Prop de Santa Pellaia, al terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní, hi ha cal Rectoret, un mas amb església pròpia, Santa Àgata, i que abans havia estat habitat i ara està, com molts masos, en mans de forans.
Aquesta història és inventada, però podria molt bé ésser veritat en moltes de les masies abandonades i enrunades que hi ha a les Gavarres.
Som a l’any 1925. En Joan viu al mig de les Gavarres. El seu pare era fill de Sant Cebrià dels Alls, popularment els Metges. Va tenir un accident amb el carro mentre feia de traginer i va morir mentre el traslladaven a la Bisbal per tal que el curés el metge.
En Joan recordava aquest fet com si fos ahir. El sentiment d’impotència s’apoderà de tota la família. Només es lamentaven de no haver arribat a temps a la Bisbal. La mare pensava que si l’haguessin dut a Cassà de la Selva potser hi haurien arribat a temps, però la Bisbal era més gran i a més hi tenien família on anar a raure si la convalescència del pare hagués estat llarga.
El seu germà gran, l’Enric, hereu de tot, es quedà el mas. A ell només li quedava la solució de fer-se capellà, buscar una bona pubilla o quedar-se solter i fer de mosso del seu germà, ser l’oncle conco.
En Joan es va casar, mig obligat mig enamorat, amb la Dolors, la Rectoreta, la filla de cal Rectoret, una pubilla interessant i bonica, qui heretaria la petita propietat familiar de Santa Àgata, quasi a tocar de Santa Pellaia, al costat de la carretera de la Bisbal a Cassà. Aquesta finca pagava censos al bisbat de Girona, però pensaven que algun dia podrien redimir-los.
Els divendres agafaven el carro abans d’apuntar l’alba i baixaven, ell i la Rectoreta, al mercat de la Bisbal, on venien els seus productes i compraven el que necessitaven.
Cada setmana tenien la mateixa discussió. La Rectoreta envejava la vida de la “ciutat”: la llum elèctrica, el Tren Petit, les botigues d’ultramarins, els bars del Passeig i de sota les Voltes, els cinemes i sales de ball, fer vida social... En Joan, en canvi, tot i que també el temptava la ciutat, era més realista i li preguntava: “Trobarem feina? On anirem a viure?”.
Ell no sabia cap més ofici que fer de pagès i de bosquerol, i el que no podia fer era anar cada dia des de la Bisbal al bosc o als seus camps a treballar. Ella sempre li deia que podia trobar feina en una de les fàbriques de suro o de ceràmica que hi havia a la població, però en Joan era molt difícil de convèncer.
La família augmentà i el 1935 van tenir una filla, la Carmeta.
La Guerra Civil espanyola ho estroncà tot. En Joan, després de salvar-se a la batalla de l’Ebre va ser capturat pels feixistes, formà part dels “pelotones camineros” i caminà de l’Ebre a Extremadura i d’allí a València. A València fou internat en un camp de concentració d’on sortí, a canvi del seu silenci, gràcies a un tinent que s’havia canviat de bàndol.
Quan arribà al mas el 1941, i veient què havien passat la seva dona i la seva filla, soles al mas, patint el saqueig primer dels exèrcits feixistes i després de la Guàrdia Civil que les visitava cada dos per tres “por su seguridad”, va decidir traslladar-se a viure a la Bisbal.
En Joan va trobar feina a can Sirvent, una de les bòbiles que hi havia a la vila, i ella va anar a servir a can Forçapela, a la plaça Major, ara dita Plaza de España. Els Forçapela també eren fills de les Gavarres, com ells, però podien viure de les rendes que els donaven les seves propietats.
Així, de mica en mica, es van anar despoblant els masos de les Gavarres, cridats per la vida “fàcil” de les poblacions com la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols o Girona. Van canviar de manera de viure, però sovint enyoraven la vida i els costums dels habitants de les Gavarres.
Text revisat i ampliat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
