L'historiador i periodista Emili Vigo Bènia (1917-1954) és un d'aquells bisbalencs que ha caigut en l'oblit. En part perquè va viure uns quants anys a l'exili i perquè es va morir jove, a 36 anys, i en ple franquisme. Una conferència al Teatre Mundial l'ha reivindicat aquest dimarts com una peça clau en la continuïtat de la Generalitat republicana, gràcies a la seva tasca com a secretari personal del 124è president, Josep Irla i Bosch. Així el va descriure l'historiador Jordi Gaitx, comissari de l'Any Josep Irla i impulsor de l'acte juntament amb el Memorial Democràtic. La conferència va anar a càrrec del filòleg i professor de la UdG Francesc Montero, que ha publicat el llibre Quatre sagetes roges sobre l'etapa de Vigo al capdavant de La Humanitat, el diari d'Esquerra Republicana.
Montero va explorar la relació entre Vigo i el president, que es remunta una mica abans que Irla arribés a ocupar el càrrec de més alta representació del país. Concretament a l'any 1936, quan Irla és nomenat subsecretari de la Conselleria de Cultura i designa Emili Vigo com a secretari personal. A partir de llavors, el bisbalenc acompanya Irla en els successius càrrecs que va ocupant, també quan és elegit president del Parlament el 1938. Vigo tenia llavors 21 anys i una salut delicada, perquè de petit havia patit una tuberculosi que persistia. Això li estalvia l'anada al front durant la guerra però, en canvi, com que té recaigudes, fa alguna estada al Sanatori Els Pins, a Barcelona. "Durant dos anys Emili Vigo té un contacte regular amb el president. No és descabellat pensar que en aquell moment es forgés una relació sòlida entre els dos personatges, més encara tenint en compte el delicat estat de salut de Vigo i que, a més, Irla va tenir sempre un afecte especial pels conciutadans baixempordanesos", va explicar Montero. La investigació sobre la relació entre els dos homes ha estat condicionada pel fet que no s'ha conservat pràcticament correspondència entre ells. Sí, en canvi, amb altres personalitats pròximes a tots dos com Pompeu Fabra, Josep Tarradellas o Eugeni Xammar.
El gener del 1939 s'exilien, d'entrada a Catalunya Nord. Vigo es fa acompanyar pel seu pare i deixa al sud la mare i els germans. El 1940, arran de l'afusellament de Lluís Companys, Irla és nomenat president de la Generalitat. Vigo s'estableix a Montpeller, on coincideix amb altres exiliats: Pau Casals, Rovira i Virgili, Francesc Pujols, Fabra o Tarradellas, entre altres. Amb molts hi manté el contacte. Mentrestant, estudia història a la universitat. Un cop acabada l'ocupació nazi, la Generalitat exiliada pot reprendre l'activitat institucional i és quan es forma el primer i únic govern, que dura uns tres anys. Vigo hi té un paper destacat com a membre del consell assessor de la Presidència. La correspondència, segons Montero, deixa entreveure que Vigo estava al cas de les gestions que es feien "al més alt nivell" perquè es cartejava amb figures clau.
A finals dels anys quaranta ha de fer una estada al sanatori de Vernet. El seu estat de salut és un dels motius que l'empeny a posar fi a l'exili, tot i que a contracor. En una de les dues úniques cartes que s'han conservat dirigides a Josep Irla, Vigo exposa: "No em queda altra solució, per molt que em dolgui i per fàstic que em faci, que la de tornar a Catalunya". El 5 de juliol del 1950 arriba a la Bisbal, a casa seva, al número 17 de l'avinguda de les Voltes. Montero apunta que Vigo s'enyorava de l'exili. La seva salut empitjora, fins que el 1954 es mor en un sanatori de Sant Quirze Safaja "sense haver pogut veure realitzats els seus últims projectes d'estudi —feia la tesi doctoral a París— ni haver pogut viure la recuperació de les llibertats del país". En les seves memòries, Irla diu sobre Vigo que va ser "l'amic de tots, fill i resident a la Bisbal, jove intel·ligent, ferm patriota, que per la seva voluntat de treball i amor a l'estudi esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya".
Per acabar l'acte, Jordi Gaitx va apuntar que si bé Irla té el mèrit de garantir la continuïtat de la Generalitat a l'exili, no va treballar sol: "Emili Vigo, de la Bisbal, és una altra persona d'aquestes que fan possible que continuï la Generalitat, amb les seves gestions, amb el seu bon fer, administrant la informació". "És un dels nodes de l'exili. Connecta persones. N'hi ha pocs, però n'hi ha", va afegir.
La conferència ha coincidit amb la donació a l'Arxiu Comarcal, per part de la família, del fons d'Emili Vigo, que inclou la correspondència i altra documentació. A la Bisbal segurament és més coneguda la seva germana Victòria, la senyoreta Vigo, que va fer de mestra a unes quantes generacions de bisbalencs.
