El castell de Begur, situat en un penyal sobre el poble, no només és un símbol de la vila per la seva presència imponent i estratègica, sinó també un punt clau per entendre la història de la població. Aquesta fortificació, envoltada de llegendes, de les quals ja parlarem en un altre article, i d’una àmplia documentació històrica, esdevé una de les mostres més representatives del passat medieval i antic de Begur. Però els seus orígens ens remunten a un moment molt més antic, fins al segle VI aC, quan la zona de l’actual castell es va convertir en un assentament ibèric.
Aquest punt elevat i estratègic va ser ocupat al segle VI aC per un poblat iber, pertanyent a la tribu dels indigets, del qual es van localitzar vestigis arqueològics durant unes excavacions realitzades l’any 1908, impulsades per l’historiador begurenc Salvador Raurich. Tot i que aquestes primeres troballes van ser especialment destacades, les investigacions més exhaustives van tenir lloc entre els anys 1943 i 1944, dirigides pel reconegut arqueòleg i prehistoriador Lluís Pericot, que van aportar evidències significatives sobre l’antiguitat i la diversitat de les ocupacions humanes en aquest indret.
Les excavacions van revelar un ric patrimoni arqueològic, amb materials que abastaven diverses èpoques. Entre les troballes més destacades hi havia objectes de la prehistòria, del període ibèric i també de l’època clàssica i medieval. Així, es van descobrir elements com:
- Una destral neolítica, que confirma la presència humana des de molt abans del període ibèric.
- Ceràmica indígena ibèrica, sense ornaments, decorada amb cordons o impressions.
- Fragments de ceràmica negra d’origen ibèric i peces decorades amb motius lineals.
- Ceràmica grega, una peça de les quals decorada amb el cap d’una dona, feta en tons vermellosos.
- Un fragment de ceràmica greco-italiota, de vernís negre, amb el relleu d’un cavall.
- Una moneda de bronze d’Empúries, amb inscripcions ibèriques, datada al segle II aC.
- I fins i tot una llàntia paleocristiana del segle III o VI dC, testimoni ja de l’època romana i paleocristiana.
Aquest conjunt tan divers de troballes testimonia la continuïtat històrica del territori i l’ús estratègic d’aquest punt alt al llarg de milers d’anys, convertint el castell de Begur en una joia no només del patrimoni medieval, sinó també de l’arqueologia ibèrica i clàssica.
El primer esment escrit del castell de Begur es remunta a l’any 1019, en un moment en què formava part de les disputes feudals entre els senyors locals i els grans comtats catalans. La font relata com el senyor feudal Arnust de Bigurio (nom que ja apunta al topònim actual de Begur) va participar com a observador en un conflicte entre la poderosa comtessa Ermessenda de Barcelona i el comte Hug d’Empúries, en disputa per la possessió de l’alou d’Ullastret. Aquesta menció no només constata l’existència del castell, sinó que situa el seu senyor com una figura clau en les aliances i les tensions territorials d’aquest període.
Arnust de Bigurio seria el primer senyor conegut del castell, però el seu govern acabaria amb la venda de la propietat: el seu successor, Udalard Gaufred, va vendre el castell a la comtessa Ermessenda de Barcelona, una de les figures més influents de l’època. Ermessenda, en la seva lluita pel poder contra els comtes d’Empúries, va utilitzar el castell de Begur com a peça estratègica, cedint el seu domini en feu a diversos nobles, com Artal Guadall, Amat Elderic d’Orís (senescal), Guillem de Bonadona, i més endavant Bernat Amat i Dalmau Bernat, senyor de Peratallada.
Durant els segles XII i XIII, el domini del castell de Begur va pertànyer principalment al llinatge dels Peratallada i posteriorment als Cruïlles de Peratallada com a resultat d’una aliança matrimonial. Ja al 1309, el rei Jaume II va atorgar els drets sobre el castell a Bernat de Cruïlles, oficialitzant així la baronia de Begur. Aquesta concessió no només era símbol de poder, sinó també una compensació pels serveis prestats per Bernat durant les croades cristianes contra l’emirat nassarita de Granada, que seguirien fins al setge d’Almeria.
El domini dels Cruïlles de Peratallada es va mantenir durant segles, però no sense conflictes. Al llarg del temps, els habitants de Begur van intentar alliberar-se del control feudal. Un primer intent de redempció del territori va tenir lloc l’any 1407, quan es van recollir 20.000 sous barcelonesos per retornar la jurisdicció al rei Pere III. Tanmateix, l’intent va fracassar, i no seria fins al 1604 quan l’últim baró vinculat al castell, Carles de Vilademany i Cruïlles, va vendre definitivament els drets a la universitat del poble, marcant l’inici del control municipal del castell.
La història del castell de Begur també està marcada per diverses destruccions, que en van deteriorar l’estructura fins a convertir-lo en ruïnes. Les primeres devastacions es van produir al segle XV, quan Joan d’Anjou, duc de Lorena, va ocupar i ordenar el desmantellament del castell per eliminar el seu valor estratègic. Posteriorment, durant la Guerra dels Nou Anys (1694), el duc de Noailles en va destruir novament les estructures. El cop final, però, arribaria al segle XIX, quan el general anglès Charles Doyle en va ordenar la destrucció definitiva.
Un dels episodis més destacats de la història del castell de Begur es produeix durant la Guerra del Francès (1808-1814). El 5 de setembre de 1810, el vaixell de guerra anglès HMS Cambrian va decidir atacar Begur després d’un intent fallit d’assalt al castell fortificat de les Illes Medes ocupat pels francesos. Les forces liderades pel general Charles Doyle van desembarcar a sa Riera i, recolzats per guerrillers locals, van assolir la victòria l’endemà contra les tropes franceses, destruint part de la guarnició local i carregant els canons del castell com a botí.
Avui dia, el castell de Begur és un conjunt en ruïnes que custodia una història mil·lenària. Des del seu valor arqueològic amb les restes de ceràmica ibèrica, grega i romana fins a la seva implicació en disputes feudals i episodis bèl·lics moderns, el castell és un símbol de la memòria històrica. Els esforços de restauració del camí d’accés, impulsats el 1908 per Salvador Raurich, són un homenatge a un patrimoni que avui s’ha convertit en un símbol d’identitat de Begur i de l’Empordà.
