Bicarbonat

Empatx

Em teniu ben avorrit, saturat, embafat... Em teniu empatxat!

Pau VidalAMIC
Pau Vidal AMIC

Avui faig una mitja excepció que no deu tenir gaires precedents en aquesta columna. El mot que farem rodar no sorgeix directament dels titulars de premsa relacionats amb el conflicte amb els nostres veïns sinó que el trec directament de la meva reserva personal: l’empatx d’anuncis, avisos i consells de tota mena previs a la festa de Sant Jordi.

Mitjans de comunicació, butlletins d’associacions i de partits (de partits!), de biblioteques, gremis i clubs, piulades d’editorials i de particulars… Tothom que té accés a un teclat es considera amb dret a importunar-te suggerint els títols que hauries de tenir en compte a l’hora de decidir quin compraràs per Sant Jordi. Com dient-me “Ja sabem que ets un mig analfabet i no en tens ni puta idea dels llibres que s’han publicat últimament”. Em teniu ben avorrit, saturat, embafat… Em teniu empatxat!

El verb empatxar és marginal. En el sentit quantitatiu tot just (mitja dotzena exacta de derivats) i també en el qualitatiu, perquè encara arrossega una lleugera aureola de poc català, fins al punt que hi ha qui no el fa servir perquè el pren per castellanisme. I res més lluny de la realitat, perquè el trajecte és bastant clàssic: del llatí impedire (‘impedir’, òbviament), a l’occità empachar, passant pel francès antic empeechier, sempre conservant el significat inicial; que, ves per on, també és el nostre, el d”obstacle o impediment’, encara que avui dia el fem servir pràcticament només en la segona accepció, la d”indigestió’ (inclòs el sentit figurat, que és el del títol d’aquesta peça d’avui).

De fet, la marginalitat de la família l’accentua el fet que cap dels altres cinc derivats té la més mínima presència en la llengua quotidiana; si vols, potser desempatxar, encara una mica… però els altres, re de re. I això que tenen la seva gràcia, eh? Mireu: empatxament (bé, aquest no gaire), empapatx (amb desdoblament de la síl·laba forta), empapatxar (ídem en versió verbal) i desempapatxar (que ja sembla gairebé un embarbussament). Aquesta repetició sil·làbica tan simpàtica sembla que es deuria a l’influx del mot pap. Les paraules ja les fan, aquestes coses; i dissortadament ara també les fem nosaltres, com tots aquests ensos, entitats i organismes que s’han repetit més que l’all aquestes setmanes fins al punt de fer-me passar pràcticament les ganes de comprar-ne cap, de llibre.

En fi, ja sabeu com va, això: després de l’empatx, bicarbonat. Apa, bon post-Sant Jordi a tothom.

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

Comparteix
Escriu un comentari