El cineasta Antoni Martí Gich (Barcelona, 1947) i la productora Dolors Fuster Asin (Gelida, Alt Penedès, 1951) fa 55 anys que són darrere la càmera filmant ficció, documentals i publicitat. Les seves peces ens ajuden a entendre el país en què vivim i són un exercici de memòria històrica. A més, aquesta parella professional i matrimoni ha salvat de la desaparició una bona colla de fons cinematogràfics. Establerts a Fonteta des dels anys setanta, van fundar la productora Vídeo Play Serveis a la Bisbal després de fer cinema amateur a Barcelona amb un grup que inclou noms tan notables com Quim Monzó, Albert Abril o Quim Sota.
Tots dos reben L’aguait a casa seva, on tenen l’arxiu, amb centenars i centenars de cintes de tots els formats col·locades en lleixes que arriben fins al sostre. Martí admet que encara ara, quan ha de rodar, fa servir cintes: les targetes de memòria no li han acabat de fer el pes.
A què es dedicaven els vostres pares?
Dolors Fuster [D. F.]: El meu pare era ferroviari i, a més, tastaolletes: saltàvem d’estació en estació. Vam voltar per les comarques de Barcelona i de Tarragona, i quan ell era més gran vam anar a parar a l’estació de la Sagrera, a Barcelona, on es va jubilar. Com que ja teníem casa a la ciutat, ens hi vam quedar. La meva mare era mestressa de casa i infermera, però no va exercir, només anava a posar injeccions a domicili quan l’hi demanaven.
Antoni Martí [A. M.]: Me n’havia posat a mi! [riu] El meu pare tenia una fusteria a Barcelona i, de fet, el meu avi ja havia estat fuster. La meva mare, bisbalenca, era infermera i sí que va exercir, però l’any 1956 es va morir de càncer, per tant la vaig gaudir molt poc, fins a nou anys. A la Bisbal vaig tenir relació amb les meves ties i amb la meva cosina, la Carme Roig, que va ser hortolana fins que es va morir. Feia parada al costat de ca la Pilar Dumingu. En aquella casa hi venia a passar els estius.
Recordeu què va ser el primer que vau filmar amb una càmera?
A. M.: L’any 1968 vaig ajudar l’Albert Abril a filmar Les cançons de la roda del temps de Salvador Espriu. En aquesta època neix l’equip de l’Escola Massana, amb la Dolors, en Quim Monzó i en Julio Cuartero, que va ser qui em va esperonar en el món del cine.
Vas anar a l’Escola Massana a estudiar disseny gràfic però acabes fent cinema.
A. M.: Treballàvem en una empresa de retolació molt gran de Barcelona, Fontcuberta, que tenia l’exclusiva de pintar els anuncis dels tramvies i dels autobusos. Hi treballaven en Julio Cuartero i en Jordi Sánchez i es produeix un encaix. Ens agrada pintar rètols però també el cine i comencem a fer pel·lícules de manera amateur.
Tots dos us coneixeu a l’Escola Massana?
D. F.: No, jo no hi vaig anar. Ens vam conèixer perquè ens vam trobar a la mateixa colla. Érem de mons diferents tot i que vivíem al costat: ell al Clot i jo a la Sagrera.
El 1976, acabat de morir Franco, rodeu en súper-8 Hic Digitur Dei amb guió de Quim Monzó i amb noms molt destacats del món de l’actuació. Com van ser aquests primers projectes?
A. M.: Abans, el 1975, vam rodar El pallasso espanyat al convent de la Bisbal. És la història d’un pres republicà empresonat a Alcalá de Henares, i el convent ens va servir de presó. Ja hi havia poca devoció i mig edifici estava buit. Ens van ajudar en Jordi Sánchez i el senyor Ferrerós, que ens va deixar els elements iconogràfics per representar l’aula d’una escola. El film es basa en la novel·la homònima de Llorenç Capellà. La Dolors se la va llegir i ens va dir al grup de l’Escola Massana que en podria sortir una pel·lícula. Amb aquesta producció vam arribar a la majoria d’edat perquè va ser la primera que es va distribuir en alguns caus, escoles i centres culturals de Barcelona. El 1976 es va projectar al Foment de la Bisbal per la festa major. Encara parlem de cinema amateur, però. La mort de Franco ens agafa amb la sang calenta i amb ganes de canviar el món.
D. F.: A més, havíem filmat el primer Festival Grec el 1976 i coneixíem molts actors.
A. M.: És l’únic document que hi ha sobre la primera edició i el vam fer nosaltres en súper-8. Allà coneixem actors que feien teatre independent i una mica de televisió al circuit català de TVE i els expliquem que escrivíem un guió amb en Quim Monzó d’una telenovel·la esperpèntica musical sobre la mort de Franco, Hic Digitur Dei.Tots van dir que s’hi apuntaven: la Rosa Novell, en Xabier Elorriaga, la Montserrat Carulla, la Maruja Torres, l’Alfred Lucchetti…
Als anys vuitanta treballeu per a les institucions i rodeu la sèrie Comarques de Catalunya per al Centre Promotor de la Imatge.
A. M.: Ja teníem una mica de nom en el cinema de petit format i havíem fet noticiaris en 35 mm, que substituïen el No-Do, tot i que jo encara pintava anuncis. Una generació de realitzadors joves ens vam repartir totes les comarques i jo vaig triar el Baix Empordà, és clar. Llavors va venir el Bages, el Baix Ebre, el Pallars, l’Alt Penedès. Vam començar el 1982, quan encara no teníem la productora. El 1984 la creem al carrer Ample i també neix TV3, que emet la sèrie Pobles de Catalunya. Nosaltres en produïm 40 o 50 capítols, i el primer és la Bisbal, seguit de Fonteta, Vulpellac, Peratallada, Serra i Torroella. Tot això es filmava en format cinematogràfic perquè s’intuïa que podia desaparèixer, però calia que la indústria es mantingués.
Quines diferències tecnològiques hi havia entre el cine i la televisió?
A. M.: Al principi la televisió es filmava en cine. TV3 ja neix en vídeo, però TVE no. Es treballava amb material reversible que es positivava. Ara és dificilíssim d’entendre.
El vostre primer llargmetratge professional de ficció va ser Una nit a Casa Blanca (1987), una road movie. Per què no va funcionar comercialment?
A. M.: En aquella època semblava que ens menjaríem el món i l’Àngel Quintana, que va entrar quan vam fundar la productora a la Bisbal, volia que féssim cine gros. Ens vam arriscar a fer una pel·lícula desconnectats totalment de Barcelona. La vam espifiar perquè no érem prou potents, ni valents, ni teníem contactes per fer una producció que lluités a les sales amb Woody Allen i Spielberg. Ens en vam sortir amb moltes dificultats. A Girona va anar molt bé perquè El Punt ens va dedicar atenció i teníem els Cinemes Catalunya oberts per a nosaltres. Ara, a Barcelona o a Madrid era una pel·lícula anònima. Va tenir una vida discretíssima com tantes altres pel·lícules de la història del cinema, malauradament. A més, vam tenir un trasbals econòmic: no ens van quedar recursos per promocionar la pel·lícula. Si no l’anuncies, llepes. D'altra banda, no vam pagar deutes que teníem i els laboratoris ens la van hipotecar. Se li va acabar la vida quan encara en tenia una mica. El més greu és que no s’ha pogut passar mai per televisió perquè va quedar hipotecada. Nosaltres volíem continuar i el 1988 vam canviar el nom de la productora: de Serveis Vídeo Empordà a Vídeo Play Serveis.
Com arribeu a Fonteta?
D. F.: Teníem la casa des del 1977 i hi veníem els estius. Jo no estava gaire bé a la feina i vam dir de fer el pas cap al 1980.
A. M.: Vam fugir de Barcelona, com molta gent a l’època. Quan ens instal·lem a Fonteta encara pintava anuncis, perquè vaig fer els de les furgonetes de la cooperativa Sant Cristòfol, al Mas Clarà. El 1984, quan creem la productora, ja gairebé no en pintava.
Dolors, t’has dedicat més a la producció?
D. F.: Sí, no he filmat pas. Des que estem jubilats també faig muntatge. Després de fer batxillerat vaig treballar de comptable en una empresa tèxtil i a Vídeo Play també controlava la gestió econòmica.
A. M.: Sí, la gestió administrativa i el banc de còpies. Als anys noranta i 2000 vam fer milers i milers de còpies de les nostres produccions, i dels encàrrecs, perquè la principal font d’ingressos de la productora venia dels patronats de turisme. Per això tenim tantes imatges de la Costa Brava, per exemple, i locucions en molts idiomes. El Patronat de Turisme Costa Brava Girona ens deia que havíem d’anar pel món a vendre-la.
Com veieu ara la Costa Brava?
A. M.: Continua sent problemàtica. En Miquel Riera, que havia estat company nostre a la productora, ha fet l’exposició Costa Esbravada, que s’ha acompanyat dels nostres documentals als pobles per on ha passat: Els límits (2003) i La mirada del viatger (2008). La lluita és la mateixa perquè no hem après. La gentrificació i la massificació turística són problemes mundials, però ja es veien venir. Impera el model econòmic de batre rècords: la Costa Brava, Barcelona, Venècia, Nova York, han de rebre més turistes que mai. Hem de continuar lluitant per salvaguardar-ne alguns llocs. El 2024 continuem amb les mateixes malifetes de fa 40 anys, construint en pendents de muntanya. La Costa Brava està perdent l’essència.
Vau començar fent cinema però vau passar als documentals i als encàrrecs publicitaris. Per què?
A. M.: La vida ens hi ha portat sense cap voluntat premeditada. La Costa Brava, per exemple, és un pou d’història brutal, s’hi ha filmat molt de cine amateur. A La mirada del viatger, 25 autors expliquen la Costa Brava dels anys vint, trenta, quaranta…
D. F.: El vídeo era molt més senzill. Treballant en cine havíem d’anar als laboratoris a muntar.
A. M.: I les locucions. Teníem un locutori al carrer Ample on també venien els músics, si és que no ens portaven la música ja feta. El vídeo ens permetia fer tota la producció, en cine era impossible. L’any 2000 encara fèiem algun anunci per als cinemes de Girona i havíem d’anar al laboratori a Barcelona, a part que llogàvem el material. En canvi, en l’època del vídeo, als anys vuitanta, podíem ser autosuficients des de la Bisbal amb una càmera semiprofessional o professional. L’objectiu era anar a Barcelona el mínim possible, tot i que hi havíem d’acudir si volíem fer efectes especials, perquè amb els nostres equips d’edició només tallàvem i mesclàvem.
Com us impliqueu a la Televisió de la Bisbal d’Empordà (TVBE)?
A. M.: A la productora teníem la infraestructura adequada i es va muntar molt ràpidament un grup de gent amb qui ja teníem relació: en Xevi Codolà, l’Ernest Bou… L’estrena va ser una bogeria, per la festa major del 1988. Van ser quatre o cinc dies seguits de televisió. Ens arribaven les cintes a les onze de la nit al carrer Ample, acabàvem a les quatre o a les cinc de la matinada de muntar un programa i s’enduien la cinta VHS fins al repetidor de Terra Negra, que petava cada dos per tres. Llavors vam decidir que faríem un programa al mes. Va durar poc perquè sempre teníem problemes tècnics i no hi va haver cap voluntat per part de l’administració local que TVBE existís de veritat, així com altres poblacions van tenir la seva televisió.
Parleu-nos de la descoberta del fons de Pere Comellas de Corçà.
A. M.: Érem a l’Arxiu Comarcal, al Castell, i preparàvem un documental pel centenari del Tren Petit. Un prohom bisbalenc, en Francesc Pibernat, ens va sentir mentre ho comentàvem amb en Pep Matas, i ens va dir que abans de la guerra hi havia "un home que tirava pel·lícules". Ens vam posar en contacte amb la filla, que vivia a Barcelona i tenia les llaunes amb les pel·lícules a casa. Ens les vam endur al laboratori, que va pagar Vídeo Play. Només hi havia un pla del Tren Petit [riu]. En Comellas rodava el seu cotxe passant per la carretera, i just quan s’allunya talla el pla, però venia el tren, que no li interessava pas.
D. F.: Ara, no sabem si l’havia filmat més vegades, perquè va fer moltes pel·lícules.
A. M.: Va rodar per la Costa Brava i l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Hi ha una hora de material en brut d’en Comellas. També va fer la pel·lícula de la Bisbal, que es guardava a la cabina del Mundial i ja s’havia dipositat a l’arxiu: era costum que cada poble tingués la seva pel·lícula, que es projectava per la festa major. Després del documental del Tren Petit vam celebrar el centenari del cinema el 1995. Com que ja no teníem sales, vam muntar un envelat al Passeig per estrenar-hi el documental sobre en Pere Comellas (Pere Comellas: Un pioner empordanès). Vam convocar un seguit d’actes amb un cartell que deia Això no és Hollywood, una pintada anarquista que hi havia a l’entrada de la Bisbal als anys setanta.
Pere Comellas, que era de Corçà, va filmar el seu poble?
A. M.: Sí, al documental hi apareix la processó de Corpus, que passava per davant de casa seva.
Com vau viure la transició de l’analògic al digital?
A. M.: Ens vam treure un pes de sobre, perquè portàvem una càmera, un magnetoscopi i un trípode ben grossos que pesaven molt. Vam comprar una Sony 150 perquè en Manuel Huerga en va comprar 25 quan era director de BTV, i vaig dir que si ell comprava aquest model, jo també. Ho vaig consultar a l’Ernest [Bou] i a en Xevi [Codolà], que ho van veure bé. Però teníem els aparells d’edició analògics i fèiem l’animalada de convertir el vídeo a analògic, a Betacam. Així vam funcionar uns anys de transició. També vam editar produccions pròpies amb l’Ernest i en Xevi, i durant uns anys vam treballar amb La Vinagreta, unes noies joves de Torroella de la generació de les nostres filles que venien del món digital. Els últims anys ens ha agafat el relleu en Quim Paredes de Celrà.
Antoni, reivindiques que cal filmar el nostre entorn perquè en quedi constància als arxius. Ara que molta gent grava a totes hores amb el mòbil que porta a sobre, no hi ha el risc, paradoxalment, que aquesta informació es perdi, abandonada dins d’una targeta de memòria?
A. M.: L’any 1994 els arxivers Pep Matas i Santi Soler ja van exposar aquest problema en unes jornades a Girona basant-se en nosaltres, que només feia 10 anys que teníem la productora. En el boom del vídeo es rodaven moltes més imatges que en l’època del cine, però de més baixa qualitat. El sector amateur jugava amb VHS o Betamax, però el 8 mm i el súper-8 tenien molta més qualitat que el vídeo de llavors. No és fins que apareix el vídeo digital, als 2000, que la qualitat d’imatge supera la del cine. Ara, el material d’aquella època si no s’ha canviat de format no pot estar als arxius perquè no tenen aparells per reproduir-lo. Si els portes un disc dur cap problema, però les cintes s’han de quedar conservades en una nevera. Per això nosaltres tenim encara aparells de cine. En Pep i en Santi ja plantejaven el 1995 si serien capaços de triar i inventariar tot això. Un exemple és el referèndum del primer d’octubre: tots els que feien cua per votar portaven mòbil. Ara bé, només cal una cosa per fer història, i ho dic als instituts: que els vostres avis us expliquin com era la seva vida.
Fa gairebé una hora que parlem i hem de fer una aturada tècnica perquè la càmera s’escalfa massa. L’Antoni i la Dolors comenten, riallers, que ells ja haurien hagut de canviar de cinta unes quantes vegades. Mentrestant, l’Antoni aprofita per ensenyar-me una llauna on guarda el material que fa servir als tallers de cinema que imparteix als instituts. Fa unes setmanes ha estat al de Calonge i d’aquí uns dies ha d’anar a l'escola de l'Estartit. Dins del recipient hi ha pel·lícules desfetes de Pere Comellas, irrecuperables, i un rodet de súper-8 amb el tràiler d’Hic Digitur Dei: només hi caben tres minuts de metratge. Tota la pel·lícula es va rodar en rodets de tres minuts.
Després de 55 anys darrere la càmera, amb quin rodatge us quedeu?
D. F.: Per entranyable i emotiva, em quedo amb El pallasso espanyat.
A. M.: Sí, ens va sortir una pel·lícula rodona. Tothom hi va posar el millor que tenia. Vam estar una setmana rodant al convent, dinant a Cal Podrit, vam fer exteriors a Mallorca i vam anar a Alcalá de Henares a rodar la presó per fora. Ens va fer la narració en Biel Mesquida, que acabava de guanyar el Prudenci Bertrana amb L’adolescent de sal. Va posar veu a la novel·la d’un altre escriptor, cosa que l’honora, però és que la seva narració és una meravella. En Quim Sota va fer una banda sonora espectacular, es va dir que era de les millors que s’havien fet en cine independent, i la pel·lícula va ser reconeguda en festivals. El nostre fons primitiu és a la Filmoteca de Catalunya, que va decidir que les nostres pel·lícules es mereixien una digitalització en alta definició, cosa que agraïm molt. Les bandes sonores també estan digitalitzades gràcies a en Quim Sota. Vam passar Hic Digitur Dei al Cine Montgrí, que té la pantalla més grossa de la comarca, digitalitzada en 2K. És acollonant. En vídeo, jo triaria El Tren Petit, la nostra joia de la corona.
Us ha quedat alguna producció pendent que us hauria agradat fer però no heu pogut?
D. F.: Una amb guió d’en Quim Monzó.
A. M.: La cua del piano.
D. F.: I El bandoler era boníssima.
A. M.: Tenim tres guions acabats que no hem dut a la pantalla. Un és La cua del piano, la història d’un bloc de pisos de Barcelona als anys vuitanta on tots els veïns volen canviar de pis. És una comèdia coral brutal, però necessitàvem un plató de collons. Teníem els actors seleccionats, un havia de ser en Pep Bou. Llavors hi havia El bandoler, d’època, basada en un fet real amb un judici.
D. F.: I el tercer guió, quin era?
A. M.: Carregant el mort, una història que passava en un cementiri de cotxes de la carretera de Figueres i a la urbanització de Santa Margarida de Roses. Els personatges sobrevivien per Carnaval al món caòtic del turisme. Hi havien de participar en Xicu Masó i en Francesc Orella.
Podem esperar noves produccions?
D. F.: No!
A. M.: Ho ha dit la productora i n’hem de fer cas, de moment. De petites coses segur que en sortiran. Encara tenim molta feina a ordenar el nostre arxiu, perquè menys de la meitat del material està digitalitzat. A partir de l’any 2000 vam passar el material analògic a cintes digitals, però aquestes s’han de passar ara als discs durs. Estem tranquils perquè, a diferència de les televisions, per on passa molta gent i el material es conservava mal rebobinat i ple de pols, a casa l’hem tingut ben cuidat. A més, tenim els aparells per reproduir-lo i un tècnic que havia treballat a la Sony i a TV3 s’ocupa del manteniment i els pot arreglar quan s'espatllen.
