El 1882 no va ser un bon any per a la Bisbal. La primavera va portar la fil·loxera, aquella maleïda plaga que devorava les vinyes, les protestes fiscals havien fet tancar comerços al març, i la tensió política del districte no donava treva. Però la gent continuava endavant, entre festes i tradicions. Fins que va arribar una notícia que ho va canviar tot.
A l’abril, els diaris van començar a parlar d’un criminal perillós: "el Santurrón de Martorell". Un tipus que es feia passar per devot mentre robava en esglésies i assassinava gent per mitja Catalunya. I encara que els seus crims es van estendre per diverses ciutats, va ser a la Bisbal on tot va acabar.
El descobriment d'una trama horrible
Una nit de mitjan abril, la Guàrdia Civil va detenir un lladre que acabava de robar en un santuari proper. Semblava que era un cas més de delinqüència rural, però quan el sergent Lorenzo Matas Duran va mirar als ulls del detingut, alguna cosa no li va quadrar.
No era només l'arrogància del detingut, ni aquella aparença enganyosament piadosa. Aquell rostre bondadós, gairebé angelical, li resultava familiar. Hi havia un record recent que no acabava d'encaixar, com quan reconeixes algú però no saps de què.
El Correo va publicar el 15 d'abril que la Guàrdia Civil havia capturat el "presumpte autor de diversos robatoris sacrílegs perpetrats recentment". El criminal, natural de Martorell, es feia dir Nicolás Enrique Pablo, encara que feia temps que cometia "les seves malifetes usant un altre nom" i fingia "una devoció i virtut exemplars" per inspirar confiança.
La identificació va ser un cop de sort i una revelació pertorbadora perquè aquell home no era un lladre qualsevol. El sergent Matas el va recordar de cop: era el Santurrón de Martorell.
Un cadàver a Montserrat
Dos mesos abans, al febrer, va passar una cosa terrible a l'ermita de Sant Salvador, un dels punts més solitaris de Montserrat. Un jove de Martorell havia desaparegut sense deixar rastre i ningú sospitava que el seu cadàver jeia amagat en una esquerda profunda de la muntanya.
Però l'abril del 1882, pocs dies després de la detenció a la Bisbal, el mateix sergent Matas va liderar una expedició a Montserrat. Volia confirmar alguna cosa que el detingut havia confessat amb una sang freda esgarrifosa.
Acompanyat per dos guàrdies civils i dos dependents del monestir, va arribar a l'ermita de Sant Salvador. El Día de Madrid va relatar el 20 d'abril que havien trobat "dins d'una sepultura el cadàver d'un home que, segons es creu, va ser assassinat fa dos mesos".
Es confirmava el que el Santurrón havia declarat: que el 5 de febrer "havia estat assassinat a l’ermita un jove de Martorell".
Per què va confessar? Per penediment? Segurament no. Era un sociòpata. El més probable és que volgués deixar rastre dels seus actes, una mena d’estratègia. El que sí que se sap amb certesa és que la víctima es deia Joaquim. I que el Santurrón l’havia assassinat per un motiu tan pràctic com monstruós: robar-li la identitat.
L'home de les mil cares
La vida del Santurrón de Martorell era un teixit de mentides tan elaborat que costava distingir on acabava la ficció i on començava l'horror.
Segons La Época del 5 de gener de 1883, diari que va replicar a El Imparcial, es creu que el Santurrón va néixer a Barcelona i va ser abandonat pels seus pares a la Casa de Maternitat. El van lliurar perquè es criés a Vilassar de Mar, al Maresme, però als quinze o setze anys va desaparèixer.
Quatre anys després va tornar transformat. Al noi que amb prou feines sabia llegir i escriure ara "li sobrava l’or en festes populars i especialment religioses". D'on venia aquella fortuna sobtada? Ell tenia la resposta perfecta: durant la seva absència havia trobat els seus pares, "persones d’elevadíssima posició social" que li proporcionaven recursos abundants. Una mentida perfecta, dissenyada per a una societat que reverenciava la pietat i els diners a parts iguals.
El Santurrón anava a missa cada dia, es confessava i combregava amb freqüència, cultivava l'amistat de sacerdots i de persones notables. El seu misticisme va arribar fins al punt que volia fer-se capellà. Només la seva condició d'expòsit ho va impedir.
Però tot era façana. Com explicava El Imparcial, "precisament en aquelles misterioses sortides hi havia el secret de la fortuna del Santurrón". Sortia a robar. Saquejava esglésies, ermites i santuaris, i assassinava mercaders ambulants i traginers, generalment en llocs despoblats. I el pitjor: quan apareixia "coincidien una gran quantitat de robatoris, que quedaven impunes sempre perquè no se’n descobria l’autor".
El pla perfecte
De Vilassar del Mar es va traslladar a Martorell, on sota el nom de Nicolás va continuar la seva doble vida: participava en obres de caritat i la seva fama creixia. Però el cercle s'estrenyia. Darrere seu havia deixat massa robatoris i començaven a créixer les sospites.
Acorralat, va entendre que necessitava desaparèixer, i per això li calia un nom nou. Va trobar una família i els va convèncer que calia que el seu fill Joaquim busqués una altra feina, perquè la que tenia llavors, de cambrer en una taverna de Barcelona, era “poc digna”.
El Correo Militar del 3 de gener del 1883 explica que Nicolás Enrique va oferir enviar el seu "amic" a l'estranger "on faria una fortuna". Els pares hi van donar el vistiplau. I en Nicolás Enrique es va encarregar de treure la fe de baptisme d’en Joaquim, el certificat de bona conducta, de la confirmació, d'haver complert els preceptes pasquals...
Tot va cridar l'atenció del capellà, que va preguntar als pares si el seu fill volia ser religiós. Però "l'infame necessitava els documents per als seus plans particulars, per deixar de ser expòsit i fer-se frare".
Amb la documentació d’en Joaquim a les mans, se’l va endur a Montserrat i el va assassinar per assumir la seva identitat. I mentre els pares del mort esperaven notícies del fill, el Santurrón continuava robant en santuaris, aquesta vegada per la Bisbal i el Baix Empordà, fins que una nit, quan va entrar en un temple pròxim a la vila (la premsa consultada no diu quin), va fer un pas en fals i el sergent Matas el va detenir.
L'últim engany
La detenció no va marcar el final del seu comportament pertorbador. Fins i tot empresonat va continuar manipulant.
El Balear del 10 de gener de 1883 relata: "Quan feia pocs dies que era a la presó, va denunciar que un jove innocent, fill d’una família honrada, era el seu còmplice en uns quants crims". Quan els tribunals van absoldre el jove acusat injustament, el Santurrón va canviar d'estratègia i el va denunciar, juntament amb el seu germà, com a coautor del robatori de joies comès el 1876 al Pilar de Saragossa.
Era l'últim acte d'un home que ni tan sols a la presó podia deixar de teixir enganys. El mateix que havia fingit devoció per guanyar confiança, el mateix que havia assassinat per canviar d'identitat, ara intentava arrossegar innocents amb ell.
A principis del 1883, el Santurrón de Martorell continuava empresonat a la presó de Manresa, esperant el veredicte dels tribunals. El Balear i El Diario de Lugo resumien el seu cas com una "vida aventurera i criminal" que l’havia fet “tristament cèlebre”. Molts diaris espanyols esperaven el judici "amb ganes", segons El Imparcial, perquè tots volien que es fes justícia per a les víctimes i que es castigués qui havia convertit la pietat en una màscara de l’horror.
L'eco a la Bisbal
Per a la Bisbal, el cas del Santurrón va ser una esgarrifosa galleda d'aigua freda.
En un any marcat per la crisi econòmica, les protestes i la inseguretat, la captura d’aquest delinqüent va afegir una capa d’inquietud. La vila va ser l’escenari involuntari del desenllaç d’aquesta història.
La premsa de tot Espanya va elogiar la feina del sergent Matas. Ell va detenir el lladre, va identificar el Santurrón, va descobrir el cadàver a Motnserrat i va desmuntar, finalment, la xarxa de mentides i de delictes. Com va escriure El Constitucional el 21 d'abril del 1882, el seu servei va ser "important, tant per la captura del criminal com per les seves revelacions".
La història del Santurrón de Martorell va quedar gravada en la memòria col·lectiva com un episodi fosc en què la Bisbal hi va tenir un paper crucial. No com a origen de l’horror, sinó com l’indret on tot va sortir a la llum. La vila on un sergent intrèpid va reconèixer una cara, on una confessió va dur fins a un cadàver amagat, i on la màscara de la devoció va ser descoberta.
Fonts consultades
El Correo. Any III, núm. 767, 15/04/1882
Crónica Meridional. Any XXIII, núm. 6644, 19/04/1882
El Día (Madrid). 20/04/1882
El Constitucional (Madrid). 21/04/1882
La Correspondencia de España. 21/04/1882, núm. 8.795
Diario Oficial de Avisos de Madrid. 21/04/1882
El Fígaro (Madrid). 21/04/1882
El Imparcial dins de La Ilustración Católica, any IV, núm. 136, 28/12/1882
El Balear. Diario político. Any II, núm. 301, 10/01/1883
El Diario de Lugo. Any VIII, núm. 1874, 11/01/1883.
