Abans que les pistes forestals fossin territori de ciclistes, caminants i vehicles tot terreny, els camins que menaven a Sant Cebrià de Lledó tenien una finalitat precisa. Per un hi pujaven els habitants dels masos per anar a missa; per uns altres passaven traginers, carboners i mercaderies, i, seguint-ne un de més discret, s’arribava a una petita carena on els morts reposaven sota grans lloses. Tots acabaven confluint en aquell modest centre del món gavarrenc que avui coneixem com els Metges.
Sant Cebrià de Lledó no és un poble com els de la plana, amb carrers, plaça i cases arrenglerades. Era una parròquia formada per masos disseminats entre el puig d’Arques i Santa Pellaia. L’església, la rectoria, el cementiri i algunes cases properes constituïen el centre d’una comunitat escampada per una extensa superfície de muntanya.
Avui el bosc sembla haver-se apropiat de tot. Però, si sabem mirar, encara hi descobrirem parets mig colgades, feixes, camins fondos, pous, fonts i clarianes que havien estat camps. Les Gavarres que ara contemplem com un espai natural havien estat una muntanya treballada i habitada. El silenci actual no és el de sempre: és el que ha quedat després que marxessin les veus.
De Sant Cebrià als sants Metges
El nom més antic que coneixem és el de Sancti Cipriani de Letone. La parròquia apareix documentada l’any 1102 entre els llocs on tenia propietats el clergue Berenguer Amat. Aquells alous havien pertangut al cabiscol Ponç, que havia fet testament el 1065, i després passaren a la canònica de Girona. L’església torna a aparèixer a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280.
Tanmateix, poca gent coneix avui l’indret simplement com Sant Cebrià de Lledó. Per als habitants dels dos vessants de les Gavarres sempre ha estat, sobretot, els Metges.
El nom prové de la devoció a sant Cosme i sant Damià, dos germans que, segons la tradició cristiana, exercien la medicina sense cobrar als malalts. Per això se’ls coneixia com els sants metges i se’ls invocava contra tota mena de malalties. La seva devoció fou tan intensa que acabà substituint popularment el nom del patró titular de la parròquia. Sant Cebrià donava nom a l’església, però Cosme i Damià en donaren a tot el lloc.
Una església de molts segles
L’església de Sant Cebrià de Lledó és el resultat de segles de reformes. Cada generació hi deixà una capa. La part més antiga és romànica, probablement del segle XI. Se’n conserva bona part de la nau, coberta amb volta de canó i reforçada per dos arcs torals de mig punt.
Entre els segles XVI i XVII el temple fou profundament transformat. S’hi afegiren les capelles laterals, la sagristia, l’absis poligonal i el campanar de torre. La porta actual, oberta a la façana de ponent, porta gravada la data de 1588. Per accedir-hi s’ha de travessar el cementiri, com si els antics habitants de la parròquia encara acompanyessin els visitants fins a l’entrada.
L’edifici no servia únicament per assistir a missa. També era el principal espai col·lectiu d’una població sense nucli urbà. S’hi reunia la universitat del poble, l’assemblea dels caps de casa que tractava els assumptes comuns. Dins d’aquells murs s’hi resava, però també s’hi discutien camins, impostos, aprofitaments del bosc i conflictes entre propietaris. L’església era, alhora, temple, plaça i casa del comú.
Quan el despoblament començà a buidar els masos, l’edifici també entrà en decadència. Entre 1978 i 1980, diversos grups populars de defensa del patrimoni, encapçalats per la Colla Excursionista Cassanenca, hi efectuaren treballs de neteja que permeteren tornar a identificar una part important de les estructures romàniques.
El camí de missa
Entre els camins que arribaven als Metges n’hi havia un que conservà un nom especialment revelador: el camí de missa. Pujava des del sector de Tapioles i, passant pels entorns de Can Mascort i de Can Font de Muntanya, conduïa fins a Sant Cebrià de Lledó.
No era un camí d’excursió. El recorrien famílies senceres, sovint després d’haver deixat enllestides les primeres feines del mas. S’hi caminava amb la roba dels diumenges, però també amb fang a les sabates, fred a les mans o la calor enganxada a l’esquena.
Aquell trajecte tenia una dimensió que anava molt més enllà de l’obligació religiosa. Era l’ocasió de trobar els veïns, saber qui estava malalt, comentar una venda, concertar un tracte o assabentar-se de les novetats de la plana. La comunitat començava a formar-se abans d’arribar a l’església, a mesura que les famílies dels diferents masos coincidien i continuaven plegades la pujada.
Altres camins comunicaven els Metges amb Cruïlles, Santa Pellaia, Cassà de la Selva i els dos vessants del massís. Per arribar-hi des del Baix Empordà s’utilitzava la ruta que pujava des de Cruïlles passant pel Mas Font, Can Caçà i el Mas Regidor. Un altre itinerari unia Santa Pellaia amb Sant Cebrià per la font de l’Alzina i Can Vilamar.
Per aquestes vies no hi circulaven només feligresos. També hi passaven traginers amb animals carregats de carbó, llenya, suro, vi, oli o gra. No existia un únic “camí dels traginers”, sinó una xarxa d’itineraris que es bifurcaven i canviaven segons la destinació, l’època de l’any i l’estat del terreny. Aquells camins eren les artèries d’unes Gavarres molt menys aïllades del que avui podríem imaginar.
Un cementiri de jueus sense jueus?
A uns centenars de metres de l’església, dalt d’una petita elevació coberta de pins i alzines sureres, hi ha un dels espais més enigmàtics de Sant Cebrià de Lledó: l’anomenat Cementiri dels Jueus.
El nom ha alimentat tota mena d’interpretacions, però no s’ha pogut demostrar que les persones enterrades en aquell indret fossin jueves. No s’hi han trobat inscripcions hebrees, làpides identificatives ni altres elements que permetin relacionar la necròpolis amb una comunitat jueva.
Actualment s’hi distingeixen les restes de tres sepultures de lloses, tot i que probablement n’hi havia més. Estan arrenglerades i orientades aproximadament de llevant a ponent. Una corresponia a un adult i una altra, de poc més de cent trenta centímetres de llargada, devia pertànyer a un infant. Totes havien estat buidades i malmeses abans que poguessin ser estudiades amb criteris arqueològics.
Aquest tipus de sepultura fou utilitzat durant un període molt extens, des de l’antiguitat tardana fins a l’edat mitjana. La seva datació exacta és difícil, però la situació de la necròpolis, dalt d’un turó i allunyada de l’església, fa pensar que podria ser força anterior a l’any 1000, potser més pròxima a l’any 500 que no pas al canvi de mil·lenni.
Per què, doncs, se’n diu Cementiri dels Jueus? Popularment, moltes construccions molt antigues, de les quals ja s’havia perdut qualsevol record, eren atribuïdes als “moros” o als “jueus”. Aquests noms no identificaven necessàriament els seus constructors: expressaven antiguitat, llunyania i misteri.
Aquelles tombes ja devien ser velles quan els habitants dels masos començaren a preguntar-se qui hi havia estat enterrat. Sense una resposta segura, la tradició els donà un nom.
L’Aplec de la Concòrdia
Cada 27 de setembre, diada de sant Cosme i sant Damià, els camins dels Metges tornaven a omplir-se de gent. Hi pujaven habitants de l’Empordà i de la Selva, de Cassà, Cruïlles i altres poblacions dels dos vessants del massís. Era el gran dia de trobada d’una comunitat habitualment dispersa.
L’aplec també havia estat conegut com l’Aplec de la Concòrdia. Joan Amades relacionà aquest nom amb una antiga rivalitat entre empordanesos i selvatans sobre la manera de ballar la sardana. Segons la tradició, uns i altres defensaven estils diferents, però als Metges acceptaven una treva i ballaven plegats.
Potser la llegenda embellí els fets, però expressa molt bé la funció de l’aplec. Sant Cebrià de Lledó es trobava en un espai de contacte entre territoris. El massís no era només una frontera: era també el lloc on les dues bandes es trobaven.
La festa s’interrompé diverses vegades i acabà desapareixent a començaments dels anys noranta. L’any 2023 fou recuperada i aquest any 2026, el dissabte 26 de setembre tornarà a reunir els assistents amb una missa i una audició de sardanes.
L’aplec havia tornat a posar en moviment els antics camins, encara que els qui hi pujaven ja no fossin carboners, traginers ni pagesos dels masos.
Quan els camins tornen a tenir sentit
Sant Cebrià de Lledó no és ben bé un poble mort. Un poble mor quan ja no hi ha ningú que el recordi, quan els seus noms desapareixen i els camins deixen de portar enlloc.
Als Metges, els camins continuen arribant a l’església. El camí de missa encara baixa cap a Tapioles. Les velles rutes dels traginers uneixen els dos vessants de les Gavarres. El cementiri amagat al bosc conserva preguntes que l’arqueologia encara no ha respost. I, cada setembre, l’aplec torna a convocar persones davant del temple.
Potser ja no sentirem el picar de les ferradures d’una mula carregada de carbó. Tampoc no veurem les famílies dels masos pujant amb la roba dels diumenges. Però, quan les sardanes tornen a sonar davant de Sant Cebrià, durant unes hores l’antic centre de la parròquia recupera la seva funció.
La muntanya, aleshores, deixa de ser només bosc. Els camins tornen a unir persones i els Metges tornen a ser, ni que sigui per un dia, un poble.
Fonts consultades
- Catalunya Romànica, vol. VIII: «Sant Cebrià de Lledó» i «Cementiri dels Jueus de Sant Cebrià de Lledó».
- Gran Enciclopèdia Catalana: «Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura».
- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
- Ajuntament de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura.
- Bisbat de Girona.
- Joan Amades, Costumari català.
