Després de llegir l’article que el malaguanyat Lluís Maruny va escriure el 2007 sobre l’escola laica i l’escola moderna de la Bisbal, a la Revista de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, em van quedar ganes de resumir-lo. Aquest és el resultat.
L'Escola Laica (1886-1887) i l'Escola Moderna (1903-1909)
Durant les darreries del segle XIX i l’inici del XX, la Bisbal d’Empordà va viure dos intents pioners de transformació educativa que, tot i les dificultats i resistències del moment, van obrir camins cap a una escola més lliure, científica i socialment avançada. La creació de l’Escola Laica (1886–1887) i, anys més tard, de l’Escola Moderna (1903–1909), constitueixen dos episodis cabdals per entendre l’evolució pedagògica de la ciutat i la seva relació amb els moviments ideològics i socials més moderns de l’època.
Aquests projectes, malgrat la seva curta durada, van introduir a la Bisbal idees que anticipaven els grans corrents de renovació pedagògica del primer terç del segle XX: la coeducació, la laïcitat, els mètodes actius, l’educació integral i els vincles entre escola i consciència social. Les tensions que van generar, les adhesions que van despertar i les figures que hi van participar formen part d’un capítol apassionant de la història local.
L’Escola Laica (1886–1887): Un sotrac pedagògic i social
L’arribada a la Bisbal del doctor Bartomeu Gabarró i Borràs el maig de 1886 va significar l’inici del primer gran projecte educatiu alternatiu conegut al municipi. Ex escolapi, anticlerical, dirigent republicà i propagandista actiu del lliure pensament, Gabarró era un difusor infatigable d’escoles laiques arreu del país. Durant els anys vuitanta del segle XIX ja n’havia fundat a Cassà, Sant Feliu de Guíxols i diversos punts d’Andalusia i la Manxa.
La seva proposta es basava en principis que avui associem a una educació moderna: neutralitat religiosa, ciència com a base del coneixement, mètodes pedagògics renovadors i coeducació de nens i nenes, una idea totalment revolucionària a l’època.
A la Bisbal, el clima social era especialment propici a iniciatives transformadores. La ciutat comptava amb un moviment obrer actiu —blanquers, paletes, terrissers— que valorava molt la formació i reclamava millors condicions laborals. La presència d’un ajuntament republicà i anticlerical, encapçalat per Vicenç Martí, va facilitar l’arribada de Gabarró i la creació de la Comisión Organizadora de Librepensadores.
L’impacte de l’escola va ser immediat i profund. Tot just engegada va provocar un autèntic terratrèmol social: enfrontaments al carrer, insults, pasquins i un clima d’hostilitat entre sectors progressistes i integristes que es va anar agreujant.
El setmanari El Eco Bisbalense es convertí en una peça clau per seguir l’impacte de l’Escola Laica. Inicialment neutral, el periòdic recollia notícies sobre els exàmens, les activitats i la bona acollida entre el veïnat del barri obrer del Rif, l’actual barri del Convent. Però aviat es va veure atrapat en la polèmica: crítiques creuades, cartes irades, acusacions i rèpliques van saturar-ne les pàgines.
La pressió social i religiosa fou tan intensa que el periòdic acabà canviant de director i de línia editorial, passant a definir-se com a Semanario Liberal Independiente, fet que evidencia la magnitud del conflicte generat.
Tot i l’èxit inicial i la participació d’un nombre significatiu d’alumnes, especialment d’origen obrer, la virulència de l’oposició catòlica —culminada amb la creació del Centro Católico el 1887— va fer insostenible la continuïtat de l’escola. Gabarró abandonà la Bisbal i el projecte es dissolgué poc temps després.
Malgrat la seva breu existència, l’Escola Laica deixà un precedent de modernitat i d’esperit crític que seria recordat anys després, especialment pels sectors obreristes i republicans.
L’Escola Moderna (1903–1909): Pedagogia llibertària al cor de la Bisbal
Vint anys després, la ciutat tornaria a viure un altre episodi innovador, aquesta vegada impulsat des del moviment obrer llibertari. El seu protagonista fou Joaquim Garriga i Pons, treballador, viatger, llibreter i activista, que obrí el 1903 una Escola Moderna inspirada directament en els principis del pedagog i militant Francesc Ferrer i Guàrdia.
L’escola s’instal·là primer al carrer de les Voltes i després al carrer Nou, on encara avui es conserva l’edifici i hi ha una placa commemorativa..
L’Escola Moderna seguia els principis formulats per Ferrer i Guàrdia, caracteritzats per:
- Coeducació de sexes i classes
- Absència de càstigs i premis
- Aprenentatge científic i racionalista
- Educació integral (manuals, ciències, natura, higiene)
- Absència d’adoctrinament religiós o patriòtic
- Participació activa de l’alumnat
Els llibres de text provenien majoritàriament de la impremta de l’Escola Moderna de Barcelona: Cartilla filològica, Las aventuras de Nono, Sembrando flores, entre d’altres.
Diversos mestres hi passaren, però en destaquen dos:
- Eusebi Carbó i Carbó, jove de 20 anys, futur dirigent de la CNT, que a la Bisbal visqué una experiència vital intensa: allí tingué un fill amb Lluïsa Garriga, batejat amb el nom simbòlic de Proudhon Amor Progrés Carbó.
- Joaquim Oller, mestre d’enorme sensibilitat, matemàtic notable i articulista, que deixà una petja fonda entre els seus alumnes fins a la seva mort prematura el 1907.
L’escola comptava amb un nombre reduït d’alumnes, però molt compromesos: fills de famílies llibertàries, republicanes i obreres que trobaven en aquell espai una alternativa educativa inexistent a la resta de la ciutat.
Malgrat les constants dificultats administratives —incloent-hi denegacions de permisos—, l’Escola Moderna de la Bisbal resistí fins al 1909, tres anys més enllà de la clausura de l’escola barcelonina. L'execució de Ferrer i Guàrdia després de la Setmana Tràgica va fer impossible la continuïtat del projecte.
Llegat i significat històric
L’Escola Laica i l’Escola Moderna representen dos moments clau de la modernització educativa a la Bisbal. Aportaren:
- nous models pedagògics en un context dominat per l’ensenyament dogmàtic,
- una nova consciència social entorn del paper de l’educació en l’emancipació obrera,
- debat públic i polarització, que reflecteixen la lluita entre modernitat i tradició,
- figures rellevants (Gabarró, Garriga, Carbó, Oller, Casadevall…) que contribuïren a enriquir el teixit cultural del municipi.
Aquestes experiències no van tenir continuïtat immediata, però van deixar un pòsit ideològic i pedagògic que influiria, dècades més tard, en els moviments de renovació de la Segona República i en mestres bisbalencs que mantingueren viu l’esperit de l’escola activa.
Bibliografia
- Maruny i Curto, Lluís (2007). Innovació educativa a la Bisbal d’Empordà: l’Escola Laica (1886-1887) i l’Escola Moderna (1903-1909). Estudis del Baix Empordà, núm. 26, p. 149–170. Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols. ISBN 84-921668-3-4.
