A tocar de Serra de Daró, allà on el riu serpenteja lentament entre camps, hortes i recs, els pagesos sempre han sabut que l’aigua és vida… però també que no tot el que hi ha a la vora del riu es pot explicar.
Aquesta és una història que, segons deien els més vells, havia passat de debò.
Fa molts anys, quan el Daró encara regava amb força els camps de la plana, vivia a la zona un pagès anomenat Esteve. Era un home treballador, de poques paraules, acostumat a llevar-se abans que claregi i a tornar a casa quan el sol ja s’amagava darrere les muntanyes de Foixà.
Aquell any, però, havia estat especialment dur.
La pluja no arribava, els recs baixaven minsos i la terra s’esquerdava sota els peus. L’Esteve mirava el cel cada dia, però els núvols passaven de llarg. I a mesura que passaven les setmanes, la preocupació es convertia en desesperació.
Una matinada, abans de sortir el sol, va decidir acostar-se al riu per comprovar si encara hi quedava prou aigua per salvar, si més no, una part de la collita.
Quan hi va arribar, el silenci era estranyament profund. Ni ocells, ni vent. Només el fil d’aigua lliscant lentament.
I llavors la va veure.
Asseguda a la vora del riu, amb els peus gairebé tocant l’aigua, hi havia una dona. Duia els cabells llargs, foscos, que li queien esquena avall, i es pentinava amb una calma que no semblava d’aquest món.
L’Esteve es va aturar en sec.
No era normal trobar ningú a aquella hora, i menys encara en aquell indret. Va pensar que potser era alguna dona del poble… però hi havia alguna cosa que no encaixava. La quietud. La manera com la llum tènue de l’alba semblava envoltar-la.
Va fer un pas endavant.
La dona, sense girar-se del tot, va inclinar lleugerament el cap, com si ja sabés que ell era allà.
—No t’hi acostis més —va dir, amb una veu suau, però clara.
L’Esteve es va quedar glaçat. No tant per les paraules, sinó perquè, en aquell instant, va entendre que allò no era una trobada qualsevol.
—Necessito aigua —va respondre ell, amb un fil de veu—. Els camps moren.
La dona es va girar aleshores. Els seus ulls eren profunds, d’un color difícil de definir, com l’aigua quan reflecteix el cel.
—El riu no és teu —va dir—. Ni de cap home.
L’Esteve, cansat i anguniat, va fer un pas més.
—Sempre ha estat nostre. Els nostres pares ja en vivien.
La dona va negar lentament amb el cap.
—Vosaltres en viviu. Però no en sou amos.
Durant uns instants, cap dels dos no va dir res. Només el so suau de l’aigua.
—Si agafes més del que et pertoca —va continuar ella—, el riu també reclamarà.
L’Esteve va callar, però dins seu la necessitat era més forta que la por. Va mirar el cabal, escàs però encara viu, i va prendre una decisió.
Aquell mateix dia, va obrir més recs dels que li corresponien.
A la nit, el cel va canviar.
Els núvols van arribar de cop, espessos, foscos. I abans de mitjanit, una tempesta com feia anys que no es veia va descarregar sobre la plana. La pluja que tant havia esperat va caure amb una violència desmesurada.
El Daró, que al matí semblava gairebé esgotat, es va desbordar.
Els camps van quedar negats. La mota es van trencar. L’aigua baixava amb una força impossible d’aturar.
L’Esteve, despert pels trons, va sortir corrents cap als camps. Però quan va arribar a la vora del riu, va veure que ja era massa tard.
I enmig de la riuada, entre la foscor i els llamps, la va tornar a veure.
Dreta sobre l’aigua. Immòbil. Observant.
No hi havia ràbia en la seva mirada. Ni tampoc pietat. Només una mena de tristesa antiga, profunda, com si aquell desenllaç hagués estat inevitable.
L’endemà, el riu tornava a baixar tranquil, com si res no hagués passat.
Però els camps de l’Esteve havien quedat malmesos, i durant molt de temps no en va poder treure gairebé res.
Diuen que, a partir d’aquell dia, mai més no va agafar del riu més del que li tocava. I que, fins i tot, hi havia matins que s’hi acostava en silenci, deixant-hi una mica de pa o vi a la vora, com a ofrena.
Amb els anys, la història es va anar escampant.
Encara avui, a Serra de Daró, hi ha qui diu que, quan la boira s’aixeca damunt el riu Daró i el món sembla aturar-se per un instant, es pot entreveure una figura a la vora de l’aigua.
Pentinant-se els cabells.
Esperant.
I recordant, en silenci, que hi ha coses que no pertanyen als homes.
