Xavier Codolà Vilahur (Cassà de la Selva, 1953) ha ensenyat matemàtiques i física a moltes generacions de bisbalencs i d’habitants dels pobles veïns. Va arribar a l’institut de la ciutat poc després d’acabar els estudis de Física a Barcelona i no se’n va moure fins que es va jubilar, ara fa set anys. És un gran apassionat de l’audiovisual i fa dècades que filma la vida social a la Bisbal, tasca que li ha estat reconeguda recentment amb el premi Bisbalenc de l’any 2022. Ens rep a casa seva i tenim temps de parlar de l’etapa a l’institut —diu que el van obligar a ser-ne el director, càrrec que ocuparia 20 anys— i de les filmacions, però també d’altres aficions, de la família i del seu pas pel Seminari de Girona, dels deu als setze anys.
Ets nascut a Cassà de la Selva en una família de tres germans. A què es dedicaven els teus pares?
El meu pare era banquer. El meu avi havia fundat una banca per als tapers de Cassà, però quan aquestes banques petites se’n van anar en orris la va vendre al Banc Popular amb la condició que el meu pare hi quedés com a director. Sempre va ser un oficinista. La meva mare es dedicava a cuidar la casa.
Decideixes anar a estudiar al seminari.
Sí, suposo que hi fa molt la família, que era molt religiosa, sobretot la meva mare. És difícil d’entendre, però en aquells moments el capellà era la persona més important del poble, i als nens petits ens impressionava molt quan el vèiem passejant amb la sotana negra i li havíem de fer besamans. Aquest senyor deu tenir contacte directe amb Déu, vaig pensar. No sé què et passa pel cap en aquells moments, tenia deu anys.
Som als anys seixanta.
L’any 1963 vaig entrar al seminari i m’hi vaig estar sis anys. L’educació que hi vaig rebre, difícilment l’hauria rebut enlloc més. Era molt i molt bona per l’època. Evidentment era dura, perquè el dogma que es feia servir era la letra con sangre entra. La part científica potser era menys elaborada, però la de lletres tenia mestres molt bons. Estic molt satisfet de l’educació que vam rebre.
Acabes el seminari i decideixes estudiar física, en lloc de seguir el camí habitual.
Crec que va ser una crisi existencial. Vaig deixar de creure en Déu i em va semblar que el que podria explicar què hi fèiem al món, que era el que buscava llavors, era la física. M’imaginava que m’ho passaria malament perquè havia fet el batxillerat de lletres. L’últim curs abans de la universitat havíem estudiat filosofia i ens havien explicat l’espaitemps i la teoria de la relativitat, i no hi vaig entendre res. El professor que ens ensenyava, que era un capellà, em va dir que tampoc ho entenia. Però no vaig estudiar física perquè m’agradés. M’agradaven les matemàtiques i les gaudia molt, però al seminari en feia poques, a partir de cinquè de batxillerat ja no en vaig fer més. Vaig fer la carrera amb llacunes molt grosses que portava de base, però em vaig espavilar.
On vas estudiar la carrera?
Vaig fer dos anys a Girona. El segon any venien els professors de Barcelona i a partir de tercer vam anar a la Universitat Autònoma, a Bellaterra. Quan vaig acabar dubtava de fer el doctorat, però es cobrava molt poc i n’estava tip de Barcelona, perquè les ciutats m’atabalen molt. Me’n vaig anar a fer classes.
Com vas a parar a la Bisbal?
Per casualitat. El president de l’AMPA del Col·legi Lliure Adoptat de la Bisbal, una figura estranya finançada a mitges per l’Ajuntament i l’estat, havia estat molt amic del meu pare, havien treballat junts a la banca, i em va demanar si volia fer-hi classes. Li vaig dir que m’ho miraria, però la meva intenció era treballar en un institut, per tant vaig anar al de Palafrugell, on em van dir que faria cinc primers de BUP. Per deferència a l’amic del meu pare, el vaig anar a veure per dir-li que aniria a Palafrugell, però arribo a casa seva i estava xerrant amb l’alcalde de la Bisbal, que ja comptava amb mi. Em va dir que podria triar les assignatures que volgués i fer física i matemàtiques a COU. Era un canvi important i vaig decidir de provar-ho un any. No em vaig moure mai més de la Bisbal, només quinze dies per fer les pràctiques de les oposicions, que m’havia de supervisar un catedràtic a Sant Feliu de Guíxols, però de seguida em van trucar de Girona perquè tornés a la Bisbal.
Al principi devies anar i venir de Cassà.
Havia conduït per la carretera de Santa Pellaia en totes les condicions, també plena de neu amb un 127. L’havia arribat a fer quatre vegades en un dia.
Quan t’instal·les definitivament a la Bisbal?
El 1986 o el 1987 ho vam decidir amb la Nuri, la meva parella. Ella s’acabava de treure les oposicions de Magisteri i li van assignar Mont-ras.
Els teus exàmens tenien fama de difícils, però a la vegada sembla que els teus estudiants guarden un bon record del Xevi Codolà professor. De fet, has format mitja Bisbal, o més.
Veníem d’una època que era molt normal repetir curs. A mi em deien que el batxillerat era una mena de selecció per anar a la universitat, i tu decidies qui servia i qui no. És una mica bèstia, però en aquell moment estava muntat així. El primer examen que vaig fer als de segon de BUP el van aprovar quatre de quaranta, i ho vaig trobar normal. Havia viscut això mateix a la universitat: al curs de darrere meu ningú va aprovar mecànica quàntica de quart de carrera. I tothom ho trobava normal, deien “ostres, sí, és que han de pencar més”. Al començament hi havia aquesta selecció, però intentava ser amable i que no ens baralléssim. Me n’anava d’excursió amb ells els caps de setmana i hem quedat amics de per vida, però van ser els meus conillets d’índies. Era un altre món. Llavors et planteges fins a quin punt tenia sentit, i vas evolucionant.
Pels volts del 1996 passes a ser director de l’institut. Què t’hi porta?
M’hi van obligar [riu]. Quan va començar l’ESO, a la Bisbal van ajuntar l’institut de formació professional amb el de batxillerat per fer-ne un de sol, en contra de l’opinió dels centres. Hi havia unes dinàmiques molt diferents a cada lloc i els va semblar que si estaven separats hi hauria un centre de primera i un de segona. Va quedar un monstre, un institut sense lloc, amb barracons. Era com una casa de bojos i ningú volia ser-ne director. La Marina Puig ho va acceptar un any, al moment de la unificació, però va decidir no continuar. Llavors l’inspector, amb qui havíem estat companys de carrera, em va dir que el director havia de ser jo perquè la gent li havia dit que era jo qui manava. Vaig agafar un cabreig que no vulguis ni saber-ho. Vaig agafar la bici me’n vaig anar a la Ganga pedalant com un beneit. Però quan vaig arribar a dalt em vaig anar asserenant i vaig pensar que molt pitjor seria que m’haguessin dit que tenia un càncer, no fotem. I al final m’hi vaig acostumar i hi vaig estar molts anys.
Vint anys, fins al 2016. Com és dirigir un institut?
És una cosa complicada. Els professors estem acostumats a anar a les aules i ens creiem els reis del mambo. Cadascú sap que ell fa les coses ben fetes i que els altres no. I això fa que sigui difícil tenir una línia, perquè qui sóc jo per dir-los als altres que ho fan malament, o qui són els altres per dir que el seu company no ho fa bé. De manar, no pots manar, sempre ho he dit. Només pots intentar dirigir una mica la part tècnica, i donar autonomia. I molta mà esquerra, que ho vaig aprendre al seminari, on era el repel·lent que ho aprovava tot i treia deus, mentre els altres patien com uns beneits. Crec que allà vaig aprendre com sobreviure en una situació així, i ho vaig aplicar a l’institut.
Quan eres director vas viure la llarga reivindicació per la construcció de l’institut nou. Què va suposar fer classe tants anys en barracons?
No hi havia pati i els nens d’ESO sortien al mig de la Bisbal. Als de primer i segon els vam posar al pati de l’antiga FP, però a partir de tercer havien de sortir a fer volts. Els barracons eren inaguantables a l’estiu perquè hi feia molta calor, però a l’hivern s’escalfaven de seguida. L’educació física es feia al pavelló i s’havien de quadrar els horaris pels desplaçaments. Era un guirigall impressionant. A l’institut nou hi volien posar el centre de recursos pedagògics i no sé quantes coses més, i vaig parlar amb el meu cosí, que era el director dels Serveis Territorials, per dir-li que no hi cabríem i que no podríem treure els barracons. Llavors va decidir que tot l’edifici nou seria per a l’institut. Tot i així, al cap d’un parell d’anys vam haver d’anar a buscar aules del Joan de Margarit.
Ha quedat petit, l’institut?
Sí, i tant. Ara són més de 1.100 alumnes, i quan vaig ser director no vam arribar mai a mil, tot i que ens hi acostàvem. Em sembla que no hi ha cap institut en tot Girona que tingui tantes línies d’ESO com a la Bisbal, que ara són set a primer. Entenc la problemàtica: si fas un institut nou, començaran cinc o set anys en barracons. Qui hi voldrà anar, quan l’altre té totes les comoditats?
Com a professor tens formació de la branca de ciències, però també has tocat la branca artística amb els audiovisuals. La divisió tradicional de l’ensenyament en ciències i lletres encara pesa molt, per exemple al batxillerat, i està molt estesa la creença que els estudiants més bons s’haurien d’encaminar cap a les ciències. Què en penses?
[Riu] És complicat, jo vaig fer el batxillerat de lletres. Continua passant bastant, hi ha molta gent que quan arriben a quart d’ESO no estan disposats a pencar com uns beneits i van a fer el batxillerat social o de lletres. I hi ha gent amb vocació de lletres, però són excepcions. En general la gent tria la via més fàcil, però això és una cosa molt habitual a la vida. La tradició és aquesta, sembla que als bons se’ls intenti captar perquè vagin cap a les ciències, però hi ha casos molt honorables de gent que han fet lletres pures o el batxillerat artístic sent els millors de la promoció.
A més de física i matemàtiques, també ensenyaves audiovisuals a BUP. D’on surt el teu interès pel món audiovisual?
El meu pare havia fet fotografia de jove, però al principi jo no hi tenia cap afició especial. El meu germà se’n va anar a les Canàries amb un amic seu, i va tornar amb una càmera de fotos. Hi vam començar a agafar afició i ens vam presentar a concursos. El meu pare també ens havia filmat de petits, tinc filmacions de quan tenia menys d’un any, i les tardes de diumenge ens assèiem a mirar-les a casa. Això suposo que també em va quedar. Quan vaig començar a treballar i a guanyar diners vaig anar a Andorra a comprar-me una càmera de filmar i em vaig ajuntar amb uns animalots que tenia d’alumnes que en sabien molt més que jo, de cine. Van ser ells que em van motivar per fer pel·lícules. Amb arguments surrealistes, perquè no teníem recursos, però ens en va sortir alguna de decent. Després va arribar el vídeo, i vaig fer la meva primera gran inversió: la càmera em va costar unes 600.000 pessetes, que era una bestiesa, però era el meu somni. Pesava dos quilos i havia de dur un magnetoscopi que en pesava quatre. A partir d’aquí vaig començar a filmar.
Tot el que saps d’audiovisuals ho has après de forma autodidacta.
Bàsicament. Abans tot el que es filmava ho passàvem sencer. Recordo fer un reportatge sobre la cercavila de la Festa Major de Cassà, que devia durar una hora i quart. Quan ens vam posar a fer la Televisió de la Bisbal (TVBE), en Toni Martí em va ensenyar que havia d’aprendre a ser sintètic i vaig descobrir l’edició. L’Ernest Bou i en Toni Martí van ser els meus mestres.
Arriba un moment que, més enllà de les pel·lícules, comences a gravar el que passa a la Bisbal.
Vaig començar quan vaig tenir la primera càmera de vídeo. M’agradava perquè tot el que filmava quedava de record. Vaig començar amb una càmera de tub de molt mala qualitat, i ja no vaig parar mai més. Ara fa gràcia veure les imatges dels primers correfocs que vaig gravar, als anys vuitanta. És història de la Bisbal.
També has filmat molt a fora: al Teatre Mundial s’hi han vist gravacions dels teus viatges. Quines són les teves filmacions preferides, d’entre totes les que has fet?
Les d’Islàndia. Em té enamorat, quan hi vaig sempre em puja la moral. És un paisatge que sembla extraterrestre i em motiva moltíssim. Hi he estat quatre vegades. La primera, l’any 1983, ja hi vaig anar amb la càmera de tub, i a mesura que hi he tornat la tecnologia ha anat evolucionant. L’últim cop hi vaig anar amb el dron i una càmera de 360 graus.
Amb tants rodatges, hi ha alguna experiència que t’hagi marcat especialment?
Filmar els meus fills. Són moments molt especials. Vaig gravar el part de tots dos, em van deixar entrar a la sala. Fins i tot vaig poder gravar els últims moments del meu pare. Et planteges si ho has de filmar o no, però a mi m’interessa saber com és la vida i com és la mort, perquè forma part de l’existència. Sempre hi ha instants que aguantes la càmera i gairebé et tremolen les mans perquè estàs fent una imatge que val la pena.
Parlant dels teus fills, es diuen Malcus i Zoel, que són noms poc habituals. Com és que es diuen així?
[Riu] El gran, que és en Zoel, s’havia de dir Bruvax. Imagina’t, ens vam inventar un nom. Era la barreja de sant Bru, el patró dels cartoixans, i VAX, que en aquell moment era un ordinador molt potent. Vaig pensar que quedava bé i, de fet, tinc vídeos en què parlem d’en Bruvax amb la meva dona embarassada. Però la família es va tornar mig histèrica, la meva mare em va demanar que no li posés aquest nom [riu]. Llavors vam buscar pel santoral i hi vam trobar Zoel i Malcus. Volíem noms que no haguéssim sentit mai, perquè pensàvem que almenys així els podrien dir només pel nom. Ara resulta que és al revés: com que l’han de lletrejar, acaben fent-se dir Codolà.
Tens una pila d’hores enregistrades. Què en faràs de tot aquest fons?
Evidentment ho vull deixar a la Bisbal. Totes les filmacions de la Bisbal les posaré en un disc dur i les donaré a l’Arxiu Comarcal o en parlaré amb l’alcalde del moment, no ho sé.
A banda de les filmacions, el temps lliure també el dediques a la BTT i a la muntanya. De fet, et van operar del cor però de seguida vas tornar a pedalar.
No m’ho podia creure. Quan el metge em va dir que cal cap de tres mesos tornaria a anar en bicicleta vaig pensar que era impossible, però tenia raó. Em van operar perquè l’aorta se m’estava dilatant, i s’hagués trencat. Era una mort segura. És de les coses més irreals que m’han passat a la vida. Li vaig preguntar al metge quines possibilitats tenia de sortir-me’n i em va dir que el cent per cent. Li vaig dir “no diguis bestieses, que sóc matemàtic!”, però la medicina ha evolucionat moltíssim. Dos dies després de l’operació era a planta i al cap d’una setmana estava caminant per la Bisbal.
Recordes alguna sortida a la muntanya que fos especialment perillosa o que et marqués d’alguna manera?
La que m’ha marcat més va ser quan vam anar a pujar el Mont Blanc. Ens vam preparar durant molt de temps i quan hi vam anar ens ho vam passar molt bé. A més, vam encertar un dia esplèndid i a dalt gairebé estàvem sols. Va ser únic. Plorava, cosa que no m’ha passat pujant cap altra muntanya.
Quin és el teu lloc preferit de les Gavarres?
Possiblement el balcó de les Bruixes. Hi porto a tothom perquè és molt curiós. La roquera d’en Mercader també m’agrada molt.
El 2016 et jubiles de professor i et fan un homenatge sorpresa al Teatre Mundial. Què et va passar pel cap?
Va ser totalment sorpresa. La Nuri em va dir que sortíssim de casa, que la seguís i que no digués res. Vaig pensar que potser ens trobaríem amb els amics, però quan vam arribar al Mundial i em vaig trobar aquella gentada no vaig saber què fer. Em vaig emocionar molt. A l’escenari no sabia què dir. No sóc gens d’homenatges, no m’agraden gaire aquestes coses. Tampoc celebro els aniversaris, ni m’he casat, però ho recordo amb molta gràcia i il·lusió.
Com prova la jubilació?
De moment molt bé, si no fos perquè cada dia tinc una xacra diferent. Quan no fa mal una cosa en fa mal una altra. Però a part d’això, la llibertat de fer el que vulguis cada dia és una delícia. A més, tinc una jubilació molt ben pagada per haver estat funcionari, o sigui que no em puc queixar.
Trobes a faltar la feina de professor?
És curiós [riu]. Els últims anys notava que no tenia aquella connexió amb els alumnes que havia tingut tota la vida. Suposo que el salt generacional era tan gran que em costava entendre’ls, i era conscient que em feia vell. Quan vaig plegar vaig pensar que el primer any ho trobaria a faltar, però la veritat és que no [riu], aquestes vacances són una delícia. Sempre que em demanen que vagi a l’institut hi vaig encantat de la vida, i molts cops he somiat que feia classe, però realment no ho trobo a faltar.
Has guanyat el premi Bisbalenc de l’any 2022, que trien els veïns per votació popular. Què representa per a tu?
S’agraeix moltíssim. Ja sé que és un premi molt d’estar per casa, però sempre és agradable que et reconeguin la feina. Hi ha molta gent que hi està en contra i té la seva polèmica, potser es podria fer d’una altra manera. Realment aquest any no he fet res que fos especial respecte d’altres anys, però m’ha tocat.
