Juny del 1887. Les nits a Sant Sadurní, al peu de les Gavarres, havien deixat de ser tranquil·les. Les portes de les cases apareixien obertes a l'alba sense explicació, el bestiar es despertava deslligat malgrat que l’havien ben estacat als corrals i, el més inquietant, una casa cremava una vegada i una altra, com si una mà invisible volgués reduir-la a cendra.
El protagonista d'aquesta història era Joan Puigmiquel i Negre, un home respectat al poble. Jutge municipal de Sant Sadurní entre el 1885 i el 1887, propietari de terres i casat amb Maria Bonet, havia tingut el primer fill, Josep, el 1871.
Puigmiquel representava tot el que s'esperava d'una autoritat aquells anys: dedicat a la comunitat i amb un honor irreprotxable. En una vila d'una mica més de 700 habitants, el seu cognom era sinònim de decència.
Però en qüestió de dies, la seva vida s'havia convertit en un malson. I tot, deien les llengües del poble, per haver-se negat a pagar un deute. Un deute que, segons els rumors, semblava que havia de consumir la seva vida i la de la família.
La promesa incomplerta
Quan es va morir Maria Rosa Negre i Frigola, mare de Joan Puigmiquel, el maig del 1887, tot el poble es va reunir per acomiadar-la al cementiri parroquial. Dies després de l'enterrament, el rector de Sant Sadurní es va presentar a casa de l'hereu amb una reclamació que marcaria el destí de tota la família: cinquanta duros que, deia, la difunta havia promès perquè se celebressin misses per la seva ànima.
Cinquanta duros no era una quantitat menor. Equivalien a 250 pessetes, el salari de diversos mesos d'un jornaler. Eren diners que podien canviar la vida d'una família, que compraven terres, que pagaven deutes. I el rector els exigia.
Puigmiquel va revisar el testament. No n’hi havia cap menció. Va preguntar als qui coneixien la seva mare. Ningú recordava aquest encàrrec. La resposta va ser clara: “La mare no havia encarregat pas res d’això ni en el testament ni de paraula”, tal com relatava el diari barceloní La Publicidad el 23 de juny del 1887. Per això, el jutge municipal es va negar a pagar.
La reacció del rector va ser fulminant. Segons testimonis que aviat circularien per tota la comarca, el religiós va esclatar en amenaces. Va predir calamitats, va parlar de càstigs divins, va insinuar que “grans i terribles” desgràcies caurien sobre la família i que aquella casa quedava maleïda. Aleshores va començar el foc.
El foc que no s'apagava
El primer incendi va cremar el paller. Després va ser un dipòsit d'herba seca. Després, un llit. Els dies passaven acompanyats de flames. Quatre vegades consecutives (dijous, divendres, dissabte i diumenge), el foc va visitar la casa de Puigmiquel durant la setmana del 9 al 12 de juny. Convivia amb l'olor de sutge i mort.
El relat d'El Eco Bisbalense del 19 de juny ho descrivia així: “Ha preocupat aquests últims dies l'atenció pública que s’ha calat foc quatre vegades consecutives […] a les habitacions de la casa del conegut propietari de Sant Sadurní, el senyor Puigmiquel. Ningú ha pogut descobrir l'autor o autors d’aquests fets tan estranys”.
El foc no era l'única cosa estanya que passava. Les portes de la casa apareixien obertes de bat a bat sense que ningú pogués explicar com. El bestiar, que cada nit lligaven a les menjadores, apareixia deslligat pel corral. Els veïns van començar a murmurar. En un poble petit com Sant Sadurní, que el 1887 tenia poc més de 700 habitants repartits entre el nucli principal i les masies disperses per les Gavarres, les notícies volaven més de pressa que la tramuntana.
La por es va estendre com la pólvora. La gent parlava de bruixeria, d'ànimes en pena, de càstigs de l'infern. “Els ignorants i les preocupades van atribuir aquests sinistres a males arts de l'infern”, relatava La Publicidad. I el rector, lluny de calmar els ànims, semblava que alimentava el foc dels rumors tant com el que devorava la propietat de Puigmiquel, invocant la venjança.
Arriben les autoritats
L'escàndol era ja massa gran perquè s’ignorés. El dimarts 14 de juny, el jutjat de la Bisbal es va traslladar a Sant Sadurní. El jutge i el cap de la Guàrdia Civil van decidir fer el pas. Una parella de guàrdies va ser apostada a la casa del terratinent amb ordres de descobrir quins dimonis, literals o figurats, hi havia darrere de tants desastres.
No van haver d'esperar gaire. La resposta va arribar en la forma més inesperada: una nena de dotze anys.
Els guàrdies la van sorprendre in fraganti, calant foc a un matalàs. Era ella qui havia donat la veu d'alarma en tots els incendis anteriors, un detall que ara tenia sentit. Detinguda immediatament, la nena va confessar. No hi havia bruixots, no hi havia dimonis, no hi havia ànimes en pena. Només era ella, ella i una missió divina que havia de complir.
“Va detenir una vaileta, que va confessar […] que era la incendiària i que ho feia per ordre del rector”, informava El Diario español el 25 de juny. Amb la declaració de la nena n’hi va haver prou. El jutge va decretar l'empresonament immediat del capellà i de la seva jove còmplice.
L'escàndol s’escampa
El que havia començat com un conflicte local per un suposat deute es va convertir en pocs dies en un escàndol que va ocupar les pàgines de diaris de tot l’estat. Des de Madrid fins a Maó, des de Barcelona fins a Almeria, les rotatives reproduïen la història dels bruixots de Sant Sadurní.
El Correo Militar (25 de juny), la Gaceta Universal (25 de juny), Crónica Meridional (1 de juliol), La Unión Democrática (10 de juliol) i El Liberal de Menorca (20 de juliol) van reproduir variacions de la mateixa crònica, cadascuna amb detalls afegits, cadascuna especulant sobre la veracitat dels fets.
Però va ser El Motín, un setmanari republicà de Madrid conegut pel seu anticlericalisme mordaç, qui va convertir el cas en arma política. En l’edició del 30 de juny va publicar una crònica devastadora titulada “De San Sadurní”, en què ironitzava sobre els “càstigs divins” i feia befa del rector que havia volgut “usurpar-li a Déu les seves atribucions”. L'article acabava amb un sarcasme cruel: esperava que dos àngels amb tricorni traguéssin el capellà de la presó... per portar-lo al penal de Tarragona, “que ho té ben merescut”.
No obstant això, no tots els diaris condemnaven el rector sense reserves. La Publicidad mostrava cautela: “És realment cert, o hi ha molta part de novel·la en el que s'atribueix al rector? Ho ignorem”. El diari barceloní assenyalava que el capellà, “per la seva avançada edat, ha perdut qualitats que fins avui acreditaven la seva autoritat, però d'això a creure'l criminal hi ha una bona distància”.
Més dubtes i menys respostes
És cert que el cas de Sant Sadurní estava ple de zones grises. Havia actuat realment el rector com a instigador? O era la confessió d'una nena de dotze anys, possiblement coaccionada, una prova suficient? Hi havia gelosies entre dones del poble que havien instrumentalitzat el conflicte? La Publicidad suggeria que “unes dones s’havien ficat en els afers de la casa”: potser els veritables orígens del conflicte eren uns altres.
El que sí que quedava clar era la dimensió del conflicte social que s'havia desencadenat. Un poble rural del Baix Empordà, amb la seva estructura medieval pràcticament inalterada des de segles enrere, es trobava al centre d'un debat a escala estatal sobre superstició, poder eclesiàstic i justícia. Sant Sadurní, amb la seva església del segle XVIII edificada sobre les restes d'un antic castell episcopal, amb les masies disperses i els habitants dedicats a l'agricultura, s'havia convertit en símbol d'alguna cosa molt més gran.
El cas representava la tensió entre el món tradicional i la modernitat que avançava. Entre l'autoritat moral del rector, que encara era una figura omnipotent en pobles petits, i l'autoritat civil del jutge municipal. Entre la creença en allò sobrenatural i la investigació racional dels fets. Entre la por ancestral de les bruixeries i la realitat prosaica d'una nena manipulada.
El silenci dels arxius
Els diaris van deixar de parlar del cas després del juliol del 1887. El desenllaç judicial, si és que n'hi va haver, no va quedar registrat a la premsa de l'època. No sabem si el rector va ser condemnat o absolt, si la nena va passar temps en un reformatori o va ser retornada a la seva família, si Joan Puigmiquel va reconstruir el paller i va recuperar la pau a casa seva.
El que sí que sabem és que en Joan va morir el 1908 a Sant Sadurní i que el seu fill, Josep Maria Puigmiquel i Bonet, va seguir els passos del pare i va ser nomenat fiscal municipal el 1903.
Els bruixots de Sant Sadurní no van existir mai, però la història de com la por, la superstició, el poder i els diners es van entrellaçar el juny de 1887 ens recorda que a la Catalunya rural de finals del XIX la frontera entre els mons sobrenatural i humà era molt més difusa del que podríem imaginar.
Fonts consultades
- Semanario de Palamós: 02/07/1885.
- El Eco Bisbalense: 19/06/1887.
- La Publicidad. Eco de la industria y del comercio: 23/06/1887.
- El Correo Militar: 25/06/1887.
- El Diario Español: 25/06/1887.
- Gaceta Universal: 25/06/1887.
- El Motín (Madrid): 30/06/1887.
- Crónica Meridional: 01/07/1887.
- La Unión Democrática: 10/07/1887.
- El Liberal. Órgano democrático de la isla de Menorca: 20/07/1887.
Context històric:
- Madoz, Pascual: Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. XIII, Madrid, 1849.
- Gran Enciclopèdia Catalana: "Sant Sadurní de l'Heura".
- Terres de Girona: "Història de Sant Sadurní de l'Heura"
- INE: Cens de població, 1887.
