Durant els segles XI-XIV, el petit castell de Saldet, actualment Sant Sadurní de l’Heura, es converteix en l'escenari de disputes de poder entre el bisbe de Girona, els canonges i un llinatge de castellans, nom que reben els que governen en un castell, obstinats a aconseguir la independència. Conflictes familiars, conspiracions, promeses trencades i guerres locals són el rerefons d’una història que barreja la fidelitat religiosa amb l’ambició terrenal. En un món on la paraula dels homes val tant com les escriptures, les passions humanes es despleguen al voltant d’un petit fort, aparentment insignificant, però que amaga les claus del poder territorial.
***
La pluja fina queia damunt la pedra vella del castell de Sant Sadurní, embolcallant-lo amb aquella humitat feréstega tan pròpia de la seva terra. Des del cim del turó, es podia veure clarament el poblet, aquelles cases humils que semblaven arrapar-se al peu del castell i l’església, com si cerquessin protecció. Al capdamunt del turó, imponent, es trobava un lloc de poder, on durant segles els mons del cel i de la terra havien xocat una vegada rere l'altra. Aquí va tenir lloc una història d’ambició, juraments trencats i una lluita eterna per la supremacia.
Quan l'any 1102 Bernat Amat, l'últim castellà dels Amat, abandonà Sant Sadurní per emprendre la seva peregrinació a Terra Santa, el destí del castell va quedar en mans de la Seu de Girona. Els canonges necessitaven una nova família fidel que custodiés i governés la fortalesa en nom del bisbe, però trobar algú digne no era tasca senzilla. Finalment, els triats van ser dos germans, Berenguer i Ramon Arnau, que semblaven idonis per assumir aquesta responsabilitat.
Però l'encomanda del castell no fou un procés senzill. El bisbe va exigir de Ramon Arnau que renunciés a les seves possessions a Sant Sadurní, declarant que totes serien propietat de la Seu. Si volia ser castellà, havia de posar-se al servei de Déu i dels canonges, sense condicions. Així, en un dia solemne a la catedral de Girona, Ramon Arnau es va agenollar davant el bisbe i va fer el jurament sagrat de fidelitat, tot signant la seva renúncia amb mà tremolosa. Però dins el seu cor, aquell jurament era una càrrega que no tenia intenció d’honorar.
Durant els següents anys, Ramon Arnau es va establir al castell com a senyor de facto, tot i que tècnicament no en tenia la plena propietat. Sota la seva direcció, la fortalesa va prosperar: les terres es conreaven amb èxit i es reconstruïren les muralles. Però la seva ambició no es conformava amb els límits imposats. Va començar a dubtar de la seva renúncia i, empès pel desig de restaurar les possessions, va prendre mesures radicals. Sense consultar l’Església, es va apropiar de camps propers que pertanyien a la parròquia per fer-hi deveses; va reinstaurar impostos feudals sobre formatges, palla i civada dels masos del poble; i s'atribuïa els delmes i els drets de firma sobre terrenys darrerament posats en conreu. Així, una nova discòrdia entre els castellans i la Seu es va anar gestant lentament, com una ferida latent.
Les tensions van arribar al seu punt àlgid quan Ramon Arnau va rebre l’excomunió, un càstig sever que el bisbe li imposà per trair el seu jurament. Però la por de perdre el favor diví no el va aturar. Com un home empès per una avarícia que no podia controlar, va continuar ampliant els seus dominis i reclamant delmes fora dels seus drets. Aquestes accions provocaren la ira del tribunal eclesiàstic, que el va jutjar, i fins i tot arribaren a utilitzar tècniques de coerció, com "la suspensió", per fer parlar els testimonis. Finalment, l’Església va resoldre en contra de Ramon Arnau, però ell no obeí completament el manament fins al cap d'anys, i sempre a contracor.
Els fills de Ramon Arnau, Ramon i Bernat, van créixer enmig d’aquest clima de dissidència i domini. Durant dècades, la família Arnau es va comportar com si fos propietària natural i legítima de Sant Sadurní. S’autoproclamaren "senyors" del castell i exerciren poder feudal sobre els vilatans, que es veieren obligats a acceptar el seu control tirànic. Els germans van seguir el conflicte amb l’Església, i Ramon, el fill gran, va consolidar el llinatge mentre Bernat, el segon fill, es va començar a moure secretament per evitar l’esfondrament de la família.
A principis del segle XIII, el poder de l’Església va començar a trontollar en diverses parts de Catalunya, i Sant Sadurní no en va ser l'excepció. Ramon d’Anglès, descendent dels primers Arnau, va enfrontar-se fins al límit quan el bisbe intentà imposar restriccions a les seves accions senyorials. Les disputes es multiplicaren, des del control del delme fins a acusacions de robatori a la comunitat local. La seva arrogància l’allunyà fins i tot de part de la seva pròpia família, incloent-hi la seva germana Guillema, vídua que assumí el govern del castell després de la mort del marit.
Amb els anys, la desobediència repetida dels descendents d’Arnau va esdevenir un problema insostenible per a la Seu. L’any 1319, després de segles de conflictes intermitents, l’Església va idear una solució radical. El bisbe Pere de Rocabertí, veient que el castell es trobava plenament sota el control de família Arnau, que actuava de manera independent, proposà una permuta definitiva: cedir el castell a la Mitra i recuperar el control directe sobre Sant Sadurní mitjançant un sistema militar més fort i centralitzat.
És aleshores quan Ramon Arnau, el castellà rebel, es trobà davant una situació insostenible. En veure que el poder episcopal s’acostava a ell amb força renovada, va decidir oferir homenatge al bisbe, intentant preservar alguna parcel·la de poder. Finalment, amb la mediació de nobles de la regió, es firmaren uns acords definitius, que acabaren amb el domini independent de la família Arnau sobre Sant Sadurní. El llinatge es va esvair amb el pas dels anys, i el castell entrà definitivament sota l’òrbita de la Seu de Girona. Així concloïa una arribada tardana de la pau, però només després de segles de disputes.
Avui dia, del castell de Saldet o Sant Sadurní de l’Heura, aquell que durant segles fou el centre de poder de senyors feudals, bisbes i castellans, només en queda el testimoni mut de la base del campanar de l’església parroquial. Aquesta discreta estructura, que passa desapercebuda per a molts visitants, és l'últim rastre visible de la fortificació que havia dominat el poble i les terres circumdants.
La història del castell queda marcada per segles de disputes, especialment entre els seus castellans i l’Església de Girona. Tot i que la documentació sobre la seva existència és prou rica en detalls durant els segles XI, XII i XIII, a partir del segle XIV, el rastre dels esdeveniments que transcorren entre les seves muralles s'esvaeix. No coneixem amb certesa els conflictes o els esdeveniments particulars que podrien haver precipitat la seva decadència, però sabem que l’any 1442, la jurisdicció del castell de Sant Sadurní passava definitivament a la Corona. Aquest fet marcava la fi de la relació feudal entre el castell i l’Església.
Què motivà aquest traspàs? Les fonts existents no ens ofereixen respostes clares. Les contínues tensions entre els antics feudataris i l’autoritat religiosa, així com l’existència de litigis similars en altres castells propers, permeten imaginar que disputes similars haurien acabat culminant amb la resolució d’adjudicar el control del castell directament al poder reial. Malgrat això, aquesta transferència no va significar una revitalització del castell; més aviat al contrari: tot sembla indicar que, ja durant els segles XVI o XVII, el castell es trobava en un pronunciat estat de ruïna.
Un nou capítol en la història d’aquesta fortalesa tindria lloc al segle XVIII. Amb l’estructura pràcticament en ruïnes i sense cap valor militar ni estratègic, el castell fou utilitzat com a pedrera per a la construcció d’una nova església parroquial al poble. Així, les pedres que durant segles havien format part d’una fortalesa medieval donaren pas a un espai de culte i reunió per servir als habitants de Sant Sadurní. No es tracta d’un fet inusual, ja que en altres indrets de la geografia catalana nombrosos castells en desús tenien una sort similar.
Pel que sembla, aquesta transformació també afectà la torre principal del castell, una estructura notable que, després d’algunes modificacions, acabà integrant-se en l’església parroquial, esdevenint la base del campanar. Així, malgrat la desaparició del castell com a fortificació, el poble manté encara una connexió física amb el seu passat medieval a través d'aquest modest testimoni.
Aquella fortalesa imponent que un dia dominà les terres de Sant Sadurní és ara només un record difús, conservat en documents antics, tradicions i en la mateixa pedra que dona forma a l’església actual. La seva història, plena d’ambició i conflictes, es va esvair lentament, però encara deixà una petjada en les pedres que sostenen el campanar, un record discret d’una època diferent.
Bibliografia
Marquès, Josep M. La senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de l'Heura, fins al 1319. Estudis del Baix Empordà, 1984, núm. 3, p. 71-106.
