Em dic Beles i soc un dels últims habitants que encara recorden com era Castell abans que arribessin els romans. Ara que els meus cabells són blancs i que els meus nets juguen entre unes muralles que ja no tenen la importància d'altres temps, sovint m'assec al capdamunt de la península i deixo que els records tornin.
Quan era petit, els vells del poblat deien que vivíem al centre del món. No perquè fóssim els més rics ni els més poderosos, sinó perquè des d'aquesta punta de roca que s'endinsa dins el mar podíem veure arribar tot allò que acabava transformant les nostres vides. Primer eren els pescadors que tornaven amb les xarxes plenes, després els comerciants grecs procedents d'Emporion i, més tard, els vaixells d'un poble vingut d'Itàlia que acabaria canviant per sempre la història dels indigets.
Castell era un bon lloc per viure. Els nostres avantpassats l'havien escollit molts segles abans perquè la natura mateixa l'havia convertit en una fortalesa. El mar protegia tres costats del poblat i només una estreta llengua de terra el connectava amb la resta del territori. Des de les muralles podíem controlar la costa en totes direccions i detectar qualsevol embarcació molt abans que arribés a la badia.
Aquella seguretat era una de les nostres grans riqueses. L'altra provenia dels camps que s'estenien a les planes properes. Cada any sembràvem blat i ordi, i quan arribava la collita omplíem les nombroses sitges excavades a la roca. Els ancians repetien sovint que un poble no és ric per allò que recull, sinó per allò que sap guardar. Per això les sitges eren gairebé tan importants com les muralles. Quan eren plenes, tots afrontàvem l'hivern amb tranquil·litat; quan es buidaven massa aviat, la preocupació s'estenia per les cases.
La vida quotidiana començava amb les primeres llums de l'alba. Els pagesos baixaven cap als camps, els pescadors preparaven les seves embarcacions i les dones s'encarregaven de moltes de les tasques que mantenien viu el poblat. Jo ajudava el meu pare allà on feia falta, tot i que sempre trobava algun moment per enfilar-me a les roques més altes i contemplar el mar.
Des d'allà imaginava les terres llunyanes d'on procedien els vaixells que visitaven Castell.
L'arribada d'una embarcació era sempre un esdeveniment. Encara recordo l'emoció que sentíem quan una vela apareixia a l'horitzó. Els comerciants portaven àmfores de vi, ceràmiques decorades, eines de metall i, sobretot, notícies. Gràcies a ells sabíem què passava més enllà de les muntanyes i dels mars que envoltaven el nostre món.
Els grecs d'Empòrion eren visitants habituals. Alguns parlaven una mica la nostra llengua i alguns dels nostres comerciants havien après paraules gregues. El comerç acostava pobles diferents molt abans que existissin els imperis que avui dominen aquestes terres. Amb els anys vaig entendre que Castell era molt més que un simple poblat de pescadors i pagesos. Formava part d'una extensa xarxa que unia pobles i cultures de tota la Mediterrània.
Una altra de les nostres preocupacions constants era l'aigua. Les dues grans cisternes excavades a la roca eren el tresor més valuós de la comunitat. Quan les pluges havien estat abundants, ningú no hi pensava gaire. Però els anys de sequera tothom vigilava el nivell de l'aigua amb una inquietud difícil d'explicar. Sense aquelles reserves, la vida al poblat hauria estat impossible.
Va ser també durant la meva joventut quan vaig començar a escoltar històries inquietants. Els comerciants parlaven d'una guerra llunyana entre dos pobles poderosos. D'una banda hi havia Cartago; de l'altra, Roma. Al principi aquelles notícies semblaven tan remotes com les històries dels mariners que parlaven de monstres marins i d'illes misterioses.
Però cada vegada arribaven més rumors.
Es parlava d'un general cartaginès que havia travessat muntanyes amb elefants. Es parlava de batalles immenses i de territoris devastats. I es parlava, sobretot, dels romans, un poble disciplinat i obstinat que avançava sense parar.
L'any que els romans van desembarcar a Empòrion ningú no podia imaginar les conseqüències que tindria aquell fet. Al principi els canvis van ser gairebé imperceptibles. Continuàvem treballant els camps, pescant i comerciant com sempre. Però lentament van començar a aparèixer noves formes de construir, nous productes i noves maneres d'organitzar la vida.
Molts poblats dels nostres germans indigets van ser abandonats, però Castell va continuar prosperant durant força temps. La seva situació estratègica el convertia en un lloc valuós. Es van reforçar algunes defenses, es van construir nous espais públics i el comerç va continuar aportant riquesa al poblat.
Tanmateix, els anys passen per a les persones i també per als pobles.
A poc a poc el nostre món va deixar de ser exclusivament indiget. Les noves generacions parlaven algunes paraules en llatí. Les monedes romanes circulaven cada vegada més sovint. Les mercaderies arribaven de llocs cada vegada més llunyans. Els costums canviaven gairebé sense que ens n'adonéssim.
Quan vaig arribar a vell, moltes de les coses que havien definit la meva infantesa ja començaven a desaparèixer.
Les muralles seguien dretes, però ja no semblaven indispensables. La pau imposada per Roma havia convertit les antigues rutes comercials en camins segurs. Cada vegada més famílies abandonaven el poblat per establir-se a les planes, a prop dels camps i de les noves explotacions agrícoles.
Castell s'anava buidant lentament.
No hi va haver cap gran tragèdia ni cap batalla final. Simplement, el món havia canviat. El lloc que durant segles havia estat ideal per defensar-se ja no era necessari. Els temps exigien altres maneres de viure.
Ara, quan contemplo l'horitzó des del mateix indret on de jove observava els vaixells grecs, penso en tots aquells que ens han precedit. Penso en els homes i dones que van fundar aquest poblat segles abans del meu naixement. Penso en els pescadors, els comerciants, els agricultors, els artesans i els infants que van omplir aquests carrers de vida.
Potser algun dia les cases s'ensorraran completament i els pins acabaran cobrint-ho tot. Potser les pedres quedaran enterrades sota la terra i ningú no recordarà els nostres noms.
Però també sé que la memòria és tossuda.
Segles després que nosaltres haguem desaparegut, algú tornarà a caminar per aquest lloc. Excavarà les nostres cases, descobrirà les sitges, les cisternes, les monedes i les ceràmiques que hem deixat enrere. Intentarà reconstruir la nostra història a partir de les petjades que el temps no haurà aconseguit esborrar.
I aleshores entendrà que aquí, damunt d'aquesta roca envoltada pel mar, hi va viure un poble que va treballar, comerciar, estimar, tenir por, confiar en el futur i adaptar-se als canvis del seu temps.
Exactament igual que nosaltres fem avui.
