El massís de les Gavarres, de 21 km de llarg, s’estén des del mar fins a Girona, delimitat per les planes de l’Empordà i la depressió prelitoral de la Selva. Aquest territori ha estat habitat des de la prehistòria, amb una important concentració de megàlits —construccions funeràries com dòlmens, cistes, sepulcres de corredor i menhirs— datats entre el 4500 aC i el 1800 aC. Els megàlits són testimoni d’una època en què els habitants de la regió rendien culte als difunts i marcaven els territoris amb aquestes estructures monumentals.
A finals del segle XIX personatges com Pere Alsius i Josep Pella i Forgas van començar a investigar els megàlits de la zona. Al segle XX, investigadors com Manuel Cazurro, Pere Bosch Gimpera, Lluís Esteva i Lluís Pericot van reconèixer la importància d’aquest patrimoni. Sovint, els habitants de les Gavarres, que coneixien aquestes estructures des de la infància, guiaven aquests estudiosos per la zona.
Els megàlits de les Gavarres es divideixen en tres grups principals:
- Grup de Fitor i Puig d’Arques: Inclou petites galeries catalanes com Tres Caires, Tres Peus i la Taula dels Tres Pagesos, i altres monuments com la cista del Clot del Llorer i el dolmen del Llobinar. La seva concentració ha portat els arqueòlegs a parlar de la "necròpolis de Fitor".
- Grup de Romanyà de la Selva i Santa Cristina d’Aro: Amb galeries més grans com la Cova d'en Daina, construïdes amb pedra granítica, i el dolmen del Mas Bousareny.
- Grup de Calonge i Massís de Cadiretes: Aquí es troben sepulcres megalítics com la Cova de Can Rosselló i el dolmen de Puigsesforques, que aprofiten blocs granítics erràtics per a la construcció. Aquests monuments, coneguts com a "paradòlmens", imiten els dòlmens tradicionals però aprofiten formacions rocoses naturals.
Els megàlits es construïen amb tècniques simples però efectives. Els menhirs eren pedres dretes amb una base enterrada, utilitzats per marcar límits territorials o com a llocs de culte. Els dòlmens, cistes i sepulcres de corredor es construïen amb grans lloses de pedra, que es clavaven a terra per formar una cambra funerària i un corredor d'accés. Molts d’aquests monuments es trobaven situats en llocs elevats amb vistes panoràmiques, la qual cosa ha portat alguns arqueòlegs, com Lluís Esteva, a teoritzar que podria haver existit un sistema de comunicació visual entre els mateixos.
La Cova d'en Daina
Un dels exemples més ben conservats de les Gavarres és la Cova d'en Daina, situada prop de Romanyà de la Selva, al costat de la carretera que mena cap a Calonge. Aquest dolmen, construït fa uns 4000 anys, era utilitzat per la tribu local per enterrar els morts. La Cova d'en Daina és un sepulcre de corredor, compost per una cambra funerària, un corredor d’accés i un cromlec o cercle de pedres que envoltava la construcció, sostenint el túmul de terra que la cobria.
La construcció d'un dolmen seguia un procés que començava per la cambra funerària, feta amb pedres verticals que es clavaven a terra. El corredor sortia d’aquesta cambra i estava delimitat per altres pedres, amb una porta d’entrada al final. Un cop construïda la cambra, es col·locaven les grans lloses de pedra que la cobrien, utilitzant rampes de terra i troncs d'arbres rodons per moure-les i falcar-les. Finalment, es cobria tot amb terra per formar el túmul, de manera que el dolmen semblava una petita muntanya des de l’exterior.
Aquestes construccions no només tenien una funció pràctica com a tombes, sinó que també reflectien les creences religioses i la complexa organització social dels seus constructors. La creença en una vida després de la mort feia que aquests monuments fossin dissenyats per preservar els cadàvers amb la màxima seguretat.
En resum, les Gavarres són una zona de gran valor històric i arqueològic, amb una rica tradició megalítica que ens connecta amb les primeres comunitats humanes que van habitar aquesta regió. Els megàlits no només són monuments funeraris, sinó també una finestra a les creences i la vida social d'aquests primers pobles.
