Les nits d’estiu al Baix Empordà són màgiques. Un silenci vellutat embolcalla les muntanyes i les rieres, només trencat pel xiuxiueig de l’aigua que corre entre les pedres. A prop de Calonge, sota la llum platejada de la lluna, la riera brillava amb un encant especial, com si amagués secrets que només la foscor era capaç de revelar. Entre els habitants del poble hi corria una antiga història, una que es repetia generació rere generació; la història d’una misteriosa criatura, una dona d’aigua que habitava en aquelles terres.
Diuen que, sota els corrents de la riera, hi havia basses tranquil·les i amagades, envoltades per un verd dens de plantes que semblaven alienes al pas del temps. Era allà —o almenys això creien els vells del poble— on vivia aquesta dona d’aigua. Els més atrevits, aquells que havien caminat per la riera en nits de lluna plena, afirmaven haver vist la seva figura; una ombra allargada, que semblava ballar sobre l’aigua. Era alta i esvelta, amb una cabellera llarga que fluïa com si formés part mateixa del corrent. La seva bellesa era un reflex de la natura: pura, impecable i impossible de capturar.
La història va començar molts anys enrere, quan el món encara era ple de creences màgiques i els humans convivien amb respecte amb tot allò desconegut. A la riera, semblava que el temps s’aturava, i només aquell que portava un cor net podia entendre l’encanteri que l’envoltava.
Un d’aquests humans va ser en Llorenç, un jove de Calonge que passava les tardes treballant les terres del seu pare. El noi estimava la natura més que res al món. El seu lloc predilecte era la riera. Sovint seia en silenci sota els oms gegants que s’arraulien a la llera i escoltava l’aigua serpentejar entre les roques en un concert constant. Hi ha qui diu que els qui estimen la natura amb aquesta veritat al cor són capaços de sentir coses que els altres no poden; potser, per això, ell va ser el primer a veure-la.
Una nit d’agost, amb l’aire suau de la matinada, en Llorenç va anar a la riera com solia fer sempre que els pensaments l’aclaparaven. Estava assegut a la riba quan el va sorprendre un soroll estrany, com si fos un cant, però un cant que semblava sorgir de la mateixa terra. La seva primera reacció va ser la por, però no un temor desagradable; era com si l’ànima l'avisés que estava a punt de presenciar quelcom absolutament extraordinari. Es va girar cap al corrent d’aigua i llavors la va veure.
Era allí, a l’altra banda de la riera. Els seus cabells resplendien sota la llum de la lluna, i els seus ulls, de color cristal·lí com les aigües més pures del Pirineu, el van observar fixament. El cant que sentia no venia d’ella directament, sinó de tot el seu voltant. Era com si la seva presència animés la natura a cantar.
En Llorenç, bocabadat, no va poder dir res en aquell moment. Simplement es va quedar mirant, esperant un gest o una senyal. Però ella, conscient de la seva presència, es va limitar a somriure amb una dolçor que mai havia vist. El noi va sentir l’impuls d’apropar-se, però quan va fer la primera passa endavant, ella es va fondre amb l’aigua, convertint-se en un ràpid llamp que va desaparèixer riera avall. Tot quedà en silenci.
Durant dies, en Llorenç no podia treure’s aquella imatge del cap. Qui era? Era real o només fruit de la seva imaginació? Sense dubtar-ho, va tornar nit rere nit al mateix lloc, amb l’esperança de retrobar-la. Finalment, la va veure de nou. Aquesta vegada va ser ella qui parlà.
—Per què em busques, Llorenç? —Li va preguntar amb una veu melodiosa que semblava sorgir directament del vent.
El noi es quedà perplex. Com sabia el seu nom? Però no va trigar a respondre.
—No sé per què. Només sé que no he vist res tan bonic en la meva vida.
La dona va somriure de nou, però els seus ulls amagaven una tristesa profunda.
—I per això em busques? Per col·leccionar bellesa? Per dominar-la, com fa la vostra espècie?
—No! —va exclamar ell enèrgicament—. No vull fer-te mal ni dominar res. És només que... el teu cant m’ha captivat, i no puc deixar de pensar en tu.
Aquestes paraules semblaven haver tocat algun punt sensible dins d’ella; els seus ulls es van suavitzar, i per primera vegada va abaixar la guàrdia. La dona d’aigua li va prometre que li parlaria més sovint, però amb una condició: mai, sota cap circumstància, no podria tocar-la. Una sola carícia humana trencaria per sempre la seva essència màgica i, encara pitjor, li costaria la vida. Quan el noi va accedir, va començar una relació màgica entre tots dos.
Nit rere nit, la dona d’aigua li explicava històries que parlaven de temps antics, d’éssers que havien viscut en harmonia amb els humans abans que aquests es tornessin avariciosos i destralers. Però aviat, tal com passa en totes les històries d’amor impossible, aquell pacte es va fer insostenible, perquè el desig de Llorenç d’abraçar-la augmentava amb cada trobada, i el cor del noi lluitava contra els límits que ella li havia imposat.
Una nit plujosa, mogut per l’impuls i la desesperació de veure-la marxar per sempre, Llorenç va intentar prendre-li la mà. Només va tocar la seva pell uns segons, el temps suficient perquè un crit d’agonia sortís dels llavis de la dona d’aigua. Els seus cabells van lluir com una cascada d’argent durant un instant, i després es va fondre amb les aigües. Aquella va ser l’última vegada que Llorenç la va veure.
Des d’aquella nit, la riera de Calonge mai va ser la mateixa. Les aigües eren més salvatges, més impredictibles, com si estiguessin ofeses. Els pobletans es van acostumar a respectar la natura encara més, conscients que potser havien perdut un fràgil equilibri. I encara avui, sobretot en les nits més tranquil·les de lluna plena, diuen que es pot sentir el cant de la dona d’aigua, com un record dolç d’un amor condemnat a fracassar.
