Des del balcó de casa, al carrer Ample, contemplava una de les imatges més esperades de l'any. Sota meu, el carrer havia desaparegut sota les catifes de flors. Pètals de clavell, ginesta, roses i fulles verdes dibuixaven formes i colors que transformaven les llambordes en una obra d'art efímera. Els balcons lluïen domassos i cobrellits, i l'aroma de les flors s'escampava per tota la vila.
La processó havia sortit de Santa Maria. Després de travessar la plaça Major, havia baixat cap al Portal de la Riera, havia recorregut el carrer dels Xais, la plaça de la Llibertat i les Voltes. Ara avançava lentament pel carrer Ample, entre una pluja de pètals que queien des de les finestres obertes.
Passaven els estendards, les confraries, els homes de la vila i els infants que estrenaven les seves millors robes. Les nenes escampant pètals davant el Santíssim i els nens amb un lliri a la mà. Darrere, sota el tàlem, avançava solemnement el Santíssim, mentre les campanes de Santa Maria repicaven amb tota la seva força.
Quan la processó desapareixia carrer de Sant Jaume avall, tots sabíem que el moment més esperat encara havia d'arribar.
La multitud es concentrava de nou a la plaça Major. Davant les escales de Santa Maria, sota la mirada de centenars de persones, començava l'espectacle que donava sentit a tota la festa.
Damunt les escales, un flabiol, una tarota i un tamborí interpretaven una melodia antiga. Era una música que semblava sortir de la mateixa pedra de l'església, una música que havia acompanyat generacions de bisbalencs molt abans que nosaltres.
Llavors apareixia l'Àliga.
Daurada, majestuosa, coronada, avançava amb una solemnitat que imposava silenci. Cada moviment seguia el ritme de la música. Girava lentament, s'inclinava davant el temple i descrivia figures elegants davant les escales. No semblava una bèstia, sinó una reina. Era la mateixa ciutat de la Bisbal retent homenatge al Santíssim.
La plaça sencera contenia la respiració.
Però de sobte, una tronada de petards esclatava a l'altra banda de la plaça.
Arribava el Drac.
No era el monstre terrible dels contes. El seu cap tenia alguna cosa de familiar, gairebé d'entremaliat. Més que el cap d'una fera semblava una antiga gàrgola escapada d'algun temple romànic. Els ulls grossos, la boca oberta, les formes exagerades. Però allà on les gàrgoles escupen l'aigua de la pluja, ell escopia foc.
Batia les ales, sacsejava el coll i avançava entre fum, espetecs i espurnes. Els nens reculaven una mica, però sense deixar de mirar-lo. Tots l'esperàvem cada any.
Amb obstinació, el Drac intentava enfilar les escales de Santa Maria. Pujava uns esglaons entre petards i fum, movent aquell cap grotesc i simpàtic de gàrgola foguera. Semblava convençut que aquell any sí que aconseguiria arribar fins a la porta del temple.
Però l'Àliga ja l'esperava.
Al so de la tarota, del flabiol i del tamborí, la figura daurada girava solemnement davant seu. No atacava. No en tenia cap necessitat. Cada moviment era una resposta. Cada volta, una negativa. Cada reverència, una demostració de força serena.
El Drac s'encarava a l'Àliga una vegada i una altra. Batia les ales, escopia foc, intentava avançar. Però acabava reculant sempre. L'agitació del foc no podia res contra la calma majestuosa de l'ocell coronat.
I és que aquella no era només una dansa.
Era una història antiga que tothom entenia sense necessitat de paraules.
El desordre contra l'ordre.
La foscor contra la llum.
El mal contra el bé.
Finalment, derrotat, el Drac girava cua. Entre una última pluja d'espurnes i petards, marxava plaça amunt. Els infants l'acomiadaven amb crits i rialles mentre ell desapareixia lentament entre el fum.
L'Àliga restava sola davant les escales de Santa Maria.
La música s'anava apagant.
La plaça esclatava en aplaudiments.
I un any més, davant dels ulls de tota la vila, el bé havia vençut el mal.
Quan el silenci tornava a la plaça, jo continuava observant les darreres volves de fum que s'enlairaven cap al cel de juny. Pensava que aquell mateix combat simbòlic l'havien contemplat els meus pares, els meus avis i els avis dels meus avis. Potser des d'aquest mateix carrer, potser des d'aquest mateix balcó.
I comprenia que el Corpus no era només una festa.
Era la memòria viva de la Bisbal, avui desapareguda.
