La bisbalenca Llucieta Canyà (1901-1980) ha estat reivindicada enguany a la Fira Indilletres, no només amb la quarta edició del premi de crítica literària que porta el seu nom, sinó també amb la publicació d’un llibre que recull alguns dels articles que va publicar a La Veu de Catalunya.
Canyà va col·laborar també als mitjans locals: escrivia al setmanari El Bisbalenc i el setembre del 1930 hi va signar un article en què demanava el sufragi femení i la participació de les dones en la política. A Catalunya les dones votarien per primera vegada a Canet de Mar l’abril del 1933, en un referèndum local sobre la construcció del mercat municipal. La primera votació general va ser el novembre del mateix any, en les eleccions espanyoles.
A casa nostra, veure una noia jove i bella com llegeix un article polític; seguir de prop l’actuació dels nostres homes polítics o ocupar-se de coses que atanyen a l’engranatge social sembla una cosa estranya i extraordinària.
Els homes no s’han adonat, encara, que la nostra actuació és imminent; àdhuc fan el mussol en tractar-se d’immiscir-nos en llurs afers polítics. —Són massa xerraires —sentireu a dir.
—Tenen massa pardalets al cap! —afirmen altres.
—No veieu que el Congrés seria encara més orgue de grills…?
—Les dones, ficar-se en els nostres districtes? Uf! No, senyoretes. Encara no estan preparades per seguir aquestes lluites lluminoses i districtorials…
—Quan creuen els homes que nosaltres estarem preparades per col·laborar i ajudar a triomfar els nostres candidats?
Una amiga que tinc a Torroella de Montgrí m’ha contat diverses vegades la famosa lluita que van tenir a la seva comarca en Lluís Puig de la Bellacasa amb en [Juli] Fournier, i que gairebé pot dir-se que el triomf d’en Puig va deure’s a l’element femení catalaníssim d’aquelles terres empordaneses. Era en aquell temps que es robaven les actes i que en Fournier traficava els vots com en un mercat de cols…
En un poble es van salvar les actes gràcies a l’oportuna intervenció d’unes quantes noies de la Bisbal.
D’aqueixos exemples d’alta catalanitat femenina, que honradament procuraven ajudar els representants dels nostres ideals, en trobaríem a cada pas i a cada poble.
Seria hora que el general Berenguer no ens exclogués del nou cens electoral. I seria hora, també, que els homes s’adonessin que la nostra intervenció hauria d’ésser eficaç per als nostres problemes actuals.
Però si tant el general Berenguer com els homes influents ens deixen de banda, jo diré: I les dones, què farem?
Pensin els homes que en els actuals moments no ens podrem pas estar guaitant impassibles com es barallen els homes.
Llucieta Canyà. “Què farem les dones?”, El Bisbalenc, 26/9/1930, p. 2, 3
La resposta a aquest article no es va fer esperar: al número següent, un text signat amb les inicials J. I. rebutjava el plantejament de Canyà i menyspreava la capacitat de les dones per participar en la política, tot al·legant que no eren prou intel·ligents.
Llegidors, compenetreu-vos que és paradoxal el crit de demanda que fa la senyoreta Canyà. És un crit com aquell de «jo també vull esser-hi o deixeu-m’hi ésser» que fa un nen en algun joc de xicots grans; i l’home ha de contestar: «No, no pots esser-hi, prendries mal». […]
«I les dones què farem?», diu la senyoreta Canyà. Jo li recomano una revista com «El hogar y la moda», millor que fos catalana com «La dona catalana», i allí aprendrà moltes coses que són de l’art de la dona, ben femenines, i llavors ja trobarà què fer de les dones.
J. I. “Què ha de fer la dona?”, El Bisbalenc, 3/10/1930, p. 3, 4
