Resum ràpidament de l’article anterior: curs és mot de gran actualitat, i enguany encara més a causa de la vaga. Etimològicament, deriva de cursus (‘corregut’), participi de currere, ‘córrer’. És un derivat culte del qual en sorgeixen mots com cursor, cursar o curset. I ara ve l’anècdota promesa.
Un dels grans misteris de l’etimologia moderna és l’origen del terme cursi, ‘ensucrat, afectat’. Tot i tenir poques dècades de vida (és de mitjans del XX), ja ha generat un derivat, cursileria. Però d’on surt aquesta paraula tan curiosa? Després de molt de temps víctima d’una falsa atribució (els diccionaris el feien provenir de l’àrab marroquí kursi, ‘seient aparatós, tron d’un sobirà’, d’on suposadament hauria passat al sentit figurat), fa pocs anys va sorgir la hipòtesi, més factible, que fos una reducció col·loquial de cursillista, en al·lusió a les noies que en temps d’en Franco participaven en els “cursillos de educación femenina” que impartia la Falange. Atesa l’estètica i les maneres de l’època, no costa gens d’imaginar que els xicots es riguessin d’aquelles pobres mosses amb la llufa de “les cursillistes”, que un cop reduït quedaria en “les cursis”. El mot seria pres, doncs, del castellà.
Explicada la branca del protagonista, ens queden totes les altres. Els lectors habituals ja sabeu que no sempre repassem la família sencera, especialment quan és tan nombrosa, sinó només en casos que s’ho valguin. I la de córrer s’ho val de sobres.
Dels trenta derivats vulgars que té, més d’una tercera part són de la mateixa categoria gramatical, verbs pastadets al pare: acórrer, concórrer, decórrer (‘córrer avall’), descórrer, discórrer, encórrer (‘suportar, aguantar’), escórrer, ocórrer, recórrer, socórrer i transcórrer. Més l’ovella negra que no s’hi assembla tant, corrinyar (‘córrer sense pressa’), que completa la dotzena. Entre la descendència d’aquests verbs, no cal dir-ho, hi trobem algun dels exemplars més simpàtics: del segon en surt concurrència, del tercer, ves per on, el seu antònim decurrència; de discórrer tenim discurs i discursejar; d’escórrer, un dels més prolífics, escorranc, escorraines i escorrialles (que són sinònims), escorrim i escorreplats, entre més; d’ocórrer, ocurrència, amb la seva doble personalitat de ‘pensada enginyosa’ i ‘aparició d’un element lingüístic en un enunciat’; i de socórrer, sucursal, nascuda en l’àmbit eclesiàstic: les primeres sucursals eren, ves quines coses, esglésies.
La setmana entrant continuarem corrent.
