Em dic Joanet Miró i tinc divuit anys quan comença tot. Fins ara, la meva guerra havia estat el torn del pare, l’olor de fang humit i foc d’alzines, les mans sempre plenes d’argila que se m’assecava entre els dits com si volgués fer-se una pell nova. La Bisbal era això: terrissa, mercat i una remor de veus que cada divendres feia més ample el carrer Ample. Fins que un matí de juny la remor va canviar de to i algú va pronunciar, ben alt, una paraula que ens posà el món del revés: guerra.
L'11 de juny de 1808, la plaça bullia. S’hi constituïa la Junta de Govern, i es deia que el batlle, el doctor Pius Marquès i Alió, n’encapçalaria la feina, que calia organitzar els homes, trobar pólvora i cartutxos, i enviar gent a Girona i Figueres. Jo mirava el pare: no em va dir res, però a la seva manera —prement la mandíbula i fent un gest curt amb el cap— ja m’havia donat permís per ser home. A la tarda, un pregó: “Tots els veïns de setze a quaranta anys: a la plaça, que cal fer companyies.” Em tremolaven les cames, però vaig fer el pas. El fang de les mans es va eixugar de cop.
Dies després, van sortir dos-cents homes cap a Girona, amb en Joan Pinós com a cap. Aquell moment em va quedar gravat pel soroll dels passos sobre l’empedrat i pels ulls humits de les dones. La mare duia el davantal tacat de farina, i jo, que m’esforçava per semblar valent, li vaig fer un petó a la galta i li vaig prometre tornar. Alguns van riure i van cantar; jo només sentia l’eco del meu cor.
L’estiu fou una escola massa dura. Ens arribà la notícia de la mort d’en Miquel Buhigues, un estudiant que havia sortit amb nosaltres i que va caure a Palol. El van enterrar a la vila. Recordo el silenci dels companys mentre el rector deia les paraules de sempre, que aquell dia, però, pesaven com una llosa. Vaig comprendre que la guerra ja no era un rumor: era una mà freda posada sobre l’espatlla.
I llavors vingué el desembre. Es parlava d’un general francès que s’acostava amb tot l’Estat Major. La nit abans, a casa, vam amagar el blat sota el llit i el vi en un clot al pati. Algú va dir que el general Saint-Cyr era a tocar i que la Junta volia negociar per salvar-nos del saqueig. No sabíem si era valentia d’una altra mena o por; sabíem, això sí, que les nostres cases i les criatures eren dins d’aquella decisió.
L’endemà, a les onze, els francesos entraren a la vila. Els uniformes brillaven com si fessin festa, i a mi em bullia la sang. El president i uns quants vocals els sortiren a rebre; es digué que així s’evitarien malvestats i que només s’allotjarien els caps, que el dipòsit de provisions es mantindria gairebé sencer. Després ens arribà l’esbroncada del marquès de Lazan, que ens titllava de poc patriotes. Entre la prudència i l’orgull, la vila quedava com una cassola sobre el foc: si no la vigiles, s’enganxa.
El 1809 fou l’any que em va fer gran a l’engròs. A l’abril, al pont de Gualta, vam frenar un pas enemic. Recordo el vent del Ter a la cara i el so d’un tret que m’esquinçà el barret sense tocar-me el cap —i encara ara, quan bufa tramuntana, noto aquell fred allà on hauria pogut quedar el buit. Ens comandava l'Isidre Pagès, mestre de primeres lletres; el respectàvem perquè parlava clar i disparava dret. Aquell dia vam aguantar. Ens vam mirar amb una alegria bruta, de fang i suor. Vam tornar a casa amb les cames com pals i un somriure que feia nosa, perquè sabíem que no s’havia acabat res.
I no s’havia acabat. L’11 de maig, van tornar. Més francesos, més soroll, més pólvora. Vam resistir fins que el pont fou un infern. Vaig sentir algú cridar el nom del mestre Pagès i, en girar-me, el vaig veure caure. Vaig córrer, però només vaig arribar a subjectar-li el cap. Ell, amb els ulls oberts i la boca plena de sang, va moure els llavis: “No deixeu… el pont.” No vaig entendre la resta. A la tarda, el Ter baixava impertorbable, com si res del que fèiem li importés el més mínim. Aquell dia vaig aprendre que l’aigua és més antiga que qualsevol guerra i que, per això mateix, la memòria que en queda som nosaltres.
Aquell any també l'Antoni de Cabrera caigué defensant Palamós. A la Bisbal, els francesos hi entraren de tant en tant com qui travessa el pati d’altri sense demanar permís. I quan Girona capitulà al desembre, ens posaren maire i Consell Municipal a la francesa. Canvien els noms, pensàvem, però el que pesa és el mateix: impostos, requisicions, requadres, ordres.
Però el 1810 ens va regalar un respir d’orgull. El 14 de setembre diuen que l’O’Donnell havia traçat una jugada que faria parlar. A la vila, de bon matí, una sacsejada: els alemanys de la guarnició corrien, les dones tancaven finestres, i els homes ens miràvem com si ens haguéssim posat la mateixa pell. Des de casa de ca la tia Caterina, vaig disparar a través d’un forat de la finestreta. El carrer feia l’olor punyent de la pólvora. Vaig veure com un oficial que brandava l’espasa s’entrebancava amb el còdol del portal i queia com un sac.
Algú va cridar que l’O’Donnell era al pont Vell i que l’havien ferit mentre ordenava la rendició del castell. No el vaig veure de prop —jo era massa ocupat intentant no morir—, però l’eco de la seva figura ens omplí els pulmons. Més de mil presos, es comentava a cau d’orella, dos coronels, cinquanta-sis oficials, un botí que semblava increïble. Aquella nit, el pare i jo vam menjar pa i vi com si fóssim rics, no pas per la quantitat sinó per la dignitat tornada. L’endemà ja corrien altres veus: represàlies, arrestos de civils en altres llocs per compensar els capturats a la Bisbal. La guerra sempre et cobra les victòries amb interessos.
1811 i 1812 foren les anyades del cansament. El nou maire, Josep A. de Balle i Milans del Bosch, feia mans i mànigues —diuen— per alleugerir les càrregues, però els oficials demanaven taula parada i donatius amb una polidesa d’agulla que igualment et travessava la pell. Ens van dir que la guarnició ens protegía dels bandolers; jo pensava que, si la protecció era buidar-nos els graners, ja havíem fet curt de gràcies.
Després vingué 1813, acompanyat d'una ordre que semblava inventada per algun esperit maligne amant de les llargues nits: posar fanals a les cantonades principals, cinc “réverbères”, perquè la vila restés il·luminada i vigilada. La Bisbal a la claror forçada d’un oli tristo: els carrers semblaven escenari i nosaltres, comparses amb por de parlar massa fort. Quan vaig penjar el fanal al racó de casa, vaig tenir la sensació que posava ulls a la fosca.
Tot plegat em va anar fent vell amb pressa. Els dimecres de mercat van anar tornant, però més prim el cistell i més dures les mans. La Maria, la veïna, em va mirar un dia i em va dir que encara ens casaríem quan tot passés. Li vaig respondre que primer caldria sobreviure. Vam riure a mitges, amb aquella alegria curta que s’escola per sota de la porta abans no la tanquis.
El 1814 portava la paraula final escrita a la vora, però encara feia mal. Aquell 20 de febrer, fins i tot els balls de carnaval quedaren reglamentats: a la tarda, fins a fer-se fosc, sota la mirada dels oficials. La festa, com una criatura castigada de cara a la paret, només podia moure els peus quan li deien.
I el 24 de febrer la vila s’hagué d’engalanar per rebre el mariscal Suchet. Les autoritats netejaren els carrers com si la pols fos culpa nostra, i nosaltres ens posàrem la roba bona, que ja no feia olor de festa sinó d’obedient cansament. El mariscal s’hostatjà en una casa noble a la plaça i rebé els consellers; jo el vaig veure passar de lluny, envoltat de sabres i galons, i vaig pensar que hi ha poder que no s’atura ni per mirar les esquerdes del terra que trepitja.
Aquell mateix any alguns que havien servit l’administració francesa —que havien signat papers i fet diligències amb el segell imperial— continuaren en càrrecs amb la Restauració. Em vaig mossegar la llengua: potser no tot és traïció ni tot és heroisme. A vegades, sobreviure és l’únic ofici possible.
Ara escric això quan ja ha callat la pólvora. Torno al torn amb el pare, i el fang té la mateixa olor que el primer dia, però les meves mans no són les mateixes. Quan el torn gira, m’agrada pensar que modelar és una manera de tornar a donar forma a allò que la guerra ha deixat trencat. Faig olles i càntirs més gruixuts, perquè he après que la vida pica fort i que tot necessita una mica més de paret per no esberlar-se.
A vegades somio amb l’Isidre Pagès. El veig caminant pel pont de Gualta, amb un llibre sota el braç en lloc de l’escopeta, i m’ensenya a llegir una paraula que se’m resisteix: paciència. Quan em desperto, el sol entra per la finestra del taller i escalfa la pols en suspensió; sembla que balli. La Maria riu al carrer amb la seva mare; jo surto i li dic que encara ens casarem. Em torna la broma: “Quan acabis de fer ampsa amb els càntirs.” Així és com es cura el país: amb paraules petites i mans ocupades.
Però no vull que s’oblidi res. Que la Junta que vam fer, amb Pius Marquès al capdavant; que el desembre dels francesos dins la vila i la negociació per salvar-nos el pa; que la mort d’en Buhigues i la del mestre Pagès; que la jugada d’O’Donnell i la ferida al pont Vell; que els fanals imposats i els balls vigilats; que el mariscal allotjat com si la vila fos una hostatgeria. Tot això ha fet de nosaltres el que som. No una història de pedra —que la pedra també es trenca—, sinó argila que es pot reformar i endurir al foc.
La mare diu que l’àguila napoleònica se’n va, però que les ombres queden. Jo li responc que també queden les veus: la dels que no hi són i la dels que hi som, que ensenyarem als fills a fer cantar la terra, com deia el vell terrissaire del mercat. I si algun dia algú pregunta què fou la Guerra del Francès a la Bisbal, li diré que no hi ha una sola resposta: hi ha la por d’una família guardant blat sota el llit; hi ha el crit d’un jove al pont; hi ha la tinta d’un “maire” sobre un decret; hi ha la pólvora i la polidesa, l’orgull i el càlcul. I hi ha —sobretot— un poble que, com el fang, va saber aguantar la forma mentre tot tremolava.
Ara, quan poso un càntir nou al prestatge i li passo el polsim de cendra que li dóna aquella pell suau, penso que potser el que hem guanyat és això: la voluntat de seguir fent. I em sembla sentir, des del pont Vell, la veu d’en Pagès que em diu que estigui tranquil, que el Ter segueix baixant i que la vila, mica en mica, tornarà a fer mercat els divendres com si res, però recordant-ho tot.
Perquè recordar és la nostra manera de no tornar a perdre el que vam aprendre.
—Joanet Miró, terrisser
La Bisbal d’Empordà, any del Senyor de 1814
Epíleg històric
Tot i que el relat que heu llegit és en primera persona i amb un protagonista fictici, els fets que descriu corresponen a la realitat històrica de la Bisbal d’Empordà durant la Guerra del Francès (1808–1814), tal com recull Pere Lloberas a Un segle de vida bisbalenca (1969).
- 1808: Es constitueix la Junta de Govern de la Bisbal, presidida per Pius Marquès i Alió. Es fa l’enrolament dels homes de 16 a 40 anys i s’envien sometents a Girona i Figueres. L’11 de desembre, el general Saint-Cyr entra a la Bisbal i la Junta negocia per evitar el saqueig.
- 1809: Els sometents de la Bisbal participen en els combats de Gualta. Primer resisteixen (21 d’abril), però l’11 de maig són derrotats i mor el cap del sometent, Isidre Pagès, mestre de primeres lletres. El juliol mor també Antoni de Cabrera defensant Palamós. Després de la capitulació de Girona (desembre), la Bisbal passa a ser administrada pel sistema francès amb un maire i un Consell Municipal.
- 1810: El 14 de setembre, el general Enrique O’Donnell sorprèn la guarnició francesa de la Bisbal i captura més de mil soldats i oficials, amb l’ajut de paisans bisbalencs. O’Donnell resulta ferit al Pont Vell.
- 1811-1813: S’estableix la rutina de la dominació napoleònica. El nou maire, Josep A. de Balle i Milans del Bosch, intenta pal·liar les càrregues, però la vila pateix contínuament requisicions i allotjament de tropes. El 1813 es decreta la instal·lació de cinc fanals als principals carrers per al control nocturn.
- 1814: El 20 de febrer s’imposa un horari restringit als balls de carnaval. El 24 de febrer el mariscal Suchet arriba a la Bisbal i és rebut oficialment. Amb la retirada de les tropes franceses i la Restauració borbònica, molts antics càrrecs municipals continuen a l’administració local.
Aquest mosaic de fets mostra com la Bisbal es trobà atrapada entre resistència i submissió, vivint alhora gestes de coratge i pactes de supervivència. El relat fictici de Joanet Miró n’és només un reflex possible, però la memòria històrica, recollida en la documentació de l’època, confirma que la comunitat bisbalenca va patir i resistir amb una dignitat que encara avui ressona en la història local.
Bibliografia
Lloberas, Pere. Un segle de vida bisbalenca. La Bisbal d’Empordà: Gràfiques Gispert, 1969.
