Diuen que quan surts de Cruïlles i et dirigeixes cap al pla de Salelles, hi ha un camí que et porta fins a Can Siniqueda, i seguint més enllà, pots baixar en direcció al riu Daró, on s’aixeca l’antic molí d’en Frigola. Aquest molí, amb les seves parets de pedra marcada pel temps i el so constant del riu, guarda secrets que han travessat generacions de veïns i passatgers.
A prop d’aquell indret, un petit camí s’allunya del molí i creua el riu una vegada més. Si el segueixes, et porta directament a una plana coneguda com el pla de les Bruixes, un lloc envoltat de misteri i de por en les llegendes locals.
Explica la història que, antigament, durant les nits de lluna plena, un grup de bruixes es reunia en aquesta plana. A la claror argentada de la lluna, encenien fogueres que s’alçaven cap al cel i dansaven en rodona al voltant d’un altar dedicat al Boc Sagrat, un esperit obscur al qual invocaven per demanar poder i protecció. En aquests aquelarres, xiuxiuejaven encanteris i profanaven el bosc amb les seves rialles esgarrifadores.
Una nit de lluna plena, un noi jove dels voltants, curiós per les històries que havia sentit, va decidir seguir el camí cap a la plana tot aprofitant que la llum de la lluna il·luminava el paisatge. Volia veure amb els seus propis ulls si les llegendes eren certes. Amb el cor bategant fort i l’esglai a la mirada, va arribar silenciosament al pla de les Bruixes i, des d’un arbust, va veure com les bruixes, amb els seus vestits negres i cabells salvatges, dansaven al voltant del foc.
Però, per la seva inexperiència, el noi va trepitjar una branca seca, i el soroll va fer que les bruixes s’adonessin de la seva presència. Els seus ulls brillants i desorbitats es van clavar en ell. Amb crits d’ira i rialles estridents, van pujar a les seves escombres, s’alçaren ràpidament sobre les flames i començaren a perseguir el noi, cridant malediccions.
El jove, aterrit, va començar a córrer sense mirar enrere, amb el so dels cants i crits ressonant darrere d’ell. Sabia que no podia escapar-se de les seves urpes gaire estona, així que va recordar les paraules del seu avi: “La terra sagrada és el refugi contra tot mal.” Sense dubtar-ho, es va dirigir corrent amb tota la seva energia cap a l’església de Sant Joan de Salelles.
Quan va arribar-hi, amb el cor a punt de rebentar, va creuar el llindar sagrat i es va agenollar davant l’altar. Les bruixes, furioses, el van envoltar per fora de l'església, però no podien travessar el territori consagrat. Amb crits i bufades de vent, van llençar malediccions al noi, però es van veure impotents per capturar-lo.
Finalment, en adonar-se que el seu aquelarre havia estat descobert, les bruixes van decidir abandonar el pla. Explica la llegenda que van volar cap al balcó de les Bruixes, a Madremanya, un turó no gaire llunyà on es van establir per continuar les misterioses cerimònies, lluny de mirades indiscretes.
Tot i així, el terror es va quedar instal·lat en aquest pla. Encara avui, diuen que durant les nits de lluna plena, si pares atenció, pots veure ombres misterioses movent-se per la plana. La gent diu que són les ombres de les bruixes que tornen, no pas per fer els seus aquelarres com abans, sinó per invocar en secret el Boc Sagrat, buscant la seva protecció perquè, algun dia, puguin recuperar les reunions perdudes.
Els vilatans, però, no s’hi acosten mai. El record de les rialles estridents i els seus balls infernals encara viu en les seves històries i murmuris, i aquesta llegenda passa de generació en generació. El pla i el balcó de les Bruixes, al cor de les Gavarres, segueixen sent llocs que no es trepitgen sense motiu, especialment quan la lluna brilla plena en el cel.
