El litoral del Baix Empordà és el resultat d’una llarga història de canvis. Durant mil·lennis, rius, mar i activitat humana han modelat un paisatge en transformació constant, que encara avui continua evolucionant.
Des del Montgrí, quan la mirada s’obre cap a la plana i el mar, el paisatge sembla quiet. El Ter serpenteja entre camps, els arrossars arriben fins a les dunes i, més enllà, el Mediterrani tanca l’horitzó. Tot sembla al seu lloc. Però és només una aparença. La costa del Baix Empordà no ha estat mai immòbil. És un paisatge en transformació constant.
Per entendre’l, cal anar molt enrere. Fa uns 18.000 anys, en plena darrera glaciació, el clima era molt més fred i sec. Bona part de l’aigua del planeta estava atrapada en forma de gel, i això feia baixar el nivell del mar. Tant, que la línia de costa se situava uns 15 quilòmetres més enllà de l’actual. Allà on avui hi ha camps i aiguamolls, hi havia una vall profunda.
El Ter baixava encaixat, amb força, excavant el terreny. No hi havia platges ni dunes, ni tampoc la calma aparent del paisatge actual. Era un territori dominat per l’erosió, amb el riu transportant sediments cap a un mar llunyà.
Amb el final de les glaciacions, fa uns 11.700 anys, el clima es va anar escalfant i el mar va començar a pujar. Lentament, la vall es va transformar. El riu va perdre energia i va començar a dipositar sediments. Així es va anar formant la plana litoral, en un procés llarg i complex.
Durant mil·lennis, però, res no va ser estable. El Ter canviava de curs, s’obria camins nous i abandonava els antics. Podia desviar-se cap al nord, l’Escala, o cap a l’est, Pals, deixant un mosaic de llacunes, braços morts i zones inundables. Era un paisatge en construcció, on la terra i l’aigua competien per l’espai.
Fa uns 3.000 anys, la situació va començar a estabilitzar-se. El nivell del mar es mantenia semblant a l’actual, i els rius aportaven grans quantitats de sediments. La plana va començar a avançar cap al mar. Lentament, però de manera constant.
En aquest moment, l’acció humana hi va començar a pesar de debò. La desforestació, l’agricultura i l’explotació del territori van augmentar l’erosió i, per tant, el transport de sediments . Els rius en portaven més, i la plana creixia més ràpid.
A l’edat mitjana, aquest procés es va intensificar. Es van drenar aiguamolls, es van obrir canals i es van guanyar terres per al conreu. El paisatge es transformava a simple vista. Alguns espais es van reblir completament; altres van quedar coberts per dunes. Hi ha testimonis de nuclis i edificis enterrats sota la sorra o els sediments. La costa avançava.
També el riu canviava. Antics braços quedaven abandonats, com el Ter Vell, mentre el curs principal s’anava fixant cap a l’est. El port de Torroella es colgava, i la relació entre el riu i el mar es redefinia contínuament.
Durant segles, el balanç va ser clar: la terra guanyava terreny al mar.
Però aquest equilibri ha canviat. Sobretot al llarg del segle XX, els rius han deixat d’aportar tants sediments. Les preses els retenen, els boscos han tornat a créixer i l’erosió ha disminuït. El resultat és que les platges han deixat d’avançar. En molts punts, retrocedeixen.
Al mateix temps, la costa s’ha transformat per l’acció directa de les persones. Urbanitzacions, ports, espigons. Intervencions que alteren la circulació natural de l’aigua i dels sediments. El paisatge continua canviant, però d’una altra manera.
Quan tornem a mirar la plana des del Montgrí, potser ja no la veiem igual. Allò que semblava fix és, en realitat, provisional. El curs del riu, la forma de les dunes, la mateixa línia de costa: tot forma part d’un sistema viu.
Hi ha una manera senzilla de comprovar que la costa no és fixa: mirar-la amb atenció. El paisatge del Baix Empordà és ple de pistes, de rastres que expliquen els seus canvis si se saben llegir.
Els meandres del Ter, per exemple, no són només formes capricioses. Són la memòria del moviment del riu. Allà on avui hi ha un camp o un bosc de ribera, sovint hi havia hagut una llera antiga. El Ter Vell n’és un cas clar: un antic curs abandonat que encara dibuixa el passat del riu en el territori.
El mateix passa amb els aiguamolls. Els de Pals, els de l’Empordà o les petites zones humides que esquitxen la plana no són espais residuals, sinó restes d’un paisatge molt més extens. Durant segles, aquestes zones van ocupar grans extensions, connectades entre elles, formant un mosaic d’aigua dolça i salabrosa que variava segons les estacions.
Les dunes també expliquen una part important d’aquesta història. No són només acumulacions de sorra, sinó el resultat de la interacció entre el vent, el mar i els sediments aportats pels rius. En alguns moments, aquestes dunes van avançar cap a l’interior amb prou força per cobrir camins, camps i fins i tot edificis. Avui, moltes estan fixades per la vegetació, però continuen sent un element viu del sistema litoral.
Fins i tot el traçat dels camins i dels límits de les parcel·les pot revelar l’evolució del paisatge. Alguns segueixen antics cursos d’aigua o delimiten zones que en el passat eren inundables. El territori conserva, així, una mena d’arxiu obert, on es poden llegir les transformacions acumulades al llarg dels segles.
Aquest conjunt de formes —rius, aiguamolls, dunes, camps— no és fruit de l’atzar. Respon a un equilibri entre aportacions i pèrdues: el que els rius porten, el que el mar s’endú, el que el vent redistribueix i el que les persones modifiquen. Quan aquest equilibri canvia, el paisatge també.
En aquest sentit, el moment actual és especialment delicat. La reducció de sediments que arriben al litoral, juntament amb l’augment del nivell del mar associat al canvi climàtic, fa preveure una continuació de la regressió de la costa. Això no és cap fenomen puntual, sinó la conseqüència d’una nova etapa en la dinàmica del sistema.
Davant d’això, el coneixement del passat esdevé una eina valuosa. Entendre com s’ha format la plana, com han evolucionat els rius i com han respost els ecosistemes permet afrontar millor els reptes presents. No es tracta de “fixar” la costa —cosa impossible—, sinó de comprendre els seus processos i adaptar-nos-hi.
Potser, al capdavall, aquesta és la lliçó principal que ens ofereix el paisatge del Baix Empordà: que el territori no és una realitat immòbil, sinó un sistema viu, canviant, que cal saber observar i interpretar. I que, en aquest moviment constant, també nosaltres en formem part.
La costa del Baix Empordà és, al capdavall, una història oberta. Durant mil·lennis, la terra va avançar sobre el mar. Avui, sovint, és el mar qui recupera espai. Entendre aquest moviment ens ajuda a llegir el paisatge —i també a pensar com el volem en el futur.
