L'any passat el Cor Carreras Dagas va recuperar un rèquiem bisbalenc oblidat que en la seva època —finals del segle XIX— va triomfar a Europa: el de Melcior de Ferrer. Aquest dissabte, a les cinc de la tarda, el tornen a interpretar a l'església de Santa Maria. Comencen una gira nova que els portarà per la comarca i una mica més enllà. En parlem amb el director, David Granato, i amb el president, Jordi Bassa. Granato és músic i filòsof i s'ha encarregat d'adaptar les partitures al llenguatge actual. Bassa és mestre jubilat i cantaire, i també el trobem cada any al capdavant dels Pastorets. Amb ells repassem la biografia de Melcior de Ferrer i l'activitat musical de l'època a la Bisbal; també expliquen que avui dia manca formació musical i que els artistes locals d'abans no han rebut prou reconeixement.
Per on passa la gira d'aquesta tardor?
Jordi Bassa [J. B.]: L'any passat vam fer la Bisbal, Peralada, la catedral de Girona i el Petit Palau de la Música. Ara, a més de la Bisbal, anirem a Besalú, on hi ha família de Melcior de Ferrer. També passarem per la catedral de Castelló d'Empúries i l'església de Palamós. Pot ser que hi hagi més concerts encara.
Què ha canviat respecte de l'any passat? Hi ha instruments diferents?
David Granato [D. G.]: No, ho hem mantingut tot igual. És un concert, visualment no té res més, i hem mantingut les peces. Hem pogut perfeccionar-lo i madurar-lo, tornar a agafar les partitures i gaudir-ne més, que és important.
Què és un rèquiem? És una missa de difunts perquè els morts descansin en pau, oi?
D. G.: És la seqüència de la missa de difunts. Cada compositor hi deixa tota la seva inspiració i el fa a la seva manera. No és el mateix el rèquiem de Fauré, que és molt lluminós, que el típic de Mozart, que té aquest dramatisme de l'home davant la mort, de la finitud de la vida. Fins i tot les seqüències de les peces no solen ser iguals: hi ha rèquiems amb Kyrie i d'altres en què el Kyrie queda molt supeditat, i n'hi ha que donen molta importància al Dies irae. Cada compositor dona importància a unes parts o a unes altres, o a vegades fins i tot en treu.
J. B.: El Lacrimosa del de Mozart és impressionant; en canvi, el nostre és fugaç. Melcior de Ferrer va fer el rèquiem per a la seva mare, i se'n va tocar una primera versió. Però, de fet, ell s'escriu el seu rèquiem i es toca per primera vegada al seu enterrament. Demana, en certa manera, que li perdonin els propis pecats.
DG: Molts rèquiems acaben amb una fuga, amb un "amén". Ell acaba amb un Libera me, Domine: "Allibereu-me, Senyor". Les últimes paraules són Kyrie eleison, Christe eleison.
J. B.: I comença amb "Senyor, tingueu pietat".
D. G.: Tingueu pietat i allibereu-me.
Què fa especial aquest rèquiem en comparació amb els altres?
D. G.: És d'un compositor català romàntic, i els romàntics del nostre país no els coneixem gaire. Això ja és un factor que cal reivindicar. A més, és bonic: és una música atractiva, amb dramatisme, amb moments d'espiritualitat i de recolliment, i d'altres de brillants. Té una mica de tot. És senzill, perquè no és un rèquiem a la manera de Berlioz, monumental, però és molt proper i arriba molt de pressa al públic. Dramàticament és molt atractiu per al públic que no és especialista. I, sobretot, és un compositor d'aquí, de la nostra terra, que hi va viure i hi va crear les seves escoles.
J. B.: Fins al 1926 o 1929, a les misses de difunts de Pineda de Mar es cantava alguna peça d'aquest rèquiem. Quan el capellà ho va deixar d'incloure, la gent es va empipar i va dir que no podia ser, que volien continuar cantant-lo. Hi ha peces que pot cantar tothom: són a una veu i fàcils. Se'n va fer una edició el 1886 a Itàlia i es va escampar per tot Europa, cosa que el va fer molt famós en aquell moment, però després va quedar al calaix. Aquí a Catalunya, crec que la culpa la té la Renaixença, amb tots els respectes. No va deixar que florís. A més, era un moment de canvi en la manera de compondre. Ell intenta fer una barreja entre la manera nova i la vella, i el pobre es queda en un impàs.
D. G.: Ells miraven molt cap a Rossini i Verdi. Aviat entra Wagner i el postromanticisme, i aquesta música queda molt obsoleta. I a sobre Catalunya no ha reivindicat gaire els seus. S'interpreta poca música del classicisme, del romanticisme català o del barroc.
J. B.: Cada any s'interpreta la Cançó d'amor i de guerra, però no és l'única que existeix. Els catalans tenim un gran tresor amagat als calaixos. Tenim compositors locals que escriuen prou bé i que fan una partitura molt maca. Està molt bé cantar Vivaldi, Mozart o Händel, i s'ha de continuar fent, només faltaria. Però si busquem una mica als arxius, hi ha autors locals, alguns de bastant bons, i no els valorem.
Hi ha algun altre autor bisbalenc a qui no s'hagi fet justícia, com Ferrer?
J. B.: Carreras Dagas.
Però aquí el coneixem.
J. B.: Perquè l'hem fet conèixer. La coral va agafar el seu nom perquè el primer director que teníem, l'Albert Morcillo, havia fet la tesi sobre ell. A partir d'aquí hem recuperat la seva figura. Quan vam fer el concert del 150è aniversari del seu naixement al Mundial, la gent va dir que havia après moltes coses de Carreras Dagas que no sabia. On és la seva tomba? Quan van fer el trasllat del cementiri vell al nou el van posar a l'ossera. Imagina't si el poble se l'estimava.
Què destacaríeu de la biografia de Melcior de Ferrer?
J. B.: És un personatge. És fill d'una noble de Peralada, tot i que tenien casa a Girona. De tots els germans, era l'estimat de la mare. Va estudiar primer a Niça i després a Bolonya, on va entrar en contacte amb el món de la lírica italiana. Sembla que va anar a l'estrena de l'Stabat Mater de Rossini a Milà. No hem trobat la correspondència, però sembla que hi havia relació entre ells dos. Fins i tot arriben a tenir el mateix llibretista.
D. G.: Rossini, com Ferrer, estava molt interessat en la cuina. A una certa edat va deixar la música i es va dedicar a la cuina.
Ferrer també va escriure un llibre de cuina, el Llibre de guisados.
J. B.: Sí. La família n'ha fet una autoedició. És curiós. A aquests autors, tant Rossini com ell, només els faltava pintar.
D. G.: Eren bon vivants.
J. B.: Quan Ferrer ve a la Bisbal i es casa amb Pietat Lloret, es dedica a administrar les riqueses de la família, les propietats. No feia res més que escriure música i escriure cuina.
A casa seva, la de la palmera al Raval, hi feien concerts.
J. B.: Al carrer del Raval hi ha totes aquelles cases romàntiques i noucentistes que tenen jardí al darrere i una porteta que comunica una casa amb l'altra. Ells feien les seves festes: la filla d'un feia un dia un concert de piano i tots hi anaven, per exemple.
D. G.: Això es feia: trobades de nobles i burgesos, i també d'intel·lectuals de l'època. Llegien poemes, tocaven un vals de Chopin…
J. B.: Els Cabrera també feien els seus concerts, i hi anava tothom.
D. G.: Ferrer té molta música de saló i valsos. D'aquesta per tocar en una vetllada tot prenent pastes de te.
J.B.: Aquesta cultura ara s'ha recuperat una mica: hi ha molta gent a l'escola de música. Però en l'àmbit públic no: a les escoles públiques la música continua sent una assignatura maria, que es fa com es pot.
D. G.: És un mal general del país. La gent no va als concerts de música clàssica.
Què hauria de passar perquè això canviés?
D. G.: Una bona educació des de petits.
J. B.: És molt important saber tocar un instrument. Vaig fer un intercanvi de mestres a Escòcia, i a l'institut on anava feien dues hores de música a la setmana: una sessió de solfeig i cant coral, i l'altra d'instrument. Cada noi o noia, quan sortia de l'institut, com a mínim sabia tocar un instrument. I això et dona molt més joc per escoltar música, per crear-ne i per repetir allò que has sentit.
D. G.: Les famílies es reuneixen els diumenges a la tarda, que allà es fa de nit molt d'hora, i fan música entre tots: de cambra, canten, de tots els estils.
J. B.: El mestre amb qui estava jo havent sopat tocava la guitarra i la seva dona un altre instrument, amb una copeta de vi negre. Tocaven una hora, més o menys, i després a dormir. Això aquí és impensable.
D. G.: Aquí marranegen la flauta soprano a l'escola.
J. B.: Ara s'han posat de moda l'ukelele i les campanetes. És que és impossible ensenyar flauta amb vint nens en una classe.
D. G.: No estem acostumats a sentir música. La música clàssica i del romanticisme queda molt lluny. Però picarem pedra: ens fa il·lusió recuperar-la.
J. B.: Sempre hem dit que la Bisbal és una ciutat amb molta música. Fa 300 anys que passa. Ara considerem Ferrer un clàssic, però en aquell moment era un trencador: portava una música italianitzant, de fora. Carreras Dagas va tenir grans discussions amb els músics locals per la sardana moderna, perquè ells volien continuar fent la sardana curta. Igual que als primers que van fer rock and roll els van dir que eren una colla de peluts que no sabien fer música. Sempre que hi ha un canvi passa això. Nosaltres estem d'acord amb la música moderna, i ens agrada, però no hem d'oblidar els orígens. Un altre poble que hagués tingut una escola de música d'on va sortir la Principal, els Montgrins o la coral El Progrés de Palamós tindria un monument a l'entrada. No hi ha cultura de recuperació. Un castell és patrimoni, però una partitura també. Passa que ha estat 200 anys en un calaix i no es veu. Hem de recuperar els nostres autors. A l'Arxiu Comarcal hi ha 20.000 partitures per mirar: si ens hi posem, trobarem coses.
