Diuen que fa molt i molt de temps, quan les muntanyes que coneixem ara com les Gavarres encara feien olor de cendra i fum, es van alçar de la terra amb la força del foc. Al principi, tot era erm. Ni plantes, ni arbres, ni ocells. Era un lloc jove i desbordant d’energia, però el foc constant no deixava espai per a la vida. La gent de la plana ho sabia i, amb paciència, va esperar. Sabien que les muntanyes, quan es refredessin, oferirien alguna cosa de valor, perquè tot comença en el caos abans de trobar el seu lloc.
Van passar anys, potser segles, fins que les muntanyes van deixar de cremar i van començar a transformar-se. La pedra tosca, que semblava inútil per a molts, va esdevenir imprescindible. En un temps en què l’aigua desapareixia massa de pressa per la set de la terra, la pedra tosca era l’única manera de fer neta la roba, gràcies a la seva aspresa amable.
Un dia al matí, una noia jove va decidir anar a buscar un cove ple d’aquella pedra per vendre-la al mercat del divendres. La seva vida era com la de qualsevol altra, però aquell dia el seu camí la va portar a trobar-se amb el més inusual dels destins. Mentre passejava pels corriols de les Gavarres amb el seu cove, va sentir una presència al seu darrere. Girs, remors i passos feien que un calfred li recorregués l’esquena. Amb el cor a la gola, es va girar i va veure’l: era un drac.
Però no era un d’aquells dracs formosos que s’expliquen a les històries dels trobadors. Aquest era desmanegat, estrany... i una mica grotesc. La seva pell era d’un to marró rovellat tirant a negrós, el cos li feia forma botida com un bocoi i les ales eren tan petites i desiguals que semblava impossible que pogués volar. Però el més inquietant eren els seus ulls. Hi havia alguna cosa d’humana en aquella mirada, una tristesa suau i una mena de fascinació, i no deixava mai de somriure tot ensenyant la seva llengua bífida.1
El drac s’havia enamorat d’aquella noia. Feia setmanes que, d’amagat, la seguia pels camins quan anava a buscar pedra tosca. Perquè sí, encara que sembli estrany, fins i tot els dracs s’enamoren, encara que no tinguin cap possibilitat d'ésser correspostos.
Quan el drac la va veure de prop, li va dir tot cridant:
—Atura’t! No tinc cap intenció de fer-te mal, només vull parlar amb tu!
Però, com era de preveure, la noia no tenia cap intenció d’esperar a veure què podia voler aquella bèstia. Sense mirar enrere, va arrencar a córrer com mai no havia corregut. El drac va intentar seguir-la, però, tot i les seves ales petites, no era àgil. La seva veu ressonava per tota la muntanya:
—No t’espantis! Només vull que m’escoltis!
El pànic creixia en la noia, que no podia concentrar-se en res més que escapar. Les seves passes van ser cada cop més ràpides, però en un moment de descuit, va relliscar. Va caure en una esquerda profunda i la foscor la va engolir. Silenci.
Quan el drac va arribar al lloc on les seves passes s’havien aturat, no la va veure, i un altre sentiment el va envair: la desesperació. La noia havia desaparegut, i ell, tan poc hàbil com era, no podia fer servir el nas per trobar-la. El foc i el sofre que portava dins l’havien deixat gairebé cec d’olfacte. Tot i així, no es va rendir.
Va enfilar-se al cim més alt de les Gavarres i, amb totes les seves forces, va començar a gratar la terra. Volia fer un forat tan gran que arribés a qualsevol lloc on ella pogués estar. Va gratar durant hores, i després es va desplaçar a un altre cim, i a un altre, i a un altre. Va continuar fins que les Gavarres van quedar plenes de rases i solcs profunds, que després es convertirien en els torrents i rieres que coneixem avui.
Amb el cor trencat i el cos esgotat, finalment, la noia va aparèixer. No havia caigut gaire profundament, i gràcies a aquells solcs havia trobat un camí per sortir. Quan els seus ulls es van creuar, van saber que mai no podien ser amics, mai no podien compartir res més. Ella va tornar al seu poble i ell va desaparèixer en silenci entre els cims.
Amb el temps, la Laia va seguir anant a les Gavarres a buscar pedra tosca. Al principi li feia por, però al final va establir una mena de rutina amb el drac. Ell li feia camí pels corriols més perduts, s’esforçava a fer-la riure i l’ajudava a trobar les pedres millors. Ella li explicava històries i el drac sempre feia veure que ho entenia… perquè què havia de fer?
Però les visites van ser més escasses amb el temps fins que, un dia, li va dir al drac amb tendresa:
—Aquest és el darrer cove. No tornaré més.
El drac no va respondre, només la mirava mentre marxava per última vegada. Quan el so dels seus passos es va perdre a la llunyania, va pujar a la muntanya més alta i allà es va posar a plorar. Plorava tant que les seves llàgrimes salades i amargants van omplir tots els gratalls que havia fet en la seva recerca. Els homes, més tard, donarien noms a aquells torrents: el Vilar, la riera de la Marqueta, el torrent de les Olles, el de Sant Nazari, la riera de Xartell, el torrent de la Rovira, el Daró... cada riu i cada riera neix, diuen, d’aquell dolor inesborrable.
I així, quan la gent dels pobles diu que l’aigua de les Gavarres té aquell gust peculiar, uns diuen que és per la química de la terra… però els que saben la llegenda, entre copes de vi i xerrades a la fresca, sempre diuen: "És el drac, que encara la plora".
Des d’aquell dia, diuen que quan les nits són de lluna plena, si mires cap a les Gavarres es pot veure el drac, solitari dalt d’algun cim, espiant la plana com un antic vigilant i esperant una noia que mai arribarà.
(1) La descripció d’aquest drac ens fa pensar força en el Drac de la Bisbal, el segon més antic de Catalunya i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 2024.
Adaptació de la llegenda “El drac de les Gavarres” inclosa dins de Cortadellas, Xavier. (2012). El poble dels Centfocs: llegendes de les Gavarres. Il·lustracions d'Albert Llenas. 2a edició. La Bisbal d'Empordà: Edicions Sidillà.
