Quan es va morir el dictador Francisco Franco, ara fa 50 anys, un grup de joves ho va celebrar rodant una pel·lícula esperpèntica, transgressora i en clau d'humor. I en català, és clar. Antoni Martí, Dolors Fuster i altres membres del grup sorgit al voltant de l'Escola Massana de Barcelona van reclutar actors emergents de l'època que ràpidament es convertirien en grans noms de l'escena catalana, com Rosa Novell o Montserrat Carulla. "Tothom a qui vam proposar de participar a la pel·lícula ens va dir que sí", explica Martí. Acabaven de filmar un reportatge del Festival Grec del 1976 —l'únic que existeix d'aquesta edició— i en coneixien molts dels intèrprets. Així es va començar a coure Hic Digitur Dei.
Dijous passat, 20 de novembre, dia de la mort del dictador, es va projectar el llargmetratge a Can Met, al local de l'Associació de Gent Gran de la Bisbal. La història és esbojarrada, i a mesura que passen els minuts es torna encara més grotesca. Antoni Martí apunta que es van inspirar en les radionovel·les de l'època i que anaven "vomitant" les idees que se'ls acudien, que Quim Monzó i Roser Fradera —autors del guió— es dedicaven a ordenar. La protagonista del film és la Llumeta (Rosa Novell), que s'enamora del carter (Pep-Maür Serra) i se'n va a fer de criada a la Casa Gran perquè necessita diners per al pare malalt de tuberculosi (Alfred Lucchetti). A la Casa Gran hi ha el marquès de Villaverde (Xabier Elorriaga) i el Cabdill —és a dir, Franco— (Joan Fernández), que fa la primera aparició vestit amb una disfressa ridícula en un banquet surrealista presidit per l'escut del règim, una àguila amb el cap d'un clàssic de Disney, la xicota de l'Ànec Donald, que porta un llacet rosa al cap. A partir d'aquí, números musicals i una destralera operació mèdica precedeixen la mort del Cabdill, que és enterrat mentre desfilen per davant del taüt una gran quantitat de personatges sense solta ni volta. De seguida arriba el seu successor, el rei Baltasar, que és un nen que demana per la seva mare. En conjunt, una "parida mental", en paraules del director, producte d'un moment efervescent de la història.
La pel·lícula es va rodar amb tres càmeres súper-8 durant 14 mesos, entre l'octubre del 1976 i el desembre del 1977. Els actors eren molt sol·licitats en altres projectes i costava quadrar les agendes, deia Antoni Martí. L'estrena va ser el març del 1978 al Cine Arkadin de Barcelona, que gestionava el periodista Jaume Figueras. No va cobrar ningú i el pressupost era molt ajustat: Dolors Fuster hi va posar 250.000 pessetes i unes 150.000 més es van aconseguir amb petites aportacions d'altra gent. Els diners es van gastar en "entrepans, benzina, els rodets, i per tornar a fer unes peces de vestuari que ens van robar". Un film sense efectes especials: en una seqüència uns franquistes entrompats s'estavellen pendent avall dalt d'un 600. El cotxe l'havien aconseguit en un desguàs per 5.000 pessetes, i li faltava una porta. No calia res millor si s'havia d'estimbar. Destaca, per altra banda, la gran qualitat de la banda sonora, obra de Quim Sota.
Hic Digitur Dei s'ha pogut veure a Can Met en una versió digitalitzada en alta definició per la Filmoteca de Catalunya el 2014. Forma part de la col·lecció Singulars d'aquesta institució. A la Bisbal s'hi ha projectat ben poques vegades, la darrera el 2015 al Mundial, just després d'aquesta digitalització.
El cineclub dels dilluns
La projecció d'Hic Digitur Dei s'emmarca dins del Cineclub Kinoki, que fa tot just dos mesos que ha començat l'activitat al local de l'Associació de Gent Gran. Cada dilluns a les nou del vespre s'hi passa una pel·lícula, a vegades amb la presència del director. Aquest novembre s'ha fet el cicle dedicat a la mort de Franco i s'hi ha pogut veure Combattants de la liberté (2013), Vida en sombras (1948) i Queridísimos verdugos (1977).
