Les èpoques d'eleccions i per tant d'enrenou polític són molt productives per a pescar en les aigües de la terminologia (i de l'ús impropi que se'n fa, també). Però aquesta vegada he volgut fer un exercici diferent, per això els rodalmots d'avui i de la setmana entrant seran menys entomològics i més diguem sermonaires.
La cosa té origen en una piulada del president Aragonès del dia 16 de març, l'endemà no l'altre de la convocatòria, que deia això: "El 12 de maig hi haurà una dicotomia que hem de tenir molt clara. Ens dirimirem si lidera aquest país un president de Catalunya o un delegat de la Moncloa, que no es plantarà davant de Pedro Sánchez per aconseguir el traspàs de Rodalies ni defensarà la llengua a tot arreu". Què, què us sembla?
Us deixo que el torneu a llegir amb calma, va. No tenim pressa (i no és cap acudit, he he). Sobretot, fixeu-vos-hi bé, que no ens passi com és freqüent a can Twitter, que proposo uns exercicis gramaticals que la meitat dels qui hi participen no resolen bé perquè han llegit l'enunciat massa de pressa i no han entès el que s'hi demanava (una epidèmia en augment, aquesta de llegir més de pressa del compte). Ho dic perquè si a algú se li ha acudit que aquell 'a tot arreu' del final hauria de ser 'arreu' a seques, que sàpiga que l'erra de mig a mig (per culpa de la llengua artificiosa dels mitjans cada dia m'hi trobo més, amb aquesta convicció sense fonament).
La primera frase va bé, tot i que el terme dicotomia sempre genera certa ambigüitat, perquè no estem gaire segurs de què vol dir exactament. Però aquí funciona, o sigui que endavant. És a la segona que apareix el problema: "ens dirimirem si lidera aquest país..." Ens dirimirem? Uix, grinyol. Què ha volgut dir el president? Tal vegada que "dirimirem si aquest país..."? O potser "ens disputarem si aquest país..."? Segurament una barreja de totes dues coses. O, més ben dit, segurament una cosa que ell tenia clara al cap, i que a nosaltres tampoc ens costa gota d'imaginar, però que, en canvi, no ha expressat amb el verb adequat.
Si els lapsus linguae van ser un gran viver d'informació per a la psicoanàlisi (en Freud hi sucava pa), per als professionals de la llengua encara més. Per això la setmana entrant farem dues hipòtesis sobre els motius d'aquest, i ho rematarem amb una revelació relativa al verb que el president, involuntàriament, va fer saltar a la palestra. Mentrestant, bona Pasqua a tothom.
