú resa en silenci les paraules apreses des de petit.
La religió no és només una creença. És el rellotge de la vila. És la seva llei moral. És la seva manera d'entendre el món.
Acabada la pregària, la vida torna a posar-se en marxa.
En Joan ha de portar una partida de càntirs fins a una casa senyorial situada prop del castell-palau episcopal. Quan hi arriba, observa l'activitat incessant dels grans graners del bisbe. Pagesos vinguts de tota la baronia hi descarreguen sacs de cereals, bótes d'oli, garbes i altres productes que paguen com a delmes i primícies.
El bisbe continua sent el senyor de la Bisbal.
Potser Madrid governa Catalunya des del Decret de Nova Planta, però a la vila encara es nota el pes secular del poder episcopal.
No gaire lluny, davant la casa consistorial, diversos regidors conversen amb un notari. Hi ha un comerciant, un sabater, un metge i un home de lleis. Fa anys que els nobles ja no monopolitzen el govern municipal. Les antigues disputes entre el bisbe i els cavallers locals van acabar convertint la Bisbal en una rara excepció dins la Catalunya borbònica.
En Joan continua el seu camí.
Pel carrer es creua amb uns homes que parlen francès. Fa temps que alguns nobles refugiats de la Revolució Francesa viuen a la vila. Expliquen històries difícils de creure: reis executats, convents saquejats, carrers plens de sang i una nova paraula que alguns pronuncien gairebé en veu baixa.
Llibertat.
La majoria dels bisbalencs escolta aquells relats amb por. Uns quants, però, també amb curiositat.
És divendres.
El mercat transforma completament la vila. Des de bon matí no han deixat d'arribar carros procedents de Corçà, Cruïlles, Monells, Sant Climent de Peralta, Fonteta, Vulpellac, Castell d'Empordà i tants altres pobles dels voltants.
Es venen cereals, oli, vi, llenya, eines, bestiar, roba, cànem i lli. Les oliveres continuen sent la principal riquesa de la comarca, mentre la vinya ocupa cada vegada més extensions. Encara ningú no parla de patates ni de blat de moro. Els camps continuen assemblant-se molt als dels avis.
El mercat també és el gran diari de l'època. Les notícies corren més de pressa que qualsevol correu. Avui tothom comenta el mateix.
Napoleó Bonaparte.
Alguns creuen que acabarà portant la guerra fins aquí. D'altres diuen que els francesos mai no gosaran travessar els Pirineus.
Ningú no pot imaginar que només vuit anys després els exèrcits napoleònics ocuparan bona part del país.
Cap al vespre la vila recupera la calma.
Uns músics fan sonar el flabiol mentre uns joves ballen un contrapàs a la plaça.
Els infants encara juguen.
Les tavernes s'omplen d'homes que comenten les novetats del mercat mentre comparteixen un got de vi.
A les cases principals, en canvi, comencen les tertúlies. Es juga a cartes, es parla de política amb molta prudència i se serveix una tassa de xocolata desfeta, un dels petits luxes reservats a les famílies benestants.
Quan finalment cau la nit, la Bisbal desapareix dins la foscor.
No hi ha fanals. Només alguna llàntia encesa davant una capelleta il·lumina tímidament algun carrer.
En Joan tanca la porta de casa. Abans d'anar a dormir mira els seus dos fills, que ja dormen profundament.
Ignora que són els últims anys d'un món que s'acaba.
Ignora que ben aviat la Guerra del Francès farà trontollar totes les certeses amb què ha crescut.
Ignora que la vella societat de senyors, delmes, processons i privilegis està a punt d'entrar definitivament a la història.
Però nosaltres sí que ho sabem.
I és precisament aquest coneixement el que converteix la Bisbal de l'any 1800 en un moment irrepetible: el darrer instant d'un món antic abans que el segle XIX arribés, finalment, també als carrers de la nostra vila.
