Fa gairebé cent anys, el 1928, el setmanari El Bisbalenc va publicar els resultats d’una enquesta en què plantejava la pregunta Quina reforma considera més necessària a la nostra ciutat? En aquella ocasió responien principalment càrrecs polítics, en exercici o retirats, i figures destacades de l’àmbit social. Les opinions es van publicar entre els mesos de febrer i abril. La primera era la del llavors tinent d’alcalde, Josep Maria de Ciurana, a qui l’enquestador va enxampar a les Voltes:
Hem pujat al seu despatx; abans de començar, el senyor Ciurana ens ha allargat un magnífic cigar. Tot agraint-li l’obsequi ens hem disposat a escoltar-lo. […]
Considero d’importància la continuació dels murs de contenció de la riera tant pel costat del Passeig Marimon Asprer com pel costat del carrer Agustí Font.
Des del punt de vista de la higiene considero de primera necessitat el canvi de traçat de les clavegueres; és imprescindible la construcció d’una nova claveguera que allunyi les immundícies de la població. Pel que fa referència a la cultura, crec que cal construir un edifici muntat amb tots els avenços moderns per a l’Escola de Belles Arts i Indústries. I, finalment —ens diu el senyor Ciurana—, tenint en compte que el mercat és la nostra primera font de riquesa, considero de gran importància la construcció d’una plaça coberta, almenys per al mercat del gra.
Li prego que faci constar —acaba dient-nos el tinent d’alcalde de la nostra ciutat— que l’Ajuntament s’ha preocupat de les tres primeres reformes i es farà tot el possible per a llur realització.
El Bisbalenc, 17/2/1928, p. 2
Un antic regidor, Francesc Roura, responia a contracor:
En un entreacte de la funció teatral de l’Olympia sorprenem l’exregidor republicà Roura. Li demanem una resposta per a l’enquesta i ell s’hi nega rodonament; l’allunyament de la vida pública en què es troba des de fa uns anys és el pretext de què se serveix per eludir la resposta. Insistim, una nova negació. Per fi, ens disposem a esgrimir l’única arma que ens resta: la de l’amistat. Ara sí que el senyor Roura no pot negar s’hi i, molt a desgrat seu, ens fa les manifestacions que a continuació transcrivim: […]
Al primer que cal procedir és a l’allunyament de la porqueria del Daró, i dues raons ben potents al·lego en favor del que et dic: en primer lloc la salubritat de la població i en segon lloc el bon aspecte de la Bisbal. No em negaràs —afegeix el senyor Roura— que ha d’ésser ben poc grata la impressió que rep el foraster en entrar a la nostra ciutat i contemplar el trist espectacle de la nostra riera! Crec també necessari arreglar les voreres, moltes de les quals es fan poc menys que intransitables els dies de pluja. […]
De dues altres reformes vull parlar-te, ben necessàries ambdues al meu modest entendre: la construcció d’uns safareigs públics coberts i l’emplaçament d’una plaça-mercat de gra.
El Bisbalenc, 9/3/1928, p. 3
Amb un altre exregidor de la Bisbal el redactor hi conversava durant un partit de futbol:
Dilluns de Pasqua; mitja part de l’encontre Olot-La Bisbal. Francesc Janoher, exregidor, està assegut en un extrem del camp. Ens hi atansem i li preguntem quina reforma considera de major necessitat; en l’expressió del seu rostre i en les primeres paraules que ens diu, endevinem que el senyor Janoher no simpatitza pas gaire amb aquesta febre de reformes que ens aclapara.
—Per a mi, el més important, ens diu Francesc d’A. Janoher, és la divisió en grups de la canalització de les aigües. El temps que jo vaig passar pel municipi mantes voltes vaig plantejar el problema i sempre se’m contestà amb subterfugis i imprecisions. No sé si ara ho han fet; em sembla, però, que si la divisió existís no ens trobaríem tan sovint que per reparar una petita avaria s’hagués de quedar sense aigua tota la ciutat.
El Bisbalenc, 13/4/1928, p. 3
Josep Casabó, expresident de l’Escut Emporità, explicava que calia donar facilitats als visitants del mercat:
Els que acudeixen al nostre mercat de la part de Palafrugell i Palamós utilitzant el tramvia, per a retornar a llur casa han de sortir forçosament o abans de la una o després ds les sis de la tarda. Què vol dir això? Que molts enllesteixen prompte i deixen la Bisbal en l’hora que el mercat està en el seu punt que podríem dir-ne dolç, per a no retornar a casa a deshora. Les fondes i hostals perden un considerable ingrés. Això és un defecte vistent i palpable; doncs bé; a ningú no se li ha acudit demanar a la Companyia dels Ferrocarrils Econòmics Espanyols, que explota el nostre tramvia, que posi un tren que sortint a les quatre de la tarda (sobretot a l’hivern) faci compatible la major estada del visitant amb les seves ocupacions i en benefici de la població en general.
El Bisbalenc, 23/3/1928, p. 3
L’enquestador va trobar un antic alcalde de Fonteta, Rafel Bonet, mentre passejava per les Voltes un diumenge al vespre:
La reforma primera, la més necessària, la indispensable —segons en Rafel Bonet— és procedir immediatament a arreglar el camí que condueix al cementiri. Aquesta trista ruta que, tard o d’hora, tots haurem de seguir, mereix molta més cura, molt més respecte. L’estat deplorable en què es troba —continua el senyor Bonet— és talment una vergonya per a la Bisbal. Entrem en detalls; ens explica com l’únic tros arreglat ho fou per l’Ajuntament de Fonteta que ell llavors presidia.
El Bisbalenc, 30/3/1928, p. 4
També respon Pere Lloberas, que al cap de tres anys seria investit alcalde:
L’obertura d’un carrer, la construcció d’un edifici, l’ornamentació d’un passeig o d’una plaça, no són coses de menysprear, ben cert, però llur abast és purament administratiu, i per a mi no deixen d’ésser accessoris d’una renovació més fonda i capital. […]
Cultura? Perfectament. Però no aquella de nou ric que consisteix a comprar un piano i una llibreria, com uns objectes més de la seva aparença noble. És aquella altra —l’única— que estima la intel·ligència i fa néixer en tots els ciutadans aspiracions per a les més nobles empreses. […]
Una Escola d’Arts i Indústries, no pas un simple edifici nou en substitució de l’actual impropi, sinó quelcom orientat a esdevenir una institució de volada semblant a les que sostenia i fomentava la desapareguda Mancomunitat, és quelcom de transcendental per als bisbalencs, i la Bisbal de demà pot ésser-ne tota transformada.
El Bisbalenc, 2/3/1928, p. 4
