Converses

Converses

Els jocs de paraules són un d'aquells trets culturals que divideixen la humanitat en dues faccions: els que fan gràcia i els que no

Pau VidalAMIC
Pau Vidal AMIC
Foto: R. F.

Verbívor com soc, no puc evitar, davant del mot d’aquesta setmana, que el cap se me’n vagi cap al joc de paraules que… Ah, que no el veieu? Sí, home, converses són… Té, saps què?, juguem-hi, va. Us deixo un parell de ratlles vejam si us ve al cap.
.
.
Què, ho tenim, oi? És clar, no era gaire difícil: converses és el participi arcaic de convertir, esdevingut adjectiu: convers, conversa, conversos, converses. Les convertides, doncs. Però alerta, que això només és el primer pas, és clar; si no, quina gràcia tindria?

De fet, els jocs de paraules són un d’aquells trets culturals que divideixen la humanitat en dues faccions: els que els fan gràcia i els que no. Que són majoria; els segons, dic. Però jo, que en soc practicant conspicu (per no dir un malalt absolut), sé que part de la mala anomenada que tenen entre els qui no els fan gràcia és culpa de la poca traça dels qui els practiquem. I poso aquest d’avui com a exemple: que conversa sigui alhora un substantiu (‘diàleg, xerrada’) i un adjectiu (‘convertida, traïdora’) no té gaire substància; o, en tot cas, no més que la majoria de mots polisèmics, que són legió. Si de cas, la gràcia naixerà de la destresa que tinguem a convertir-ho en una seqüència argumental lògica (o il·lògica, depèn), que provoqui aquell clic mental que ens sorprèn i ens fascina. Atenció, que no parlo d’acudits, eh? El joc de paraules és una altra cosa, és un esclat formal i conceptual alhora que ens excita la creativitat verbal tot posant l’invisible al descobert. Un exemple en són les definicions de crucigrames de l’escola anglesa, les de l’enginy. Per posar-ne un d’ara mateix: “Ni nena fent nones ni àvia argentina: minyona, infantona”, 6 lletres (Minimots de Vilaweb, 23/1/24). I la solució és NINONA, sinònim de noieta que s’empra a les Balears. Si us fixeu en la definició, veureu que les pistes que es donen tenen més a veure amb la forma del mot (el sufix -ona, l’adverbi negatiu incorporat: ni-nona…) que no pas amb el significat. Per això estimula una zona del cervell diferent de la que controla la semàntica.

Ho he dit al començament, que soc un verbívor sense remei. I amb tanta juguera m’he quedat sense espai per fer rodar el mot del dia. Una llàstima, perquè aquestes converses, aquestes traïdores que participen en les negociacions per formar govern, són… què, suggerent, oi? Va, us deixo que completeu la frase vosaltres mateixos. Però que tingui gràcia i faci fer aquell clic, eh?

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

Comparteix
Escriu un comentari