El 1650, la vila de la Bisbal d’Empordà es trobava enmig d’un dels moments més foscos de la seva història. La guerra que havia esclatat el 1640, sota el jurament de defenses catalanes contra el govern central de Felip IV i amb l’aliança fràgil de França, s'havia convertit en una llarga ferida oberta que semblava no guarir mai. Durant més d'una dècada, la vila havia suportat fams, impostos desorbitats i ocupacions militars que envaïen els camins i els camps. Però els darrers anys del conflicte, especialment entre 1650 i 1652, van esdevenir un abisme d’agonia, amb la pesta, les confiscacions de recursos i la imminent derrota marcant un descens cap al caos.
Aquella primavera de 1650, la pesta havia irromput amb força a la Bisbal. La por semblava enquistar-se a cada casa: el mercat de la plaça es va buidar de veus, les portadores d’aigua caminaven aïllades pels camins, i les campanes de l’església tocaven a morts gairebé cada dia. L’Anna Riera, una remeiera coneguda a la vila, es va convertir en un punt d’esperança entre els habitants. Amb les seves mans expertes i els seus remeis d’herbes, intentava guarir allò que podia. Però fins i tot ella, a mesura que els dies passaven, sabia que lluitava contra una ombra més gran.
El mossèn Josep Vila era una altra figura al centre del conflicte. Aleshores la fe ho dominava tot, i cada calamitat queia sota el judici de Déu. "Hem pecat", deia als seus fidels durant les misses que es feien gairebé a porta tancada per evitar aglomeracions. I afegia: "Algun dia tot això acabarà, però cal humiliar-nos davant dels designis divins i de la nostra causa". Els sermons eren tan desesperats com el poble, que mirava la seva terra mentre els camps quedaven erms i les collites inexistents.
Les desesperances de la pesta es combinaven amb la presència aclaparadora de soldats ocupants. Francesc d’Espènan, un capità francès que liderava les tropes estacionades a la vila i als seus voltants, havia promès mantenir certa ordre entre els seus homes. Però les promeses semblaven vares trencades a les mans dels pagesos que, dia rere dia, veien els seus sacs de gra requisats, els cavalls robats i les escassíssimes provisions arrabassades per aquells mateixos "aliats" que un dia es van prometre protectors de Catalunya.
Des del consell de la vila, Pere Margarit intentava limitar els danys. Cada setmana escrivia cartes —algunes dirigides als comandaments de les tropes franceses, altres a les autoritats de Barcelona— reclamant misericòrdia, recursos o mesures per protegir la vila. "Els nostres carrers es buiden, les tavernes tanquen i els forns no tenen blat", escrivia un dia en una carta plena de ràbia cordial a un superior francès. Però les seves peticions gairebé sempre eren ignorades.
A les nits, Bernat Rovira —un pagès rebel que vivia en una masia prop dels boscos— esperava el final d'aquesta guerra absurda i mentrestant protegia en secret flamarades de resistència. Junt amb uns quants pagesos cansats d’impostos i abusos, amagaven els seus sacs de menjar lluny dels soldats i planejaven petits sabotatges: deixar terres impracticables, incendiar magatzems controlats per les tropes i robar queviures d’uns soldats que, irònicament, també començaven a tenir gana.
Quan el 1651 Barcelona va caure davant Felip IV, ja era evident que la causa catalana estava perduda, però la Bisbal encara resistia, com tantes altres viles empordaneses. La pesta s’havia endut més d’un terç de la població i la fam n’havia silenciat molts altres. Les cleques dels infants, tan habituals als antics mercats, s’havien convertit en records llunyans. Encara que no hagués estat testimoni de batalles de gran escala, la Bisbal coneixia amb detall el desgast d’una guerra que no semblava donar-li res a canvi.
En aquells darrers mesos, les tropes espanyoles, ara encomanades d'acabar amb tota rebel·lió, avançaven per l’Empordà. Sant Feliu de Guíxols, Palamós i altres localitats havien tret la bandera catalana per hissar els colors dels Àustries. Quan Felip IV envià un missatger a la Bisbal, Margarit tingué poc marge per negociar; una capitulació pactada oferia més garanties que veure com els soldats saquejaven sense contemplació el que encara quedava a la vila.
La rendició de la Bisbal marcà el final d’un període ple de lluites internes. Quan Margarit entregà el segell de la vila als representants dels Àustries, els carrers començaren a omplir-se d’un silenci nou. Francesc d’Espènan havia replegat les tropes franceses, deixant la vila tan devastada com la va trobar. L’Anna, per la seva banda, es quedà a la seva petita cabana a prop dels camps, mirant el seu hort erm, mentre en Bernat, després d’anys de pròpies resistències, començava a perdre la fe en una altra causa que no fos simplement sobreviure.
La fi de la guerra arribà tan lentament com els dies que han passat sense pluges. La Bisbal d’Empordà quedà endeutada, despoblada i amb un Consell sense força. Els carrers encara estarien buits durant dècades més, però algunes llavors de vida, com l’arribada d’uns ceramistes de Quart, començarien a brotar. Els vilatans, encara sota el trauma del saqueig i la pèrdua, reprengueren una existència que els costaria molts anys reconstruir.
Mossèn Josep Vila, amb la mateixa veu cansada amb què havia celebrat misses durant la guerra, va beneir les jornades següents amb aquestes paraules:
"Hem patit el que no està escrit. Però resistir és la vida, i aquesta terra tan humida i dura un dia tornarà a alimentar-nos."
Història inventada a partir de la lectura de l’article:
Alcoberro i Pericay, Agustí. «La Bisbal d’Empordà durant la Guerra de Separació». Estudis del Baix Empordà, 1983, núm. 2, p. 141-82.
