Si passegeu per qualsevol de les dues ribes del Ter al seu pas pel Baix Empordà, segur que hi experimentareu una agradable sensació de pau i tranquil·litat. Però no sempre ha estat així. En més d’una ocasió, el nostre riu ha servit de línia defensiva en guerres provocades per la insensatesa humana. A finals del segle XVII tingué lloc, en el tram del Ter que va de Verges a Ullà, a la riba esquerra, i de Foixà a Gualta, a la dreta, l’anomenada Batalla del Ter, entre els exèrcits francès i espanyol.
Era l’any 1694, en plena Guerra dels Nou Anys, durant la invasió francesa del Principat de Catalunya. El mariscal francès, duc de Noailles, havia entrat a l’Empordà després de conquerir Roses amb la seva ciutadella, al capdavant d’un exèrcit disciplinat i ben proveït format per uns 20.000 soldats d’infanteria i prop de 5.000 de cavalleria. Abans ja havia derrotat les forces espanyoles que se li havien oposat al Rosselló.
Per intentar frenar l’avanç dels invasors, uns dies abans havia sortit de Barcelona un exèrcit comandat pel virrei de Catalunya, Juan Manuel Fernández Pacheco, marquès de Villena i duc d’Escalona. Aquesta força estava formada per uns 11.900 infants i 4.000 cavallers reclutats a corre-cuita a Castella. Molts eren tan novells que havien après a manejar les armes mentre avançaven cap a Catalunya.
Un cop arribats a l’Empordà, els soldats espanyols van establir posicions defensives a la riba dreta del Ter, entre Ultramort i Gualta. Quan ho va saber, el comandament francès decidí atacar amb rapidesa. La nit del 26 al 27 de maig ordenà bombardejar intensament el poble de Verges fins a la matinada. Mentrestant, les seves tropes, precedides per la cavalleria, travessaren el riu pel pas de Gualta i avançaren cap al nord amb la intenció d’encerclar les forces espanyoles en una maniobra de flanc.
L’atac va agafar els defensors per sorpresa. Sense temps per organitzar una defensa efectiva, les tropes espanyoles es van retirar precipitadament. Ni tan sols intentaren atrinxerar-se al rec del Molí, que per la seva amplada hauria pogut servir de refugi provisional.
Un soldat castellà que participà en la batalla recordaria anys més tard aquells moments dramàtics:
«Recordo aquella matinada com si fos ara. La nit encara era negra quan començaren a caure les primeres bombes sobre Verges. El cel s’il·luminava amb llampecs de foc i el terra tremolava sota els nostres peus. Molts de nosaltres érem joves i feia pocs dies que havíem après a carregar el mosquet. Quan ens arribà la notícia que els francesos havien travessat el Ter pel pas de Gualta, el pànic s’escampà entre les files. Veia homes córrer sense rumb, cavalls desbocats i oficials cridant ordres que ningú semblava sentir. Jo mateix vaig pensar que no veuria la posta del sol.»
Enmig del caos, només el mestre de camp Josep Boneu, comandant del Terç de la Diputació, aconseguí plantar cara als francesos davant d’Ultramort. També situà part dels seus homes al pujol que hi ha darrere de Foixà, des d’on dominaven el camí de Girona. Boneu ordenà reunir els soldats que es retiraven desordenadament i tornar-los a formar, reorganitzant així part de les forces.
«Quan ja semblava que tot estava perdut», continuava el mateix soldat, «aparegueren els homes del Terç de la Diputació. Ens cridaven que ens aturéssim i tornéssim a formar. Aquells catalans resistiren amb una fermesa que ens retornà una mica de coratge. Gràcies a ells, quan arribà l’ordre de retirar-nos cap a Girona, ja no fugíem com al principi, sinó que marxàvem en files, cansats i abatuts, però encara soldats.»
Al capvespre arribà l’ordre de retirada i les tropes espanyoles es dirigiren cap a Girona amb la disciplina que s’havia pogut recuperar. Mentrestant, els francesos saquejaren sense oposició diversos pobles de la riba del Ter.
Tres dies després de la derrota, el 30 de maig, el duc de Noailles inicià el setge per terra i mar de la plaça de Palamós, que es rendí el 10 de juny. Girona caigué el 29 de juny i poc després també Hostalric, deixant obert el camí cap a Barcelona, que finalment no arribaren a atacar.
Davant d’aquests fracassos, el Consell d’Estat d’Espanya destituí el virrei. Les derrotes d’aquella campanya contribuïren a consolidar definitivament el domini francès sobre el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, part de la Cerdanya i el Capcir, territoris cedits quaranta anys abans amb el Tractat dels Pirineus (1660).
La derrota del Ter també tingué conseqüències immediates per a la població de l’Empordà. Molts pobles quedaren pràcticament desprotegits davant l’avanç de les tropes franceses. La por s’escampà per masies i viles, i sovint les campanes tocaven a sometent per advertir de la presència de soldats. Moltes famílies abandonaren temporalment les seves cases i es refugiaren als boscos o en poblacions més allunyades.
Els camins s’ompliren de pagesos que fugien amb el bestiar i amb allò poc que podien transportar. Els soldats requisaven menjar, gra i animals per mantenir l’exèrcit, i en alguns llocs els camps quedaren abandonats i les collites es perderen. La guerra, com tantes altres vegades, no només es decidia als camps de batalla sinó també en la vida quotidiana de la gent que habitava aquells territoris.
Amb el pas del temps, la batalla del Ter quedà gravada en la memòria històrica de la comarca. Tot i que no és una de les batalles més conegudes de la història de Catalunya, tingué conseqüències importants en el desenvolupament de la guerra i en la consolidació del domini francès al nord dels Pirineus.
Avui, quan es passeja tranquil·lament per les ribes del Ter entre Verges, Ullà, Foixà o Gualta, costa imaginar aquell escenari de guerra. Els camps verds, els camins rurals i el curs tranquil del riu no deixen entreveure que en aquell mateix indret, fa més de tres segles, s’hi van enfrontar milers de soldats.
El paisatge ha canviat molt des d’aleshores, però la història continua present per a qui la vulgui recordar. Aquell tram del Ter, que avui convida al passeig i al silenci, fou un dia testimoni d’una batalla que marcà profundament la història de l’Empordà.
