Si vols refredar la teva beguda a l’estiu, quan fa tanta calor, n’hi ha prou de posar-la a la nevera o introduir en el got algun glaçó dels que el congelador et proporciona amb tanta facilitat.
No sempre ha estat així. Abans que el gel s’aconseguís de manera artificial, els nostres avantpassats portaven a terme una curiosa activitat per oferir aquesta preuada substància sòlida i freda... Feien glaç i el conservaven en els anomenats pous de glaç.
A la font d’en Salomó, prop de Sant Pol de la Bisbal, així com a la casa de colònies El Pou del Glaç, en tenim tres exemples molt ben conservats. També en trobareu al Mas Cals de Fitor i en d’altres llocs ombrívols de les Gavarres.
Per fer un pou de glaç triaven un lloc ombrívol que tingués a prop un corrent d’aigua, com la font d’en Salomó, la riera de Xartell o la riera de la Marqueta. També hi havia d’haver un lloc planer per poder “fabricar” el gel.
Quan s’endevinava o intuïa pròxima l’arribada de les glaçades —no tenien cap home o dona del temps que ho pronostiqués— desviaven l’aigua de la font o del torrent fins a omplir uns espais planers de poca fondària que anomenaven “les basses”. Un cop aconseguit un bon gruix de gel el tallaven en blocs i l’anaven dipositant en unes cavitats artificials fetes expressament: els pous de glaç.
Dins del pou les capes de glaç s’alternaven amb d’altres de cendra, boll o palla, per evitar que el pou fos tot un sol bloc de gel. Un cop ple es tancava tan hermèticament com fos possible i no s’obria fins a les darreries de maig. Era el moment de començar a treure blocs de gel, embolicar-los amb saca i portar-los en un carro a les viles i ciutats per a la venda.
Com que el pou de glaç era fet amb pedra seca, sense morter, quan es fonia un xic el gel, l’aigua s’escolava per les parets i així es conservava millor el que quedava dins del pou.
Aquest gel obtingut amb tanta dificultat era molt ben pagat i servia per refrescar begudes i conservar aliments en les neveres de suro. També tenia un ús terapèutic per fer baixar febrades o, en casos de cops violents, estroncar la sang o fer baixar les inflamacions.
Tot i ser coneguts des de l’època romana, els pous del glaç foren emprats sobretot entre els segles XVI i XIX. Al segle XX, amb l’aparició del gel industrial primer i les neveres de gas i elèctriques després, de mica en mica van anar desapareixent.
Cal dir que l’etapa cronològica que va dels segles XIV al XIX es coneix com la Petita Edat de Gel, una època d’hiverns molt llargs en què rius com el Daró, l’Onyar i el Ter es gelaven, i estius frescos i de males collites.
La Petita Edat de Gel no només va afectar el clima, sinó que també va tenir repercussions profundes en l’economia, la societat i la cultura del nostre país, modelant la vida quotidiana d’aquells temps.
Text adaptat i ampliat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
