Relat inventat en què Pietat de Lloret i Ponach recorda els seus avantpassats
Quan era petita, a casa nostra de la Bisbal hi havia una palmera molt alta al jardí. S’alçava darrere la casa del carrer del Raval i es veia des de lluny, per damunt de les teulades. El meu pare deia que ja hi era abans que jo nasqués, i potser abans que ell mateix.
A vegades m’asseia sota aquella ombra i començava a explicar històries.
—Els arbres saben d’on venen —em deia—. I nosaltres també ho hauríem de saber.
Així començava sempre la història dels Lloret.
Abans de la Bisbal: Calonge
—Abans de la Bisbal —deia el pare— hi havia Calonge.
Allà vivien els nostres avantpassats des de feia segles. Tenien casa al poble, coneguda com la barrera d’en Lloret, on convivien diverses generacions: pares, fills, germans, mossos i criades. No eren grans senyors, però tampoc gent qualsevol.
—Eren gent respectada —explicava.
Alguns havien estat pagesos acomodats. D’altres, homes de lleis. Però molts van seguir la carrera eclesiàstica. En aquells temps, tenir un fill a l’Església era una manera d’assegurar el prestigi familiar.
Un dels noms que apareix sovint en els papers antics és el de mossèn Pere Lloret, un clergue del segle XVII que va passar per diverses parròquies de l’Empordà: Romanyà de la Selva, Castell d’Empordà, Vall-llobrega o Pujals dels Pagesos.
El pare deia que era un home inquiet, d’aquells que sempre deixen alguna cosa feta allà on passen. Fundava beneficis, feia donacions i mantenia viu el nom de la família.
Però la història més sorprenent dels Lloret encara havia d’arribar.
El Lloret que va anar a Roma
—Hi hagué un Lloret que va anar molt més lluny que tots els altres —deia el pare.
Es deia Josep Lloret. Va marxar de Calonge i va anar a Roma.
Per a mi, que era una nena, aquell nom semblava el d’un lloc gairebé llegendari.
El pare explicava que hi havia fet carrera i que havia arribat a ser cònsol de les nacions napolitana i siciliana. No era poca cosa per a un home nascut en un poble de l’Empordà.
Però la part més viva de la història era la seva vida a Roma.
Una història romana
El pare s’imaginava sovint aquella escena. Roma, una tarda calorosa. Carruatges pels carrers empedrats. Nobles passejant a les places. Soldats a les cantonades.
Josep Lloret caminava pels voltants de l’església de Sant Eustaqui quan va conèixer Benedetta Pizzinali.
Era filla d’una família noble de Verona.
—Tenia caràcter —deia el pare— i sabia el que valia.
Es van casar a Roma i durant un temps van viure en aquell ambient de diplomàtics, nobles i religiosos.
Però la vida és imprevisible.
Quan Josep Lloret va morir, Benedetta es va quedar vídua amb diversos fills. I va prendre una decisió valenta: tornar a la terra del seu marit.
Així una dona italiana de família noble va acabar vivint a Calonge, en una casa empordanesa.
Allà els Lloret tenien capella i sepultura a l’església de Sant Martí.
Un advocat i un acord important
El fill d’aquell cònsol romà va ser Josep Lloret i Pizzinali. Aquest ja no va fer carrera diplomàtica. Va estudiar dret i es va convertir en advocat.
En el seu temps Calonge mantenia un conflicte llarg amb el seu senyor feudal, el duc de Sessa, sobre els delmes.
El poble es queixava de la càrrega que representaven.
El duc defensava els seus drets.
La situació es va tensar fins que es va convocar una reunió.
La reunió de Palamós
Segons explicava el pare, la trobada es va fer a Palamós el 5 de juny de 1791. A la taula hi havia representants del duc i comissionats del poble de Calonge. Entre aquests últims hi havia Josep Lloret i Pizzinali. Devia ser una reunió llarga i prudent.
Els representants del duc defensaven els drets senyorials. Els del poble buscaven alleugerir les càrregues.
Finalment es va arribar a una concòrdia.
El duc renunciava a alguns drets i el poble n'acceptava d’altres.
—Aquell acord —deia el pare— va evitar un conflicte que hauria pogut durar molts anys. I entre els homes que hi van participar hi havia un Lloret.
El meu pare
El fill d’aquell advocat va ser Narcís Lloret i Cadenet. El meu pare.
Durant la Guerra del Francès havia servit el rei i pels seus mèrits Ferran VII li va concedir títol de noblesa.
Però mai no el vaig sentir parlar d’això amb orgull.
—Els títols —deia— no fan l’home.
El que realment importava per a ell era mantenir el nom de la família amb dignitat.
L’escut dels Lloret
Un dia em va portar a una sala de casa i va obrir una capsa de fusta. Dins hi havia un document antic amb un dibuix acolorit.
—Aquest és l’escut dels Lloret —em va dir.
Hi havia un lleó, una espasa i un llorer.
El pare m’ho va explicar amb calma.
—El lleó representa el valor.
—L’espasa, la justícia.
—El llorer, la noblesa i la victòria.
Després va afegir una frase que no he oblidat mai.
—Recorda-ho bé, Pietat: un escut només té valor si els qui el porten viuen amb honor.
La família Ponach
La meva mare es deia Carme Ponach i de Ciurana. Era de la Bisbal i el seu cognom tenia molt de pes a la ciutat. Els Ponach de Ciurana formaven una de les famílies importants de la vila, amb presència destacada en la vida social i religiosa.
Entre els seus membres hi havia hagut figures rellevants. De fet, dos abats del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols al segle XVIII portaven el cognom Ponach: Bernat Ponach i Josep Ramon Ponach.
El pare sempre parlava d’aquella família amb respecte.
Quan es van casar, aquell enllaç unia dues nissagues amb una història llarga: els Lloret de Calonge i els Ponach de Ciurana de la Bisbal.
Amb aquell matrimoni, els Lloret van arrelar definitivament a la ciutat.
La casa del Raval
La casa on vaig créixer era al carrer del Raval. Tenia un jardí elevat i, al mig, la palmera.
Allà vaig sentir per primera vegada totes aquestes històries.
I allà vaig començar a entendre que les famílies són com els arbres. Creixen cap amunt, però les arrels s’estenen sota terra.
Les nostres passaven per Calonge, per Roma i per la Bisbal.
El meu camí
Quan em vaig casar amb Melcior de Ferrer i de Manresa, la història familiar va prendre un nou rumb.
Ell era músic i compositor, un home culte que havia estudiat fora i que estimava profundament la música.
Amb el nostre matrimoni, els Lloret, els Ponach i els Ferrer van quedar units.
Una nova branca de l’arbre començava.
Epíleg
Amb els anys he tornat més d’una vegada a Calonge.
Quan entro a l’església de Sant Martí, penso en tots aquells avantpassats que el meu pare m’explicava sota la palmera del jardí.
Els clergues de la família.
El cònsol que va viure a Roma.
L’advocat que va negociar amb el duc de Sessa.
Quan després torno cap a la Bisbal, penso en la casa del Raval i en aquella palmera que encara s’alça al jardí.
La palmera de vano ha crescut, però les arrels continuen al mateix lloc.
I mentre algú recordi aquesta història, els Lloret de Calonge continuaran vius en la memòria.
Bibliografia
AYMAR, Jaume (2004). Els Lloret de Calonge i la Bisbal. Estudis del Baix Empordà, núm. 23. Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà, p. 77-90.
