Confrontació

Confrontació (1)

La siciliana és una cultura tan tradicional, tan retrògrada, que les qüestions de l’honor tenen encara avui moltíssima importància

Pau VidalAMIC
Pau Vidal AMIC

Aquesta vegada la sorpresa me l’he enduta jo. Quan he vist, com hauria vist qualsevol perquè aquí sí que l’etimologia no pot enganyar, que confrontació venia d’on venia, de seguida he pensat: ai que ens avorrirem. Front no sembla un terme gaire prometedor. I immediatament el déu dels etimòlegs m’ha enviat un llamp a fulminar-me.

D’entrada, es tracta d’una família de prop de tres dotzenes de membres, que, sense ser cap rècord, ja ofereix unes quantes possibilitats. I a fe que se n’hi troben. De fet, les tres branquetes que pengen dels verbs són segurament les menys interessants: enfrontar, confrontar afrontar. I així i tot ja tenen algun fill curiós, com per exemple afront, ‘ofensa greu feta a la cara, públicament’ i també ‘vergonya, deshonor’. Aquí no la fem anar gaire, ni tan sols literàriament, però en italià és mot d’ús molt corrent, i en sicilià encara més: affruntu. No deixa de ser lògic: la siciliana és una cultura tan tradicional, tan retrògrada, que les qüestions de l’honor tenen encara avui moltíssima importància (penseu que els mafiosos es defineixen ells mateixos com a “omini d’unuri”). Encara més desconeguda, però igual de simpàtica és confronta, ‘límit, terme o partió que divideix una heretat d’una altra’.

Passem a emocions més fortes. D’entrada, una branqueta constituïda per un sol membre és la de bifront, paraula que als no practicants de jocs de paraules segurament no els dirà res. Bifront com a adjectiu es pot aplicar a qualsevol cosa que ‘té dos fronts o dues cares’, i per tant podria pertànyer a àmbits com, posem, l’arquitectura o l’economia; però jo sempre l’he vista emprada precisament en el de la ludolingüística, i com a substantiu, per designar aquells mots que tenen un significat, llegits d’esquerra a dreta i un altre a l’inrevés, de dreta a esquerra; alerta que no és el mateix que un palíndrom, que vol dir el mateix de cara i d’esquena (rotor, per ex.); un bifront és el famós amor/Roma.

Un segon cas d’interès és enfront: generalment es fa servir com a adverbi (‘la casa d’enfront’), tot i que no a tot arreu perquè en algunes parles és percebut com a castellanisme i, per tant, rebutjat. De fet, en aquest ús és molt més estès davant: ‘la casa de davant’. Ara bé, la gràcia del mot és que també és un substantiu: ‘Part anterior d’una construcció, especialment d’un edifici. La bandera fou posada a l’enfront del palau’. Ignoro, tanmateix, si els professionals de l’arquitectura el fan servir habitualment.

La setmana entrant obrirem més fronts.

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

Comparteix
Escriu un comentari